Deia que escric per parlar-me perquè de fa molt de temps que utilitze bitàcores, fotologs o un simple document de l'OpenOffice per traure'm pensaments, sentiments i sobretot, sentimentalismes. M'ajudava a sentir-me millor, em buidava i després rellegint-me, intentava trobar-me i refer-me. Però ja no. Poques vegades sent la necessitat d'escriure un post parlant dels meus sentiments, i quan ho faig no és precisament per poder rellegir-ho jo mateixa.
Fa uns mesos q
ue estic descobrint que les teràpies conjuntes via MSN em són molt més efectives, a banda de boniques i divertides. Són teràpies pròpies de la nit de diumenge, però que sovint repetim quasi que tots els dies de la setmana. Converses llargues plenes de reflexions, filosofismes, suposicions i hipòtesis. Ens contradiem constantment quan comencem a dir allò que devem dir i allò que realment pensem. I acabem descobrint-nos EMOs, patètics o bojos perduts. Però té un encant especial, i és que ho fem junts. Aleshores riem, i et sent a prop, al meu costat. És quan comence a recordar tot allò que hem passat junts des que ens coneixérem, per converses d'internet. Quan m'adone de quant que et necessite, t'enyore i t'estime. 
Posar-me a descriure la nostra relació seria perdre el temps; simplement sé que eres qui m'ajuda a somiar i qui em fa tornar al món i posar els peus a terra, qui m'ajuda a somriure i a ser feliç, amb qui puc contar en qualsevol moment i per a qualsevol cosa. La persona que, sense voler-ho ni saber-ho, m'ha fet plorar en llegir un e-mail que no era per a mi o en sentir una història aliena cantada en valencià. Una persona que sí, s'ha convertit en una xicoteta part de mi. Amb els meus orígens, la meua història i les meues històries. Amb la meua música, la meua festa i les meues festes. Amb els meus somnis i esperances, i també amb les meues tristeses i decepcions. Potser per casualitat ens coneixérem, però en estos moments, ets qui més sap de mi, com parlar-me, com renyir-me, com ajudar-me i com traure'm un somriure quan ja no aguante més. I el millor de tot açò és que tothom sabria de qui parle sense haver de dir el teu nom. Fins prompte, xiquet.
Ja saps que passa...
