Hay niños!
Hay muertos!
Cuántos muertos más quieren?!
Cuántos muertos más quieren?!
La gent esperava a Manuel Zelaya a l'aeroport. Cridaven "Viene Mel!" i cantaven l'himne nacional hondureny. Mentrestant, els militars carregaven les armes i no dubtaren en "reduir els manifestants". Un colp d'estat que ha trencat amb la pau, un atemptat contra la democràcia i que ja ha assassinat dues persones; mentre a Zelaya no el deixen tornar al seu país acusat de traició a la pàtria. Açò no té ni cap ni peus.
Honduras, resisteix!
06 juliol 2009
28 juny 2009
i ara?
Què faig ara?
En què pense?
Què he de sentir?
Felicitat, eufòria?
Tristesa, por?
Enyoraré molt
la meua vida-UVEG.
la meua vida-UVEG.
Però sobretot enyoraré,
les persones i quotidianetats
que han fet que siga tan especial.
les persones i quotidianetats
que han fet que siga tan especial.
Gràcies.
14 juny 2009
de nou, la lluna!
Fins aquell mateix instant no em vaig adonar.
Va ser divendres passat, tornava de fer un examen (que m'havia, almenys, acceptable) i arribàvem a Potries a les 10 de la nit. Sense passar per casa, ens reunirem amb amics i amigues al mateix lloc de sempre. Allò no canviava en res. Feia 15 dies que no tornava al poble pel tema dels exàmens; i no ho tirava en falta tampoc. M'he fet a la vida en València, que voleu que us diga? M'agrada.
Estava cansada, però no tenia ganes de quedar-me a casa i dormir. La proposta: anar a veure un concert d'Al Tall a Xeresa i en acabar, a la presentació del nou cd de La Raíz a La Fábrica; no em podia negar. I això férem. Fou realment fantàstic arribar allí i sentir les conegudes cançons a unes veus que seriem capaços de reconéixer a milers de kilòmetres de distància, i veure tanta gent, de tan distintes edats, cantar a una veu allò del Tio Canya o emocionar-se, amb el puny alçat, quan cantaren la Muixeranga. Però no, no fou això el que em va fer un tomb als sentiments.
De tornada cap a Gandia, mentre conduïa escoltant música i xarrant amb la meua amiga, vaig mirar el cel. I vaig veure la lluna. No era lluna plena, era una lluna desgarbada, sense forma. Però em va sobtar aquell paisatge; no em podia creure el temps que feia que no veia la lluna. La vida que he portat aquests últims mesos no em donava temps per parar-me i mirar més amunt dels edificis i la llum que desprenen les vides artificials de la ciutat. Però el pitjor de tot, és que no la trobava a faltar; no recordava l'existència d'aquell astre nocturn que tants poemes, cançons i sentiments ha inspirat arreu del món.
És aleshores quan comences a pensar. Em vaig creure, fa poc, capaç de trobar-li una màgia especial a aquella ciutat. Reconec que m'agrada gaudir de la València que m'he creat. Però, absorta en el meu món romanticament fantàstic, oblidava una cosa important: la realitat.
Una realitat que no ens deixa xafar la gespa, ni pujar als arbres. No podem collir flors, ni olorar-les, ja no tenen aroma. No podem mirar als ulls de la gent, o demostrar eufòria al mig del carrer. No podem cantar, ballar, cridar. Ni tan sols podem escoltar el silenci. No mirem les estrelles, ni la lluna. No la podem veure. Hem destruït tota relació de la humanitat amb la natura, ja no ens cal per a res. És clar, ja no vivim, només sobrevivim a l'infern que nosaltres mateixa hem creat. On hem amagat la part viva de l'ésser humà? Em negue a creure que ens hem convertit en... en allò que som: inútils màquines incapaces de fer res per elles mateixa, sense desitjos, sense somnis, sense vida pròpia.
Però ara, tot açò és superflu i innecessari. Me'n vaig a fer la maleta i tornaré a València, per estudiar, fer exàmens i traure'm la carrera. No importa si aquesta nit veuré o no la lluna.
Va ser divendres passat, tornava de fer un examen (que m'havia, almenys, acceptable) i arribàvem a Potries a les 10 de la nit. Sense passar per casa, ens reunirem amb amics i amigues al mateix lloc de sempre. Allò no canviava en res. Feia 15 dies que no tornava al poble pel tema dels exàmens; i no ho tirava en falta tampoc. M'he fet a la vida en València, que voleu que us diga? M'agrada.
Estava cansada, però no tenia ganes de quedar-me a casa i dormir. La proposta: anar a veure un concert d'Al Tall a Xeresa i en acabar, a la presentació del nou cd de La Raíz a La Fábrica; no em podia negar. I això férem. Fou realment fantàstic arribar allí i sentir les conegudes cançons a unes veus que seriem capaços de reconéixer a milers de kilòmetres de distància, i veure tanta gent, de tan distintes edats, cantar a una veu allò del Tio Canya o emocionar-se, amb el puny alçat, quan cantaren la Muixeranga. Però no, no fou això el que em va fer un tomb als sentiments.
De tornada cap a Gandia, mentre conduïa escoltant música i xarrant amb la meua amiga, vaig mirar el cel. I vaig veure la lluna. No era lluna plena, era una lluna desgarbada, sense forma. Però em va sobtar aquell paisatge; no em podia creure el temps que feia que no veia la lluna. La vida que he portat aquests últims mesos no em donava temps per parar-me i mirar més amunt dels edificis i la llum que desprenen les vides artificials de la ciutat. Però el pitjor de tot, és que no la trobava a faltar; no recordava l'existència d'aquell astre nocturn que tants poemes, cançons i sentiments ha inspirat arreu del món.
És aleshores quan comences a pensar. Em vaig creure, fa poc, capaç de trobar-li una màgia especial a aquella ciutat. Reconec que m'agrada gaudir de la València que m'he creat. Però, absorta en el meu món romanticament fantàstic, oblidava una cosa important: la realitat.Una realitat que no ens deixa xafar la gespa, ni pujar als arbres. No podem collir flors, ni olorar-les, ja no tenen aroma. No podem mirar als ulls de la gent, o demostrar eufòria al mig del carrer. No podem cantar, ballar, cridar. Ni tan sols podem escoltar el silenci. No mirem les estrelles, ni la lluna. No la podem veure. Hem destruït tota relació de la humanitat amb la natura, ja no ens cal per a res. És clar, ja no vivim, només sobrevivim a l'infern que nosaltres mateixa hem creat. On hem amagat la part viva de l'ésser humà? Em negue a creure que ens hem convertit en... en allò que som: inútils màquines incapaces de fer res per elles mateixa, sense desitjos, sense somnis, sense vida pròpia.
Però ara, tot açò és superflu i innecessari. Me'n vaig a fer la maleta i tornaré a València, per estudiar, fer exàmens i traure'm la carrera. No importa si aquesta nit veuré o no la lluna.
09 juny 2009
votar-se i rebotar-se
Una papereta que parlava de la lluita per la dignitat i la solidaritat entre els pobles; una papereta que ha significat una galtada al fals sistema democràtic i judicial. Una papereta que duia el nom i les idees d'un conjunt de gents que exigim uns drets primitius que ens furten dia rere dia, que volem traure a la llum l'ocupació colonial de les nostres terres, la massacre contínua que pateixen les nostres llengües i cultures, la repressió descarada de les nostres vides.
Diumenge vam poder votar una iniciativa internacionalista. Vam poder votar-nos; sens dubte, tot un èxit de lluita independentista i socialista. Però, no obstant, no hem deixat ni deixarem de rebotar-nos. Sabem que, tot i que és important fer nostre el poder per enderrocar-lo, només podrem aconseguir el que volem, necessitem i ens mereixem des del carrer. La lluita popular és la nostra arma més ferma, segura i legítima. Som rebels de naixement i per obligació: potser per història o per atzar, però ens cal prendre una actitud radicalment crítica davant el sistema (polític, econòmic i social) que vol titelletjar-nos, com simples ninots al servei dels interessos capitalistes d'un mercat que només control·len uns pocs.
Per prendre aquesta actitud, ens criminalitzen i ens reprimixen. Volen amagar i silenciar unes veus massa fortes, uns crits que reclamen i exigixen llibertat. Per això ens votem i ens rebotem.
Seguim rebotant-nos, alçant els punys, percudint la lluna...
I després de tot: l'intent d'il·legalització, la criminalització i la silenciació de i les irregularitats desmesurades al recompte de vots (comunicat d'II-SP); només ens deixen l'opció de la lluita de carrer per decidir el nostre futur, i amb això, pense, queden legitimades totes les nostres accions. He dit!
Diumenge vam poder votar una iniciativa internacionalista. Vam poder votar-nos; sens dubte, tot un èxit de lluita independentista i socialista. Però, no obstant, no hem deixat ni deixarem de rebotar-nos. Sabem que, tot i que és important fer nostre el poder per enderrocar-lo, només podrem aconseguir el que volem, necessitem i ens mereixem des del carrer. La lluita popular és la nostra arma més ferma, segura i legítima. Som rebels de naixement i per obligació: potser per història o per atzar, però ens cal prendre una actitud radicalment crítica davant el sistema (polític, econòmic i social) que vol titelletjar-nos, com simples ninots al servei dels interessos capitalistes d'un mercat que només control·len uns pocs.
Per prendre aquesta actitud, ens criminalitzen i ens reprimixen. Volen amagar i silenciar unes veus massa fortes, uns crits que reclamen i exigixen llibertat. Per això ens votem i ens rebotem.
Seguim rebotant-nos, alçant els punys, percudint la lluna...
I després de tot: l'intent d'il·legalització, la criminalització i la silenciació de i les irregularitats desmesurades al recompte de vots (comunicat d'II-SP); només ens deixen l'opció de la lluita de carrer per decidir el nostre futur, i amb això, pense, queden legitimades totes les nostres accions. He dit!
03 juny 2009
un café a la gespa
- Café del temps, per favor.Són 65 cèntims. Fer ús de les tècniques que hem aprés després de 4 cursos de laboratoris per fer entrar, sense fer un empastre la barra de la cafeteria, el café calent de la taça a un got de plàstic que conté tres glassons i un troç de llima fresca. I eixir de l'edific amb rumb fixe però no prefixat.
Són prop de les 3 del migdia. Ja hem dinat; quasi tots ja han dinat. Però ara ens toca sessió de xarreta, asseguts a la gespa del campus. Entre l'ombra de les palmeres i la calor sofocant del sol de juny. Sabem que no ho podem (o millor dit, devem) allargar; hem d'estudiar. Però, com sempre, la marxa cap a la biblioteca es fa esperar; la tranquilitat i felicitat que em (ens) transmet aquella situació mereix aprofitar-la al màxim. Gaudir de l'aroma del café mentre rius i fas prediccions de futur amb la gent que estimes, deixant de banda l'estrés i demés provocacions estudiantils.
Me n'estic aprofitant. No estic deixant perdre ni un dels minuts que hem queden en aquest petit raconet del món. I m'alegre de poder-ho fer (d'aquesta manera i amb aquesta gent).
25 maig 2009
23 maig 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
