En primer lloc, es va presentar el debat i es donà la paraula a rector. Aquest, contràriament al que creiem, no va declarar públicament la seua postura en respecte al
procés de Bolonya. A continuació, feren les seues exposicions els representants de les assemblees d’estudiants dels 3 campus (Tarongers, Blasco Ibañez i Burjassot) en les quals explicaren els motius pels quals ens posicionem en contra d’aquesta reforma educativa i demanaren expressament al rector que també es posicionara. També es va demanar que el procés es paralitzara inmediatament i s’iniciara un debat al si de la universitat on tothom tingués informació i podés opinar i participar.Tot seguit, va reprendre la paraula el rector i va analitzar els punts del manifest escrit i signat per les assemblees d’estudiants i estudiantes. En resum, va dir que estava d’acord en alguns dels punts i va expresar la seua voluntat de tenir-ho en compte en futures reunions i decisions, va dir que discrepava en altres punts (sense donar arguments de les seues raons per “discrepar”) i, potser el més important, es negava rotundament a donar-nos la possibilitat de fer un referèndum en què tota la comunitat universitària podera expressar la seua opinió respecte l’adaptació a l’EEES. Com a raó, que els estatuts de la universitat no diuen res respecte referèndums i sí que expressen que s’ha de fer el possible per la integració de la universitat a l’espai europeu d’educació superior.
El torn de paraula al públic va resultar, potser, el més interessant de tot el debat. Allí es van demanar explicacions al rector a sobre si era o no responsable per la seua part permetre que la Universitat de València s’endinsara en un procés de mercantilització i
elitització de l’ensenyament superior, sobre les bèques-prèstec, el màster que substituix al CAP, sobre el devaluament dels títols i l’encariment de l’especialització. Es parlà també sobre la suposada funció de la universitat de ser un lloc on rebre cultura i coneixement i la seua substitució per ser un mer interlocutor entre les empreses i els seus futurs treballadors precaris; i es plantejà al rector el tema del deute milionari que té el govern amb la Universitat i la possibilitat econòmica de dur endavant una reforma a cost zero, com es pretén. El rector i companyia parlaven també de molta democràcia, tanmateix, què hi ha més democràtic que un referèndum en què totes poderem expressar la nostra opinió sobre allò que ens afecta? Se li va recordar al senyor rector que segons els estatuts de la universitat (que tant té en compte de vegades), l’equip rectoral és un òrgan representatiu, que no decisori; i ell no estava, amb les seues decisions representant la voluntat dels i les universitàries. Una raó més que suficient per demanar la seua dimissió.Després de tot allò, la demostració d’autoritat per part del rector i el poc interés de tenir en compte aquells qui li donen de menjar, només ens queda continuar actuant per vies “no legals”. Continuarem tancant-nos, debatirem i ens informarem entre nosaltres assembleàriament, continuarem penjant pancartes i cartells, escriurem articles i donarem difusió al que està ocorrent a les universitats, ens manifestarem per defensar una ensenyament públic i de qualitat, sense submissió a les empresses i el capital. Com deia Cesc Freixas: la desobediència segueix sent l’única sortida.
0 comentaris:
Publica un comentari