literalment...


El retrato de Dorian Gray, Oscar Wilde.
Es mejor no ser diferentes de nuestros compañeros. Los feos y estúpidos son los mejor librados de ese punto de vista en este mundo. Pueden sentarse a su antojo o bostezar en la representación. Si no saben nada de la victoria, les está, por lo menos, ahorrado el conocimiento de la derrota. Viven como querríamos vivir todos imperturbables, indiferentes y sin inquietudes. No importunan a nadi, ni son importunados. Pero usted, Harry, con su rango y su fortuna; yo, con mi talento tal como es, mi arte en lo que valga; Dorian Gray, con su magnífico semblante, sufriremos todos por lo que los dioses nos han dado, sufriremos terriblemente.
- ¿Dorian Gray? ¿Es este su nombre? - preguntó lord Henry, cruzando el estudio hacia Basilio Hallward.
- Sí, este es su nombre. No pensaba decírselo a usted.
- Pero ¿por qué no?
- ¡Oh! No podría explicarselo. Cuando quiero a alguien muchísimo, no digo nunca su nombre a nadie. Es como renunciar a una parte de él. He aprendido a amar en secreto. Parece ser la única cosa que puede hacernos la vida moderna, misteriosa o maravillosa. La cosa más vulgar nos parece deliciosa si alguien nos la oculta. Cuando salgo de esta ciudad no digo a nadie adónde voy. Si lo hiciera, perdería todo mi placer. Es una costumbre tonta, lo confieso; pero en cierto modo parece aportar romanticismo a la vida de uno. ¿Me figuro que debe usted creerme loco rematado?

Paraules convertides en literatura i filosofies de vida. Art que t'extrau de la realitat per fer-te pensar en ella. Un món, una història, uns personatges no més irreals del que semblen. M'ha fet recordar per què m'agrada llegir.


- ¿Qué es el arte? - pregunto ella.
- Una enfermedad.
- ¿Y el amor?
- Una ilusión.
- ¿La religión?
- Lo que sustituye elegantemente a la fe.
- Eres un escéptico.
- ¡Nunca! El escepticismo es el comienzo de la fe.
- ¿Qué eres, entonces?
- Definir es limitar.
- Dame una guía.
- Se han roto los hilos. Te perderías en el laberinto.
- Me aturdes. Hablemos de otra cosa.

posted under | 1 Comments

tornem

S'ha fet núvol. El dia s'ha enfosquit i comencen a caure les primeres gotes de pluja. Acaba l'estiu. És l'hora de tornar a València.


De nou, la vida al pis de Benimaclet. El soroll de les maletes rodant per la vorera, esperar l'ascensor i pujar les dues plantes apretadetes, quasi sense respirar. La rapidesa en què ens desfem de la roba de carrer per posar-nos els nostres còmodes pijames. Les xerrades assegudes al sofà envoltades de la petita llumeta, la íntima, les rises mentre cantem fent-nos el sopar, llarguíssimes estones al balcó investigant la vida dels veïns, les emocions i preguntes compromeses quan contem cotilleos, els plàtans de postre, el "bon dia" amb els ulls encara tancats i els cabells desfets o el "bona nit" quan acaben les séries de la televisió i a l'endemà toca matinar. Els xicotets detalls que fan que m'oblide de preocupacions i em trauen somriures quan arribe esgotada a casa després d'una llarga vesprada a la universitat.
De nou també, esperar el tramvia arropant-me amb jaquetes i palestines per suportar el fred matinal, sobreviure a la mitja hora de trajecte llegint o escoltant música o xarrant si hi ha sort i tinc companyia, odiar els estridents "pits" quan algú entra o ix del tramvia, i posar-nos nervioses en veure entrar els revisors que ens multaran perquè no hem pagat. Arribar al campus i sentir l'olor a gespa banyada. Estudiants amb bicicleta i motxilla, dones de la neteja que escolten i canten les cançons de la ràdio mentre acaben el seu torn, professors i alumnes amb bates blanques entran als laboratoris, altres que decidixen esmorzar a la cafeteria un suc de taronja i pà amb tomaca. Retrobaments amb amics i amigues, històries i aventures de l'estiu, declaracions de principis del tipus: he d'anar a totes les classes, he de començar a estudiar prompte, em presentaré als parcials, etc. I les classes, mirant atònits la pisarra, maleïnt-nos per estudiar química, intentant entendre els apunts plens de lletres de tots els alfabets existents i números sense significat aparent. També les hores al laboratori, rises, jocs i cançons entre els repetitius advertiments de perillositat per part dels professors, els descobriments, les satisfaccions en veure que les anàlisis són coherents, i les malicsies de veure que s'està fent de nit i encara et queden moltes coses per mesclar, diluïr, cristal·litzar, decantar, destil·lar...



Tornem. Tornem a València, per quedar-nos.

posted under | 2 Comments

desobediència a la banca

Avuí, 17 de setembre, s'ha fet pública una acció de desobediència civil a la banca. S'han expropiat 420.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits; incloent interessos, el deute total són 500.000 euros.

Ha estat una acció individual d'insubmissió a la banca que s'ha realitzat premeditadament per denunciar el sistema bancari i per destinar els diners a iniciatives que alerten de la crisi sistèmica que estem començant a viure, i que tracten de construir una alternativa de societat.

Quan el finançament al consum i l'especulació són dominants a la nostra societat, què millor que “robar” als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?

Aquesta informació està ampliada a la publicació Crisi, una publicació gratuïta "per sobreviure a les turbulències econòmiques" que s'ha repartit hui per localitats de Catalunya, Illes Balears i el País Valencià. Crisi dedica les seus pàgines a explicar allò que els massmedia amaguen, critica el sistema capitalista a la vegada que dóna alternatives al sistema social i econòmic.


També s'aprofita aquesta publicació per fer una convocatòria:

17 setembre
21:50 - 22:00 h
APAGADA MUNDIAL
i que respire el planeta...

posted under | 1 Comments

trilingüisme

Tot i no tenir sintonitzat Canal 9 per evitar encendre’ns de ràbia cada dos per tres, sempre se les apanyen per que ens enterem de cada barbaritat que organitzen. Anit em vaig quedar soprenentment atontada davant la televisió. Miràvem una série a Antena 3 i en un descans publicitari vàrem poder escoltar quelcom així: "per ser ciutadans d’èxit, cal estudiar en anglés".

http://es.youtube.com/watch?v=Omg1wcP9nTQ

Encara no m’ho crec. No em crec que s’hagen atrevit a fer des de la Generalitat Valenciana una campanya pel trilingüisme. Un govern que no posa cap interés en l’ús de la llengua pròpia de la terra, un govern que fomenta el monolingüisme castellà, un govern que permet que a la majoria d’instituts no es puga estudiar en valencià ara vol obligar-nos a estudiar en anglés.

Que diguen el que vulguen, l’únic motiu que li trobe a aquesta campanya és el de llevar-li una mica més (si cap) d’importància a una llengua en extermini. Tot siga pel progrés...

som conseqüència

Tenim la boca plena i els ulls tancats. Però ja va sent hora de tragar, d’engolir l’orgull, la falsedat i els prejudicis. Cada dia ens omplim la boca d’antiracisme, d’antisexisme, de solidaritats amb altres móns, de lluites guanyades pels nostres drets, obres socials, respecte i paraules boniques; fins i tot, de progrés i desenvolupament. Hem fet nostre el planeta; creuem rius, oceans i muntanyes, fem de la terra casa, aliment i luxes, i cada vegada ens veiem més capaços de sobreviure a la perillositat de la natura. Però continuem oblidant-nos d’un important principi: som conseqüència, no causa i molt menys raó, de la vida al planeta Terra. Ens queda, doncs, desfer-nos de l’antropocentrisme.

Aquest antropocentrisme, sense dubte, és allò que ha provocat (i continua provocant) el desastre actual, i que comencem a fer-nos ressò de paraules oblidades: ecologisme, naturalessa, energies renovables, reciclatge, sostenibilitat... D’això tots/es anem sabent-ne cada dia més, alguns/es intentem canviar l’estil de vida, estalviar o actuar com, no ens enganyem, prediquen els mitjans de comunicació. Però jo volia parlar d’una altra conseqüència més que important de l’antropocentrisme. Volia parlar d’uns éssers també oblidats, i volia fer-ho perquè ells mateix no ho poden fer: els animals no humans. I us diré un nou –isme que potser no coneixeu: especisme. L’especisme consistix a tractar altres espècies “inferiors” a la nostra. Una definició molt semblant a la del racisme o el sexisme. Hui en dia, som capaços d’entendre que una persona de raça negra no és inferior a una de raça blanca, ni una dona és inferior a un home; per la mateixa lògica, una espècie animal no pot ser inferior a una altra.

Aleshores, si no som superiors, qui ens dóna el dret a
assassinar un conill per menjar? Més encara, qui ens dóna el dret a criar-los massivament en granges? Qui ens dóna el dret a inseminar artificialment una vaca perquè produïsca llet? O gaudir d’un amanéixer a la platja mentre, per entretindre’ns, matem un peix innocent? Dret a que un elefant passe la vida a una presó perquè nosaltres puguem veure’ls d’a prop? Dret a drogar, cansar, maltractar i assassinar un animal en benefici propi?

I ells, no tenen dret a viure?


http://video.google.com/videoplay?docid=7576567901991519153&q=ea

http://www.accionvegana.org
http://www.defensanimal.org
http://www.igualdadanimal.org
http://www.vegetarianismo.net
http://www.haztevegetariano.org
http://www.vegansociety.com

posted under | 1 Comments

reprendre el camí

Em costa molt d'escriure. Però sé
que cal que ho faci, per tal de sortir
d'aquest estat amorf, d'aquesta angoixa
que tan profundament em desassossega.
Molt lentament flueixen els conceptes,
molt lentament i amb inseguretat.
Tal vegada ara escric més per a mi
que per als altres.
Escric per retrobar-me. Potser algú
que se senti com jo em sento ara
si mai llegeix aquestes ratlles
entendrà el que vull dir i el bé que em fan.
- Miquel Martí i Pol -

Comence el blog de nou. En un intent de retrobar-me amb les meues paraules, d'emplenar fulls i fulls de principis, deixar-me escoltar sentiments i angoixes, poder rellegir somriures, llàgrimes i demés emocions. Reviure'm des de fora.

posted under | 1 Comments
Missatges més recents Pàgina d'inici

Seguidors