descriure l'indescriptible...

És l'últim dia d'un any que vaig començar inmersa en el món que sempre havia somiat i desitjat. Envoltada d'un grapat de gent que estime i estimaré sempre. Tot s'anava succeïnt sense que em donara temps a pensar-ho dues vegades. Inevitablement, morien i naixien sentiments, amistats i demés relacions. I passaven els mesos...

Gener, febrer, març. Continuava el moviment universitari, però també hi eren els exàmens, els estudis i les hores de biblioteca. I la festa per La Safor i per Benimaclet, Sant Blai, Carnestoltes, Falles... Com sempre, diferents a cada cop.
Abril, maig, juny. Arribava la primavera i el bon temps. Les manifestacions, els concerts, la nit de Sant Joan. Vaig prendre decisions importants, Erasmus. I estudiava per als últims exàmens. Biblioteca, química, café, gespa, amics.  
Juliol, agost, setembre. Un estiu increïble, inoblidable. Els detalls me'ls guarde per a mi. L'hora dels acomiadaments, i la marxa cap a una nova vida a Holanda. Sentiments contradictoris, amb reticències i por a perdre el que tenia ací, però desitjos d'allunyar-me de tot.
Octubre, novembre, desembre. Un nou món, nova gent, nou país, nou idioma. Noves vivències, cultures, viatges. Nova vida, sense poder despegar-me del que continua sent la "meua" vida. I tornada a casa per Nadal. La retrobada amb la meua terra, la meua gent, el meu món.

No obstant, encara que ho semble, aquesta entrada queda molt lluny de ser un resum de l'any. A sigut a l'hora de fer el recull de records quan m'he adonat que sóc incapaç de fer-ho. Incapaç de resumir en una entrada del blog tot el que ha significat per a mi aquest any. Més que especial, no he trobat paraules per descriure'l. Tampoc he trobat cap imatge, ni cap fotografia, ni cap poema, ni cap cançó. 

Només puc dir una cosa de què estic segura i és que mai no oblidaré l'any que està a punt d'acabar. Hi ha moltes, moltíssimes raons que hem fan dir açò sabent que no es "allò que diem sempre", però si se'm permet, també me les guarde per a mi.

Alhora, no m'atrevisc a parlar de l'any que vindrà. Com no ho vaig fer fa ara un any. Tan sols continuaré fent marxa, vivint amb por de posar-hi ordre, traent l'energia d'allà on me'n quede i deixant-me portar. Somriuré, ploraré, abraçaré, odiaré i besaré. M'enrabiaré i me n'orgulliré, brindaré i cantaré, cridaré fort per algú i contra algú. Seré sincera i mentiré. Ho tornaré a intentar, i tornaré a desistir farta de tot. Dubtaré, però també apostaré i lluitaré per allò de què estic segura. No hi ha més, al 2010, com al 2009, seré jo, la mateixa de sempre; això sí, en canvi continu.


Bon any!

posted under | 1 Comments

tornar a casa...

erasmus, leiden

arribada, maletes, benvingudes
nous paisatges, nous idiomes
nova gent

universiteit, SCM, labs
nanoparticles, flasks, NMRs
free-lunch, drinks, coffee

bicicleta, xileno

expedicio, radial, spray
xocs, caigudes, morats

canals, llacs
anecs, oques, cignes
vaques, ovelles
planures, molins

amsterdam, barri roig
cervesa, marihuana, sexe
fotos, rises

einstein, odessa, looser's
botellon, casa manolo, afterparty

pluja, fred, vent
impermeable
botes, guants, bufanda
gelades

visites, viatges
den haag, edam, rotterdam
leuven, bologna, brussels

atajo, merenwijt, ambrosiadal

sandvitx, gofres, cappuccino
histories, consells
amigues

i ara, tornar

nadal, casa
familia, amigues, amics
potries, benimaclet
retrobades, besos, abraçades


tramvia, campus
cafe, gespa
assemblees, xerrades

cervesa, cassalla
centfocs, kilombo
terra, glop, standby

sopars, dinars
cap d'any, aniversaris
acomiadaments

i tornar a tornar




[ ERASMUS, season 1: finished ]
[ ERASMUS, temporada 1: acabada ]



continuarà...
 

posted under , | 1 Comments

sobren paraules

EXIGIM FETS! 
Ja n'hi ha prou de fotos, bona voluntat, recolzaments hipocrites i demes parafernalia politica i electoralista. Ja n'hi ha prou de discursos absurds. Fa temps que heu demostrat que les vostres paraules i promeses son falses. No creiem en el vostre sistema.

Una dona mor per culpa vostra. Hi ha pobles i cultures senceres morint per culpa vostra. I continueu omplint-se la boca de solidaritat i benevolensa. No! Ja n'hi ha prou! Si no actueu vosaltres, no ens deixeu altre remei que fer-ho nosaltres, amb els nostres mitjans i les nostres vies; aquelles vies que no ens podreu furtar.


 

"Hoy es 10 de Diciembre, Día Internacional de los Derechos Humanos. En estos momentos en los que se conmemora un día sagrado para la Humanidad, un día de ideales y de principios que garantizan los derechos básicos; yo, que soy defensora de Derechos Humanos, estoy en huelga de hambre desde hace 25 días a causa de la injusticia y de la falta de respeto a los Derechos Humanos.

Hoy, después de mi expulsión ilegal de mi tierra por las autoridades marroquíes, después de ser retenida ilegalmente en este aeropuerto de Lanzarote por el Gobierno español y de ser separada de mis hijos contra mi voluntad, siento más que nunca el dolor de las familias saharauis separadas desde hace más de 35 años por un muro de más de 2.600 kilómetros.

Hoy, como cada día, sufro pensando en mis compañeros encarcelados, sufro pensando en los siete activistas de Derechos Humanos que, por decisión arbitraria del gobierno marroquí, van a comparecer ante un tribunal militar y son amenazados con la pena de muerte. Pienso también en la población saharaui, oprimida y reprimida diariamente por la policía marroquí en el Sahara Occidental. Y pienso en su futuro.

En este Día Internacional de los Derechos Humanos felicito a todas las personas libres que defienden los derechos elementales y se sacrifican para lograr paz en el mundo, y al mismo tiempo les lanzo un llamamiento urgente para la protección de los derechos de mi pueblo, el pueblo saharaui.

Hoy es también un buen día para la esperanza, un día que aprovecho para pedir al mundo y especialmente a las madres, que apoyen mi reivindicación, que es el regreso al Sahara Occidental. Deseo abrazar a mis hijos, deseo vivir con ellos y con mi madre, pero con dignidad.

Hoy quiero agradecer a la sociedad española su solidaridad y su defensa continua de los derechos legítimos del pueblo saharaui y también, su solidaridad conmigo en estos duros momentos."



Aminetu Haidar
Aeropuerto de Lanzarote, 10 de Diciembre de 2009




"España se encuentra incapaz de resolver la situación que ha creado con mi persona.
España ha vulnerado la legalidad internacional, los derechos humanos, y pretende solucionarlo ofreciéndome una vivienda como mera opción.
Digo una vez más que España es cómplice de Marruecos y ambos gobiernos quieren empujarme hasta la muerte. Es responsabilidad directa de España las consecuencias de la huelga de hambre que mantengo desde hace veinte días.  El último  mensaje  que transmito al gobierno español es que ni la cárcel, ni la desaparición forzosa, ni la tortura, ni la expulsión del trabajo, han podido doblegar ni cambiar mis principios.
Mis convicciones no se venden.  Mi única reivindicación es regresar a mi casa con mis hijos y mi madre, en El Aaiún, el Sáhara Occidental."

Aminetu Haidar
Aeropuerto de  Lanzarote,  5 de diciembre 2009





Aminetu Haidar a casa JA!
Sahara lliure JA! 


PD_: no es que no sapiga escriure, es que a l'ordinador de la facultat no puc posar accents ni c trencada...

de nou, sentimentalismes...

Torne a escriure per parlar(-me) de mí. Després d'haver passat un novembre sentimentalment horrible, comence el desembre amb un estat d'ànim difícil de descriure. Potser pels viatges, per tenir l'agenda completa o sols pel fet que s'acosta Nadal, em desperte somrient i amb ganes de passar el dia com millor sàpiga; i així, que el novembre quede cada minut més lluny de mí.

Deia que escric per parlar-me perquè de fa molt de temps que utilitze bitàcores, fotologs o un simple document de l'OpenOffice per traure'm pensaments, sentiments i sobretot, sentimentalismes. M'ajudava a sentir-me millor, em buidava i després rellegint-me, intentava trobar-me i refer-me. Però ja no. Poques vegades sent la necessitat d'escriure un post parlant dels meus sentiments, i quan ho faig no és precisament per poder rellegir-ho jo mateixa.

Fa uns mesos q
ue estic descobrint que les teràpies conjuntes via MSN em són molt més efectives, a banda de boniques i divertides. Són teràpies pròpies de la nit de diumenge, però que sovint repetim quasi que tots els dies de la setmana. Converses llargues plenes de reflexions, filosofismes, suposicions i hipòtesis. Ens contradiem constantment quan comencem a dir allò que devem dir i allò que realment pensem. I acabem descobrint-nos EMOs, patètics o bojos perduts. Però té un encant especial, i és que ho fem junts. Aleshores riem, i et sent a prop, al meu costat. És quan comence a recordar tot allò que hem passat junts des que ens coneixérem, per converses d'internet. Quan m'adone de quant que et necessite, t'enyore i t'estime.

Posar-me a descriure la nostra relació seria perdre el temps; simplement sé que eres qui m'ajuda a somiar i qui em fa tornar al món i posar els peus a terra, qui m'ajuda a somriure i a ser feliç, amb qui puc contar en qualsevol moment i per a qualsevol cosa. La persona que, sense voler-ho ni saber-ho, m'ha fet plorar en llegir un e-mail que no era per a mi o en sentir una història aliena cantada en valencià. Una persona que sí, s'ha convertit en una xicoteta part de mi. Amb els meus orígens, la meua història i les meues històries. Amb la meua música, la meua festa i les meues festes. Amb els meus somnis i esperances, i també amb les meues tristeses i decepcions. Potser per casualitat ens coneixérem, però en estos moments, ets qui més sap de mi, com parlar-me, com renyir-me, com ajudar-me i com traure'm un somriure quan ja no aguante més. I el millor de tot açò és que tothom sabria de qui parle sense haver de dir el teu nom.

Fins prompte, xiquet.

Ja saps que passa...


posted under , | 2 Comments

cada generació té els pirates que mereix

"Every generation gets the pirates it deserves"
Robert I. Burns

Les nostres, pirates que lluiten pels drets humans, pels drets de les dones. Pirates que exigixen l'avortament legal, el dret a decidir sobre el propi cos. Pirates que intenten evitar que cada 8 minuts en alguna part del món una dona mora com a resultat d'un avortament il·legal i insegur. Pirates necessàries però que no haurien d'existir.
Les nostres pirates són elles.
Woman on waves.
Són dones, activistes, metges.
Avortistes.

Trailer de la pel·lícula:
http://www.vesselthefilm.com/Vessel/Preamble.html

Arribada a València:

http://www.vesselthefilm.com/Vessel/Footage_1.html

I mentre continue instal·lada a un país sense escrúpols ni tabús sexuals, on les llibertats són lleis; al meu país seguixen demanant drets i llibertats reals lluny dels pedaços hipòcrites i electoralistes, exigint coeducació i educació sexual activa i especialitzada, tallant d'arrel les desigualtats de gènere, lluitant contra el patriarcat.

25-Novembre

19.30h al Parterre

Totes juntes contra el patriarcat,
acabem amb la violència sexista!

estudiantat en peu de guerra

Es diu que la història es repeteix. De fet, quan pensem en la història del moviment estudiantil, aquesta declaració no està massa lluny de la realitat.

L'activisme estudiantil ha estat darrere de cada procés històric, empenyent la societat en una nova direcció.
Els estudiants i les estudiantes de tot el
món sempre s'han unit per demanar la democràcia, la pau i la justícia; les protestes estudiantils han estat determinants en la lluita contra qualsevol tipus de règim autoritari, de la resistència al nazisme i fins les actuals lluites per la llibertat.



El 17 de novembre és el Dia Internacional dels Estudiants (en 1939, aquest dia milers d'estudiants de Txecoslovàquia van ser enviats a camps de concentració i executats per les protestes contra l'ocupació nazi). Per això, hui cal que mirem cap enrere i recordem les víctimes, però també cal que ens fixem en les lluites que ens toca dur endavant a nosaltres.
El 2009, sens dubte, el món està en esperit de canvi. La crisi de caràcter financer, ambiental i social causa una necessitat d'establir prioritats i prendre decisions. En aquest context, l'estudiantat ens trobem en una situació d'inferioritat: encara no hi ha un reconeixement formal com a grup social amb necessitats i interessos, per això, quedem en una posició marginada a l'hora de fer front a l'atur, els contratemps financers en l'educació, els problemes per trobar un habitatge digne, etc.

L'educació ha de garantir la llibertat dels i les estudiantes i per tant, la nostra participació en qualsevol presa de decisions és una exigència essencial. Però no podem esperar, ens correspon a nosaltres fer d'això una realitat.

El 17 de novembre de 2009 celebrem el 70 aniversari de les lluites del moviment estudiantil arreu del món. Cal fer una crida a l'acció. Manifestacions, concentracions, esdeveniments i seminaris per al lliure accés a l'educació d'alta qualitat i el reconeixement dels drets de l'estudiantat.



Grip A la carta

Amb motiu de les detalladament planificades vacances que m'havia proporcionat desinteresadament el departament SCM a la Universiteit of Leiden, i enmarcant-ho en una tardor freda, plujosa i plena de festes descontrolades, el molt honorable H1N1, influenzavirus tipus A, té el gust d'oferir-los:

1) Entrants (simptomes incials):
Cal parar atenció per no confondre-ho amb simptomes post-Festa, també coneguts com "resaca".
- Amanida d'intens dolor de gola amb dificultat per a tragar, acompanyada d'una predisposició al contagi. Servit a temperatures baixes i després d'una incubació extrema a una Halloween party.
- Canapè d'estornuts i malestar general amb denominació d'origen.

2) Primer plat (acceptació de la malaltia):
Es recomana l'inici del repós una vegada s'haja servit aquest plat.
- Crema d'insuportable dolor de cap, congestió nassal i tos contínua.
- Barrejat de nit: calorades extremes, suor freda, escalfreds i dificultat per a respirar. Servit a elevada temperatura (al voltant dels 40ºC).


3) Segon plat (pèrdua de la vitalitat):
Advertència: no fer cas quan et passe pel cap això de "vull morir-me".
- Cassoleta de dolor muscular i cansanci extrem, cuinada amb falta d'energia i pèrdua de reflexos.
- Ardor d'ulls amb salsa de llagrimeig constant i amb guarnició d'insomni i febra elevada.

4) Postres (seqüeles):
Inevitables.
- Herpes confitat al llavi superior.
- Sobredosi de paracetamol i àcid acetilsalicílic.

Bon profit,
i bon contagi!





PD_: això sí, sense cancel·lar cap acte de l'agenda ni negar-me a reprovar el gust de la cassalla dos mesos després.


posted under | 1 Comments

estúpid novembre

Comence novembre envoltada d'aspirines i mocadors. Ho sé, tanta festa i el mal oratge, m'havia de repercutir algun dia. Però és només el fet d'estar a casa sense tenir res a fer, allò que hem torna a portar de viatge pels records. Mai no vull deixar-me portar per l'estúpida enyorança; però és inevitable.

Després d'aquest temps, pensava que hauria sigut capaç de superar els reptes que m'havia promés, però no és així. Només em cal una estúpida cançó per tornar a caure enmig de síl·labes de vidre, punts, principis, dies i nits de guerra i amor; estúpida música tallavenes. Però d'això precisament volia parlar... d'aquells dies i nits de novembre. Un mes d'assemblea contínua, de matins i matinades d'activisme estudiantil, de punkismes, frikismes i perroflautismes excusables, de victòries i fracasos, i de celebracions d'ambdós resultats. Un dels mesos, que sens dubte, més allunyen unes amistats i n'afermen d'altres. Ara comence un novembre lluny de l'anterior, i lluny de tot això de que parle; bé, no tant lluny, mentre uns continueu lluitant contra Bolonya, altres ens trobarem per Bologna de visita Erasmus! Però serà un estúpid novembre en què m'adonaré que no és fàcil deixar d'enyorar els jocs, les llargues converses plenes de rises i absurdismes, les mirades i els cafés. Tampoc estic segura si vull oblidar-ho. Bàh, estúpid sentimentalisme!


I al final, m'ha quedat un post sense coherència, però he escrit allò que he estat pensant tota la vesprada; mentre debatia internament si dormir o respirar i mirava les fotos que hi ha enganxades a la paret de l'habitació...

posted under | 3 Comments

herfst in Leiden

El paisatge s'ha tintat de tardor. Ara, quan eixim de casa de bon matí, s'escolta el cruixir de les fulles mortes i se sent una fredor humida digna del pitjor desembre a la meua terra. Una fredor que ja ha arribat a gelar la rosada de la nit, i la gespa de les vores, a les 9 del matí, encara no ha eixit de l'inmens iglú que s'ha format damunt seu.

Bufa vent del nord, i als mapes de l'oratge ja ens pinten en verd claret, això són 10º de màxima. Podrà sobre-entendre's que els mapes de l'oratge són, de moment, l'única cosa que arribem a entendre del Metro quan intentem llegir-lo mentre fem el café. Un café, per cert, horrible; amarg i aigüat, però a la planta 0 de la facultat hi ha una màquina on el tenim gratis, i gratis, és gratis. A més, és l'excusa perfecta per eixir uns minuts del laboratori i fer un descanset que acaba allargant-se a mitja hora.

Només és un mes vivint a Leiden, però la intensitat ha fet que ja ens sentim com a casa quan caminem pels Goraleus Labs camí de la ColdRoom a buscar un reactiu, o quan saludem a la dona de recepció, els netejadors o els xinos que treballen a l'oficina del costat i ens atrevim a dir això de goedenmorgen, o més encara guyumorgen, com ho pronuncien al dialecte que parlen ací. Però no s'aneu a pensar, que encara ens guardem la nostra desconeixença i "ignorància Erasmus" per apalancar-nos a qualsevol vi d'honor que fan en acabar les conferències: t'acostes, t'agafes les cerveses (o, en cas que la servisquen calenta, cosa bastant sovint en aquestos racons del món, una copa de vi) i un platet de cacaus i t'unixes a la tertúlia envoltada de científics que no havies vist en la vida i que no saps que pinten allí; però tu tampoc no pintes res allí, no importa. Que algú se'ns acosta i ens recrimina alguna cosa? Ups, sorry, I didn't know it, I'm Erasmus student and... Això ho soluciona tot; però les dues cerveses ja ens les hem begut.

I d'aquestes cerveses, al pàrking de les bicis; és hora de tornar a casa. Si plou comencem un ritual que ens converteix vertaders paiasos. Els pantalons de plàstic impermeable que ens podem pujar fins al coll i encara ens venen grans, damunt, la jaqueta també impermeable i la caputxa ben apretada a la cara; suspira, deixa els trastos dins les bosses que compràrem al Hema (també impermeables) i convertix-te en un vehicle perillós, que no frena per creuar la carretera, simplement evita els cotxes; agafa marxa, posa-li el turbo... arriba a Merenwijt, Vossemerlaan, Ambrosiadal, 14, casa.

Un dilluns? Odesa. Un dimarts? Prost. Un dimecres? Einstein."Een biertje, neem! (...) Dank je wel!" Asseguda a les taules de fusta que hi ha a la terrassa enmig del canal, et sents una holandesa més. De fet, ja ho som; aquest matí hem entrat al registre civil de Leiden, i en tres setmanes tindrem el número de la seguritat social.

El que venia a dir és que estic accelerant el temps vivint-lo d'aquesta manera, i no buscaré el botó del pausar-lo. Potser ho he oblidat de no gastar-lo. M'agrada la sensació de cansanci, em fa sentir-me viva i pensar com aquella cançó de Marley, everything's gonna be all right...

posted under | 1 Comments

la terra, els orígens...

- ¡Hay que ver como somos los españoles! Cuando nos juntamos, siempre acabamos hablando, o discutiendo, sobre política. Pero aun así, nos volvemos a juntar.

- Antonio, ve con cuidado que aquí le dices "española" a alguna gente y se mosquea...

- Uy sí, perdone señorita "quiero ser catalana y comerme los mocos aislada con los de mi especie".


I és aleshores, quan estàs lluny i has conegut gent que mai no s'han interessat per la vertadera història de l'Estat on viuen, quan més catalana em sent, i quan més m'apetix menjar-me els mocs o el que siga, però fer-ho lliure i tranquil·la.

Són nits (o post-nits) de borratxeres a la porta d'una discoteca o asseguts al sofà d'un dels pisos més propers al centre de Leiden en què no m'importa repetir una i mil vegades que no es tracta d'un capritx, sinó d'un sentiment. No es tracta d'un conte de guerrers i batalles perdudes, sinó de la història d'un poble real. No es tracta de voler o no voler ser catalans, sinó d'uns origens. No es tracta de demanar una llibertat per decidir la independència, sinó d'exigir-ho, de fer-ho.

Ha arribat el 9 d'octubre, diada nacional del País Valencià. Una data més per demostrar la unitat popular i avançar cap a la construcció nacional. Per fer vibrar una vegada més els carrers d'aquella màgica ciutat, per fer-la plorar de ràbia i tristor però per donar-li esperances i força per continuar lluitant. Des d'ací podré sentir l'olor a pòlvora, el so de dolçaines i tabals, podré escoltar els crits i càntics de la gent, veure les banderes enlairades i sentir tremolar l'asfalt.



recordar, escoltar, imaginar...

(...)
la solitud no transgredeix cap superfície

s'hi adapta, sinuosa, i confereix
densitat de mirada a cada cosa

harmoniosament, vibra el silenci

Miquel Martí i Pol


El lloc perfecte. El moment perfecte. Deixar-se endur per els records i perdre's en l'enyorança. Sense arribar a malversar cap llàgrima. No volia, sinó, parar el temps. Escoltava la remor de l'aigua, imaginant un futur probablement utòpic carregat d'instants d'un passat real. Sí, això a que dieu somniar...




chemistry

research
lab
folic acid
NMR
nanoparticles
bonds
pipetes
spectroscopy
silica
filtration
reports

chromatography
chloroform
flasks
cold room
IR

solvents

project

...that's my life.

I like it!

acostumar-se

No és difícil acostumar-se.

Acostumar-se a viure a una caseta a les afores. A eixir a passejar per camins de pedres, envoltada de prats verds enormes propietat de vaques sense por ni escrúpols que se t'acosten i et miren fixament. O asseure's a un banc de fusta, encarat a un llac inmens i veure surar ànecs i barques amb veles blanques.

Acostumar-se a no ser ningú si no tens bici. A que els carrers tinguen abans carril-bici que vorera per a vianants, que els cotxes respecten per damunt de qualsevol cosa algú amb bici, a ser més poderós que un semàfor en roig mentre pedaletges. A que la distància, el mal de cul o l'oratge no importen, l'unic mitjà de transport és la bici que li has comprat a un xilé a preus de contraban.

Acostumar-se a ser Erasmus student. A tenir fer una Welcome Party a ta casa quan encara no dus ni dues hores en Holanda, a que et conviden a festes brasilenyes o tenir gratis la cervesa a una discoteca només per ser qui ets. A quedar-se els últims a la discoteca, que t'hagen de tirar a patades d'allí i, mentre fumeu l'últim canut del dia intentar decidir "on continuar la festa"; una festa que continua a l'endemà mateix a l'hora de dinar.

Acostumar-se a allò que t'havien contat de l'Erasmus.
Acostumar-se a allò que t'havien contat d'Holanda.
Acostumar-se a allò que esperaves que fóra, i per sort, és.

No és difícil acostumar-se a això.
I només han passat dos dies...

posted under | 2 Comments

punt i principi

Punt,
punt,
punt.

Punt i seguit.
Punt i a part.
Punts suspensius...

Punt i final?

Definitivament,
preferisc el
"punt i principi".

Principi d'un viatge,
que acaba amb massa coses.
Principi d'una experiència,
que inicia massa coses.
Principi d'una vida,
que canvia massa coses.

Punt a la meua vida a València.
Principi de la meua vida a Leiden.

posted under , | 0 Comments

jo també setembrejo

La cadència és més lenta
ara que el temps també alenteix el ritme
i qualsevol mirada té un deix lúcid de nostàlgia.
Amb tants de vents diversos,
no serà fàcil trobar el lloc just per la tristesa.
I tanmateix la tristesa m'acompanya
melangiosament aquest setembre
i en fa un cristall trencadís.
Tant de bo que no tornessin mai
aquells captards agressius, fastuosos,
que amb la seva puixança m'abaltien.
Ara em sento sensatament feliç,
sensatament instal·lat en un ordre que m'acull
sense vulgaritats ni impertinències.
Algú dins meu compassa el bategar del desig i del somni,
mentre espero senyals, tal volta incerts, a l'horitzó
i enyoro el gust d'un cost ofert i càlid.
Voluptuosament desfaig camí sense anar enlloc.
Jo també setembrejo.


- Llibre de les Solituds -
Miquel Martí i Pol

posted under , | 1 Comments

donant-li sentit


Sona el despertador, tirararitaaa...És matí, però m'alce i en res comence a donar classes. Matemàtiques, física, química, coneixement del medi i fins i tot, anglés. Així passe el matí fins les 12 i mitja, poc dalt o baix, que acabe la jornada laboral i em dedique a feines diverses (neteja, burocràcia Erasmus, cuina, etc.). Solc aprofitar també aquesta estona abans de dinar per enterar-me de com va el món. I ací, el dia comença a perdre el sentit que podia tindre...

Sóc una d'eixes persones que intenta buscar una lògica innata a les accions i reaccions de l'ésser humà, pensava que la racionalitat que ens fa anomenar-nos “intel·ligents” era quelcom biològic que estava present en tots i totes. Però després dels fruits de la meua investigació científica i estadística (basada en allò que he vist, llegit i escoltat cada dia durant quasi 22 anys i part de la història) he arribat a dues possibles respostes: o aquesta racionalitat només és present en certa part de la població (la part que casualment no té poder polític, econòmic, judicial ni informatiu) o que ens prenen el pèl.

Per lògica, un President de la Generalitat implicat en un cas de corrupció, que ha rebut suborns, ha malversat fons públics i sobretot, ha mentit al poble hauria de rebre algun tipus de condemna. Per contra, és “legalitza” la corrupció i aquest president rep felicitacions, enhorabones i quasi segur que una renovació del càrrec a les properes eleccions. O és incomprensible, o és una ironia mordaç que posa de manifest tot allò que denunciàvem sobre la classe política i judicial actual del País.

Per lògica, una banda armada que actua amb objectius d'alliberament, en contra d'una classe política i un exèrcit que oprimix el seu país, no hauria d'atemptar a un altre país on s'intenta lluitar pels mateixos objectius i en contra dels mateixos poders. Per contra, ETA atempta i mata a les Illes Balears, fent-nos més difícil la lluita independentista catalana. O és incomprensible, o és una ironia mordaç que, a banda de trecar-me els esquemes una vegada més, ens obliga a creure cada vegada menys en una solidaritat internacionalista.

Aquestos casos, són bons exemples d'allò que em fa caure en un cicle de reflexions internes i recerques de coherència que acabe deixant per perdudes, i dient-me a mi mateixa que no té ni cap ni peus. Per això, comforme passa l'estiu (amb una velocitat estrepitosa, per cert) cada vegada estic més segura que allò que li dóna sentit al meu món són només les petites coses i gents que em fan sentir normal, racional i viva.

Vaig a continuar donant-li sentit a l'agost...


la mort d'un company

Morí fa ara 25 anys. I sí, li fem un homenatge.

Fem un homenatge a Toni Villaescusa. Aquell que va nàixer a Quart de Poblet (l'Horta) i, no dubtà en prendre la decisió ferma de lluitar per la seua terra i no renunciar-hi mai. Aquell que va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans o el Moviment de Defensa de la Terra. Aquell que va militar al PSAN, i també a Terra Lliure, banda per la qual va morir; lluita per la qual, va morir.

I aquesta lluita és allò que em fa anomenar-lo company. I aquesta lluita és allò que em fa retre-li un homenatge 25 anys després de la seua mort.

Tanmateix, totes i tots sabem que el millor homenatge és continuar amb allò que el va matar. Continuar exigint justícia, estimant la terra i lluitant per ella. I és que, cuando se aprende a llorar por algo, también se aprende a defenderlo.



Visca la terra!

la situació de la dona al món actual

*Escriga un text, com ara un article d'opinió o un assaig breu, en què expose i argumente el seu punt de vista sobre un dels dos temes següents:
a) La situació de la dona en el món actual.

Comparar és odiós. Per bé que siga una dita popular, no deixa de ser certa; i és que quan ens posem a comparar situacions actuals amb el passat, ens oblidem de millorar el futur. Són bons exemples d'això quan comparem l'ús actual del valencià al carrer amb la situació durant el Franquisme, si comparem la tecnologia i avanços científics actuals respecte fa uns anys, la censura a la premsa, les llibertats i drets individuals, etc.

El mateix ocórre amb la situació de la dona al món actual. No podem negar, és més, ens hem d'alegrar, que les velles tradicions masclistes o sexistes estàn pràcticament enderrocades. Ens enorgullim d'una igualtat (o més bé jo diria pseudoigualtat) que s'ha aconseguit després de molts anys de lluita justa i feminista. Podem accedir a qualsevol lloc de treball, podem vestir-nos com vulgam, parlar i dir tot allò que desitgem. Estem a casa, al treball, al carrer, a la política i a l'escola. Tenim els mateixos drets i deures que ells i, a més a més, comptem amb polítiques feministes que intenten jugar al nostre favor. Però no hem d'enganyar-nos, només ens podem sentir orgulloses de la nostra realitat actual si la comparem amb el passat i no fem una anàlisi detallada d'aquesta.

Vivim en un masclisme socialment acceptat i encobert, i la gran majoria de nosaltres no ens adonem d'això. Deixant de banda les fastigoses discriminacions religioses i culturals que patim arreu del món, podem analitzar i destapar tot un seguit d'accions i situacions quotidianes que menyspreen o consideren inferior el sexe femení.

Són notícia als telediaris centenars de dones mortes per violència masclista a càrrec dels seus marits; tots i totes ens amoinem d'haver d'escoltar aquestes crueltats inhumanes i intentem posar remei: vigilància policial, ordres d'allunyament o telèfons d'emergència. Però el remei no és, ni serà mai, la solució al problema; aquesta radica en l'educació social. La discriminació laboral (salaris més baixos, incapacitat d'ascendir, etc.) o el dret a decidir sobre la nostra sexualitat i el nostre cos semblen aspectes que a poc a poc van millorant-se, encara que queda molt per fer. Una altra qüestió a analitzar n'és el llenguatge. Malauradament, a les nostres llengües tenim completament acceptades estructures que deriven en un sexisme important; l'exemple més clar és l'ús del masculí plurar per referir-se a la totalitat, tant homes com dones. No som "tots", hauriem de ser "totes i tots". Trencar amb aquesta herència de la societat patriarcal és encara un repte utòpic de la lluita feminista.

Hi ha infinitat d'aspectes, que deprés d'una anàlisi feminista ens fan arribar a la conclusió que vivim en aquella situació de pseudoigualtat de què parlava abans. Podem comparar amb el passat i alegrar-nos, enorgullir-nos dels objectius aconseguits, però no hauriem d'oblidar que queda encara un camí molt llarg per recórrer. Aquest camí és molt dur i complicat, doncs primer haurem de traure a la llum i acceptar les discriminacions que patim per després, començar a lluitar contra elles.

Però la lluita feminista no és més que una manera de ser i comportar-se davant les situacions més quotidianes, de rebel·lar-nos davant les injustícies, d'educar i ensenyar els nostres fills i filles en una igualtat real, de parlar en femení, de no permetre ni una discriminació més. I hem de saber que açò només és un somni si somiem soles, quan somiem juntes començarà a ser una realitat.



*L'article que m'ha fet aprovar el Grau Superior de Valencià de la JQCV
:P

hay niños, estúpidos!

Hay niños!



Hay muertos!
Cuántos muertos más quieren?!
Cuántos muertos más quieren?!

La gent esperava a Manuel Zelaya a l'aeroport. Cridaven "Viene Mel!" i cantaven l'himne nacional hondureny. Mentrestant, els militars carregaven les armes i no dubtaren en "reduir els manifestants". Un colp d'estat que ha trencat amb la pau, un atemptat contra la democràcia i que ja ha assassinat dues persones; mentre a Zelaya no el deixen tornar al seu país acusat de traició a la pàtria. Açò no té ni cap ni peus.

Honduras, resisteix!

i ara?

Què faig ara?
En què pense?
Què he de sentir?

Felicitat, eufòria?
Tristesa, por?

Enyoraré molt
la meua vida-UVEG.

Però sobretot enyoraré,
les persones i quotidianetats
que han fet que siga tan especial.

Gràcies.

posted under | 3 Comments

de nou, la lluna!

Fins aquell mateix instant no em vaig adonar.
Va ser divendres passat, tornava de fer un examen (que m'havia, almenys, acceptable) i arribàvem a Potries a les 10 de la nit. Sense passar per casa, ens reunirem amb amics i amigues al mateix lloc de sempre. Allò no canviava en res. Feia 15 dies que no tornava al poble pel tema dels exàmens; i no ho tirava en falta tampoc. M'he fet a la vida en València, que voleu que us diga? M'agrada.

Estava cansada, però no tenia ganes de quedar-me a casa i dormir. La proposta: anar a veure un concert d'Al Tall a Xeresa i en acabar, a la presentació del nou cd de La Raíz a La Fábrica; no em podia negar. I això férem. Fou realment fantàstic arribar allí i sentir les conegudes cançons a unes veus que seriem capaços de reconéixer a milers de kilòmetres de distància, i veure tanta gent, de tan distintes edats, cantar a una veu allò del Tio Canya o emocionar-se, amb el puny alçat, quan cantaren la Muixeranga. Però no, no fou això el que em va fer un tomb als sentiments.

De tornada cap a Gandia, mentre conduïa escoltant música i xarrant amb la meua amiga, vaig mirar el cel. I vaig veure la lluna. No era lluna plena, era una lluna desgarbada, sense forma. Però em va sobtar aquell paisatge; no em podia creure el temps que feia que no veia la lluna. La vida que he portat aquests últims mesos no em donava temps per parar-me i mirar més amunt dels edificis i la llum que desprenen les vides artificials de la ciutat. Però el pitjor de tot, és que no la trobava a faltar; no recordava l'existència d'aquell astre nocturn que tants poemes, cançons i sentiments ha inspirat arreu del món.

És aleshores quan comences a pensar. Em vaig creure, fa poc, capaç de trobar-li una màgia especial a aquella ciutat. Reconec que m'agrada gaudir de la València que m'he creat. Però, absorta en el meu món romanticament fantàstic, oblidava una cosa important: la realitat.

Una realitat que no ens deixa xafar la gespa, ni pujar als arbres. No podem collir flors, ni olorar-les, ja no tenen aroma. No podem mirar als ulls de la gent, o demostrar eufòria al mig del carrer. No podem cantar, ballar, cridar. Ni tan sols podem escoltar el silenci. No mirem les estrelles, ni la lluna. No la podem veure. Hem destruït tota relació de la humanitat amb la natura, ja no ens cal per a res. És clar, ja no vivim, només sobrevivim a l'infern que nosaltres mateixa hem creat. On hem amagat la part viva de l'ésser humà? Em negue a creure que ens hem convertit en... en allò que som: inútils màquines incapaces de fer res per elles mateixa, sense desitjos, sense somnis, sense vida pròpia.

Però ara, tot açò és superflu i innecessari. Me'n vaig a fer la maleta i tornaré a València, per estudiar, fer exàmens i traure'm la carrera. No importa si aquesta nit veuré o no la lluna.

posted under | 2 Comments

votar-se i rebotar-se

Una papereta que parlava de la lluita per la dignitat i la solidaritat entre els pobles; una papereta que ha significat una galtada al fals sistema democràtic i judicial. Una papereta que duia el nom i les idees d'un conjunt de gents que exigim uns drets primitius que ens furten dia rere dia, que volem traure a la llum l'ocupació colonial de les nostres terres, la massacre contínua que pateixen les nostres llengües i cultures, la repressió descarada de les nostres vides.Diumenge vam poder votar una iniciativa internacionalista. Vam poder votar-nos; sens dubte, tot un èxit de lluita independentista i socialista. Però, no obstant, no hem deixat ni deixarem de rebotar-nos. Sabem que, tot i que és important fer nostre el poder per enderrocar-lo, només podrem aconseguir el que volem, necessitem i ens mereixem des del carrer. La lluita popular és la nostra arma més ferma, segura i legítima. Som rebels de naixement i per obligació: potser per història o per atzar, però ens cal prendre una actitud radicalment crítica davant el sistema (polític, econòmic i social) que vol titelletjar-nos, com simples ninots al servei dels interessos capitalistes d'un mercat que només control·len uns pocs.

Per prendre aquesta actitud, ens criminalitzen i ens reprimixen. Volen amagar i silenciar unes veus massa fortes, uns crits que reclamen i exigixen llibertat. Per això ens votem i ens rebotem.
Seguim rebotant-nos, alçant els punys, percudint la lluna...



I després de tot: l'intent d'il·legalització, la criminalització i la silenciació de i les irregularitats desmesurades al recompte de vots (comunicat d'II-SP); només ens deixen l'opció de la lluita de carrer per decidir el nostre futur, i amb això, pense, queden legitimades totes les nostres accions. He dit!


un café a la gespa

- Café del temps, per favor.

Són 65 cèntims. Fer ús de les tècniques que hem aprés després de 4 cursos de laboratoris per fer entrar, sense fer un empastre la barra de la cafeteria, el café calent de la taça a un got de plàstic que conté tres glassons i un troç de llima fresca. I eixir de l'edific amb rumb fixe però no prefixat.

Són prop de les 3 del migdia. Ja hem dinat; quasi tots ja han dinat. Però ara ens toca sessió de xarreta, asseguts a la gespa del campus. Entre l'ombra de les palmeres i la calor sofocant del sol de juny. Sabem que no ho podem (o millor dit, devem) allargar; hem d'estudiar. Però, com sempre, la marxa cap a la biblioteca es fa esperar; la tranquilitat i felicitat que em (ens) transmet aquella situació mereix aprofitar-la al màxim. Gaudir de l'aroma del café mentre rius i fas prediccions de futur amb la gent que estimes, deixant de banda l'estrés i demés provocacions estudiantils.

Me n'estic aprofitant. No estic deixant perdre ni un dels minuts que hem queden en aquest petit raconet del món. I m'alegre de poder-ho fer (d'aquesta manera i amb aquesta gent).

posted under | 4 Comments

vivint a la inversa

I qui ens pot negar el dret a viure així?

posted under | 4 Comments

i guanyàrem els dolents!

"... porque el hombre de paz era una fortaleza..." [M.B.]

de bons i dolents...

"Ja ens han dividit en dues castes, bons i dolents.
No ens torbem davant aquesta ironia inmensa.
Omplim les files de dolents que es burlen mentre burlen,
a l'anada, contra l'enemic, serem més
i a la tornada serem els millors!"


Dir que és irònic queda curt. És indignant i vergonyós veure com se'ls en va de les mans la trama que tenen montada per callar i reprimir qualsevol veu distinta a la seua. Podriem parlar d'accions antidemocràtiques i que vulneren el dret a la informació, a la llibertat d'expressió i a exposar les nostres idees; de fet, això recrimina Adolfo Pérez Esquivel (Premi Nóbel de la Pau) en una carta oberta a Zapatero (llegir-la). No estar d'acord amb la idea d'un Estat Espanyol, ni el seu sistema social o econòmic, sentir que la teua cultura mereix sobreviure a una opressió injusta que encara continua i lluitar per això no va amb la política dels justiciers actuals.

Empenyats en amagar que no es tracta de raons ideològiques, inútilment i amb la poca-vergonya que els caracteritza relacionen qualsevol moviment independentista i revolucionari amb ETA. Haver-se presentat fa 25 anys a unes eleccions amb Herri Batasuna (aleshores un partit completament legal), formar part, donar suport o acudir a actes i manifestacions convocats per l'esquerra abertzale, ser militant d'organitzacions estudiantils independentistes, participar en la MendiMarxa o altres bestieses similars és, per a ells, traduïble en donar suport a una banda armada o, és més, ser part de l'estratègia política d'aquests, i dóna raons per a la impugnació de les llistes de la candidatura a la eleccions europees.

Han de saber que els seus mecanismes mai no podran amb nosaltres. Les derrotes no són més que senyal de que continuem lluitant; una lluita que compta amb la raó com a rerefons, i amb això no es pot acabar.

Com deia el mestre Benedetti:
"...para matar al hombre de la paz
tuvieron que imaginar que era una tropa,
una armada, una hueste, una brigada,
tuvieron que creer que era otro ejército
pero el hombre de la paz era tan sólo un pueblo..."

no te salves

(...)
Sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro.
(...)

Mario Benedetti
14 de setembre de 1920 - 17 de maig de 2009

descanse en pau, mestre.

posted under | 0 Comments
Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors