de nou, sentimentalismes...

Torne a escriure per parlar(-me) de mí. Després d'haver passat un novembre sentimentalment horrible, comence el desembre amb un estat d'ànim difícil de descriure. Potser pels viatges, per tenir l'agenda completa o sols pel fet que s'acosta Nadal, em desperte somrient i amb ganes de passar el dia com millor sàpiga; i així, que el novembre quede cada minut més lluny de mí.

Deia que escric per parlar-me perquè de fa molt de temps que utilitze bitàcores, fotologs o un simple document de l'OpenOffice per traure'm pensaments, sentiments i sobretot, sentimentalismes. M'ajudava a sentir-me millor, em buidava i després rellegint-me, intentava trobar-me i refer-me. Però ja no. Poques vegades sent la necessitat d'escriure un post parlant dels meus sentiments, i quan ho faig no és precisament per poder rellegir-ho jo mateixa.

Fa uns mesos q
ue estic descobrint que les teràpies conjuntes via MSN em són molt més efectives, a banda de boniques i divertides. Són teràpies pròpies de la nit de diumenge, però que sovint repetim quasi que tots els dies de la setmana. Converses llargues plenes de reflexions, filosofismes, suposicions i hipòtesis. Ens contradiem constantment quan comencem a dir allò que devem dir i allò que realment pensem. I acabem descobrint-nos EMOs, patètics o bojos perduts. Però té un encant especial, i és que ho fem junts. Aleshores riem, i et sent a prop, al meu costat. És quan comence a recordar tot allò que hem passat junts des que ens coneixérem, per converses d'internet. Quan m'adone de quant que et necessite, t'enyore i t'estime.

Posar-me a descriure la nostra relació seria perdre el temps; simplement sé que eres qui m'ajuda a somiar i qui em fa tornar al món i posar els peus a terra, qui m'ajuda a somriure i a ser feliç, amb qui puc contar en qualsevol moment i per a qualsevol cosa. La persona que, sense voler-ho ni saber-ho, m'ha fet plorar en llegir un e-mail que no era per a mi o en sentir una història aliena cantada en valencià. Una persona que sí, s'ha convertit en una xicoteta part de mi. Amb els meus orígens, la meua història i les meues històries. Amb la meua música, la meua festa i les meues festes. Amb els meus somnis i esperances, i també amb les meues tristeses i decepcions. Potser per casualitat ens coneixérem, però en estos moments, ets qui més sap de mi, com parlar-me, com renyir-me, com ajudar-me i com traure'm un somriure quan ja no aguante més. I el millor de tot açò és que tothom sabria de qui parle sense haver de dir el teu nom.

Fins prompte, xiquet.

Ja saps que passa...


posted under , |

2 comentaris:

Paco Boquera ha dit...

Què xulo! :) La veritat és que no hi ha res millor que una nit de confessions que dic jo, heheh.

Per Nadal et tenim per ací Maria?
A veure si ens veiem!

Vinga, besets guapa!

Anònim ha dit...

com expressar els propis sentiments quan un es queda sense paraules? quina entrada més bonica maria! :)

és curiós com ens afecten al dia dia els acomiadaments i benvingudes en les nostres relacions, com anem despenjant-nos i unint-nos entre nosaltres al llarg del temps... però hi ha una cosa ben certa, aquelles persones que marquen, sempre queden ahi, i ja saps massa bé, que tu eres una d'elles!

te'n has anat d'erasmus just l'any en que hem comensat el nostre camí junts, però pot ser això ens ha enfortit com ho ha fet i fa que dia rere dia em conecte (perquè no tinc altra opció) i tinga ganes de trobar-te conectada per veure que tal et va el dia, encara que no fasa ni 2 hores que acabem de parlar, i fer-nos unes rises o contar-nos les nostres històries... (i no serà perquè no hi han per fer un llibre! o una colecció! xD)

després de llegir açò, sols em queda donar-te les gràcies per haber estat i per estar sempre ahi tal i com ho estàs, sempre dispossada a regalar un somriure, per eixos dies de diumenge junts i sobretot per eixe toc humorístic que li posem entre els dos a tot!

falten 11 dies per a que vingues... i ja no puc aguantar més! sols tinc al cap la imatge de veure't ixir per la porta de l'aeroport i anar correns a pegar-te un abraç! et trobe ja massa en falta per ací..

i... res més... ja saps que passa...

t'estime!

Publica un comentari a l'entrada

Entrada més recent Entrada més antiga Inici

Seguidors