vivint a la inversa

I qui ens pot negar el dret a viure així?

posted under | 4 Comments

i guanyàrem els dolents!

"... porque el hombre de paz era una fortaleza..." [M.B.]

de bons i dolents...

"Ja ens han dividit en dues castes, bons i dolents.
No ens torbem davant aquesta ironia inmensa.
Omplim les files de dolents que es burlen mentre burlen,
a l'anada, contra l'enemic, serem més
i a la tornada serem els millors!"


Dir que és irònic queda curt. És indignant i vergonyós veure com se'ls en va de les mans la trama que tenen montada per callar i reprimir qualsevol veu distinta a la seua. Podriem parlar d'accions antidemocràtiques i que vulneren el dret a la informació, a la llibertat d'expressió i a exposar les nostres idees; de fet, això recrimina Adolfo Pérez Esquivel (Premi Nóbel de la Pau) en una carta oberta a Zapatero (llegir-la). No estar d'acord amb la idea d'un Estat Espanyol, ni el seu sistema social o econòmic, sentir que la teua cultura mereix sobreviure a una opressió injusta que encara continua i lluitar per això no va amb la política dels justiciers actuals.

Empenyats en amagar que no es tracta de raons ideològiques, inútilment i amb la poca-vergonya que els caracteritza relacionen qualsevol moviment independentista i revolucionari amb ETA. Haver-se presentat fa 25 anys a unes eleccions amb Herri Batasuna (aleshores un partit completament legal), formar part, donar suport o acudir a actes i manifestacions convocats per l'esquerra abertzale, ser militant d'organitzacions estudiantils independentistes, participar en la MendiMarxa o altres bestieses similars és, per a ells, traduïble en donar suport a una banda armada o, és més, ser part de l'estratègia política d'aquests, i dóna raons per a la impugnació de les llistes de la candidatura a la eleccions europees.

Han de saber que els seus mecanismes mai no podran amb nosaltres. Les derrotes no són més que senyal de que continuem lluitant; una lluita que compta amb la raó com a rerefons, i amb això no es pot acabar.

Com deia el mestre Benedetti:
"...para matar al hombre de la paz
tuvieron que imaginar que era una tropa,
una armada, una hueste, una brigada,
tuvieron que creer que era otro ejército
pero el hombre de la paz era tan sólo un pueblo..."

no te salves

(...)
Sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro.
(...)

Mario Benedetti
14 de setembre de 1920 - 17 de maig de 2009

descanse en pau, mestre.

posted under | 0 Comments

ciutat

Embòs a l'entrada i eixida de la trama urbana. Soroll de botzines. Aldarull de veus que s'insulten en les primeres hores del matí perquè un auto es va creuar davant d'un altre en una rotonda. Alguna hòstia solta enmig de la discussió. Semàfors que són com en blanc i negre perquè ningú no fa cas dels colors i encara menys del que representen i al que t'obliguen. Guàrdies que veuen passar actuacions a mil per hora mentre denuncien tranquil·lament un aparcament en un lloc il·legal encara que no moleste. L'impost revolucionari dels gorretes. Les excavadores plantades enmig del carrer, com si foren dinosauris que s'engoleixen l'asfalt. De sobte i sense saber per què, una traca en girar la cantonada. Més enllà, les ruines de Sarajevo confoses al laberint indi del barri històric. El mareig de la gent que se xuta heroïna o el que siga i la porten d'un lloc a altre els governants per a poder edificar sobre els fonaments fràgils de la seua desesperació.
Aparcaments i més aparcaments subterranis per a convidar que el cotxe siga el mitjà de transport per excel·lència. I per tal que el mitjà de transport per excel·lència siga privat, el millor és reduir al mínim el transport públic. Mitja hora almenys entre l'últim autobús de l'EMT i el següent. Més botzines als trams urbans on els autos (autos, autos, autos, botzines, botzines, botzines) s'amuntonen com formigues de ferralla. Alguna hòstia que es repeteix a les rotondes. Un tipus passeja amb el seu xiquet de la mà, l'amolla, es posa la mà en la butxaca, en trau un petard, li pega foc a la metxa. Pum. Agafa de la mà la criatura. I continuen el passeig. La traca. La identitat. Som els millors. En un cartell que assenyala la direcció de l'Estació del Nord posa: València Terminal. Serà veritat? Ponts. Molts ponts. Més que a París. Més que enlloc del món. Serà per ponts? No obstant, no passa un riu davall dels seus pilars. No hi ha cap riu. Pompte no hi haurà barri marítim Gratacels de luxe a pesar de la crisi. Trencar els carrers. Trencar les cases. Trencar l'ànima. L'Òpera. L'Art. La Ciència. Mirar els taurons i els dofins mentre et menges un filet de tauró o de dofí al restaurant amb vidrieres d'aigua. O el que és el mateix: esquelets blancs de ciment per albergar el buit. Calatrava. Oh, Calatrava! El no-res cultural. Un hotel de setze plantes en compte d'un jardí que s'acomboie amb el Botànic i òbriga l'entrada a la ciuat amb una alenada d'aire net. L'horta. Quina horta? Autos. Ciment. Esquerdes als museus. Grues. Excavadores. Botzines. Traca. Pum.

La columna, Alfons Cervera.

I pum fan ara els meus sentiments en pensar que poc em queda per viure en aquesta ciutat. Una ciutat, que tot i ser terminal, he aprés a estimar i que mai no aprendré a oblidar. Poc més d'un mes de vida a un barri que he fet meu, per passetjar entre carrers embossats de fum i fem però que m'han mostrat una màgia inimaginable. Desitge tornar, més ben dit, no desitge anar-me'n. Banalment pense que l'any que ve tornaré, i tot seguirà igual que ara, o qui diu que no siga millor? De moment, gaudiré el que hem queda com he fet l'últim temps, amb l'esperança de no enyorar massa una ciutat que mereix el cant d'un gran poeta de la terra.

Estime València, i no vull amagar-ho.

posted under | 2 Comments
Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors