la mort d'un company

Morí fa ara 25 anys. I sí, li fem un homenatge.

Fem un homenatge a Toni Villaescusa. Aquell que va nàixer a Quart de Poblet (l'Horta) i, no dubtà en prendre la decisió ferma de lluitar per la seua terra i no renunciar-hi mai. Aquell que va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans o el Moviment de Defensa de la Terra. Aquell que va militar al PSAN, i també a Terra Lliure, banda per la qual va morir; lluita per la qual, va morir.

I aquesta lluita és allò que em fa anomenar-lo company. I aquesta lluita és allò que em fa retre-li un homenatge 25 anys després de la seua mort.

Tanmateix, totes i tots sabem que el millor homenatge és continuar amb allò que el va matar. Continuar exigint justícia, estimant la terra i lluitant per ella. I és que, cuando se aprende a llorar por algo, también se aprende a defenderlo.



Visca la terra!

la situació de la dona al món actual

*Escriga un text, com ara un article d'opinió o un assaig breu, en què expose i argumente el seu punt de vista sobre un dels dos temes següents:
a) La situació de la dona en el món actual.

Comparar és odiós. Per bé que siga una dita popular, no deixa de ser certa; i és que quan ens posem a comparar situacions actuals amb el passat, ens oblidem de millorar el futur. Són bons exemples d'això quan comparem l'ús actual del valencià al carrer amb la situació durant el Franquisme, si comparem la tecnologia i avanços científics actuals respecte fa uns anys, la censura a la premsa, les llibertats i drets individuals, etc.

El mateix ocórre amb la situació de la dona al món actual. No podem negar, és més, ens hem d'alegrar, que les velles tradicions masclistes o sexistes estàn pràcticament enderrocades. Ens enorgullim d'una igualtat (o més bé jo diria pseudoigualtat) que s'ha aconseguit després de molts anys de lluita justa i feminista. Podem accedir a qualsevol lloc de treball, podem vestir-nos com vulgam, parlar i dir tot allò que desitgem. Estem a casa, al treball, al carrer, a la política i a l'escola. Tenim els mateixos drets i deures que ells i, a més a més, comptem amb polítiques feministes que intenten jugar al nostre favor. Però no hem d'enganyar-nos, només ens podem sentir orgulloses de la nostra realitat actual si la comparem amb el passat i no fem una anàlisi detallada d'aquesta.

Vivim en un masclisme socialment acceptat i encobert, i la gran majoria de nosaltres no ens adonem d'això. Deixant de banda les fastigoses discriminacions religioses i culturals que patim arreu del món, podem analitzar i destapar tot un seguit d'accions i situacions quotidianes que menyspreen o consideren inferior el sexe femení.

Són notícia als telediaris centenars de dones mortes per violència masclista a càrrec dels seus marits; tots i totes ens amoinem d'haver d'escoltar aquestes crueltats inhumanes i intentem posar remei: vigilància policial, ordres d'allunyament o telèfons d'emergència. Però el remei no és, ni serà mai, la solució al problema; aquesta radica en l'educació social. La discriminació laboral (salaris més baixos, incapacitat d'ascendir, etc.) o el dret a decidir sobre la nostra sexualitat i el nostre cos semblen aspectes que a poc a poc van millorant-se, encara que queda molt per fer. Una altra qüestió a analitzar n'és el llenguatge. Malauradament, a les nostres llengües tenim completament acceptades estructures que deriven en un sexisme important; l'exemple més clar és l'ús del masculí plurar per referir-se a la totalitat, tant homes com dones. No som "tots", hauriem de ser "totes i tots". Trencar amb aquesta herència de la societat patriarcal és encara un repte utòpic de la lluita feminista.

Hi ha infinitat d'aspectes, que deprés d'una anàlisi feminista ens fan arribar a la conclusió que vivim en aquella situació de pseudoigualtat de què parlava abans. Podem comparar amb el passat i alegrar-nos, enorgullir-nos dels objectius aconseguits, però no hauriem d'oblidar que queda encara un camí molt llarg per recórrer. Aquest camí és molt dur i complicat, doncs primer haurem de traure a la llum i acceptar les discriminacions que patim per després, començar a lluitar contra elles.

Però la lluita feminista no és més que una manera de ser i comportar-se davant les situacions més quotidianes, de rebel·lar-nos davant les injustícies, d'educar i ensenyar els nostres fills i filles en una igualtat real, de parlar en femení, de no permetre ni una discriminació més. I hem de saber que açò només és un somni si somiem soles, quan somiem juntes començarà a ser una realitat.



*L'article que m'ha fet aprovar el Grau Superior de Valencià de la JQCV
:P

hay niños, estúpidos!

Hay niños!



Hay muertos!
Cuántos muertos más quieren?!
Cuántos muertos más quieren?!

La gent esperava a Manuel Zelaya a l'aeroport. Cridaven "Viene Mel!" i cantaven l'himne nacional hondureny. Mentrestant, els militars carregaven les armes i no dubtaren en "reduir els manifestants". Un colp d'estat que ha trencat amb la pau, un atemptat contra la democràcia i que ja ha assassinat dues persones; mentre a Zelaya no el deixen tornar al seu país acusat de traició a la pàtria. Açò no té ni cap ni peus.

Honduras, resisteix!

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors