donant-li sentit


Sona el despertador, tirararitaaa...És matí, però m'alce i en res comence a donar classes. Matemàtiques, física, química, coneixement del medi i fins i tot, anglés. Així passe el matí fins les 12 i mitja, poc dalt o baix, que acabe la jornada laboral i em dedique a feines diverses (neteja, burocràcia Erasmus, cuina, etc.). Solc aprofitar també aquesta estona abans de dinar per enterar-me de com va el món. I ací, el dia comença a perdre el sentit que podia tindre...

Sóc una d'eixes persones que intenta buscar una lògica innata a les accions i reaccions de l'ésser humà, pensava que la racionalitat que ens fa anomenar-nos “intel·ligents” era quelcom biològic que estava present en tots i totes. Però després dels fruits de la meua investigació científica i estadística (basada en allò que he vist, llegit i escoltat cada dia durant quasi 22 anys i part de la història) he arribat a dues possibles respostes: o aquesta racionalitat només és present en certa part de la població (la part que casualment no té poder polític, econòmic, judicial ni informatiu) o que ens prenen el pèl.

Per lògica, un President de la Generalitat implicat en un cas de corrupció, que ha rebut suborns, ha malversat fons públics i sobretot, ha mentit al poble hauria de rebre algun tipus de condemna. Per contra, és “legalitza” la corrupció i aquest president rep felicitacions, enhorabones i quasi segur que una renovació del càrrec a les properes eleccions. O és incomprensible, o és una ironia mordaç que posa de manifest tot allò que denunciàvem sobre la classe política i judicial actual del País.

Per lògica, una banda armada que actua amb objectius d'alliberament, en contra d'una classe política i un exèrcit que oprimix el seu país, no hauria d'atemptar a un altre país on s'intenta lluitar pels mateixos objectius i en contra dels mateixos poders. Per contra, ETA atempta i mata a les Illes Balears, fent-nos més difícil la lluita independentista catalana. O és incomprensible, o és una ironia mordaç que, a banda de trecar-me els esquemes una vegada més, ens obliga a creure cada vegada menys en una solidaritat internacionalista.

Aquestos casos, són bons exemples d'allò que em fa caure en un cicle de reflexions internes i recerques de coherència que acabe deixant per perdudes, i dient-me a mi mateixa que no té ni cap ni peus. Per això, comforme passa l'estiu (amb una velocitat estrepitosa, per cert) cada vegada estic més segura que allò que li dóna sentit al meu món són només les petites coses i gents que em fan sentir normal, racional i viva.

Vaig a continuar donant-li sentit a l'agost...


Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors