herfst in Leiden

El paisatge s'ha tintat de tardor. Ara, quan eixim de casa de bon matí, s'escolta el cruixir de les fulles mortes i se sent una fredor humida digna del pitjor desembre a la meua terra. Una fredor que ja ha arribat a gelar la rosada de la nit, i la gespa de les vores, a les 9 del matí, encara no ha eixit de l'inmens iglú que s'ha format damunt seu.

Bufa vent del nord, i als mapes de l'oratge ja ens pinten en verd claret, això són 10º de màxima. Podrà sobre-entendre's que els mapes de l'oratge són, de moment, l'única cosa que arribem a entendre del Metro quan intentem llegir-lo mentre fem el café. Un café, per cert, horrible; amarg i aigüat, però a la planta 0 de la facultat hi ha una màquina on el tenim gratis, i gratis, és gratis. A més, és l'excusa perfecta per eixir uns minuts del laboratori i fer un descanset que acaba allargant-se a mitja hora.

Només és un mes vivint a Leiden, però la intensitat ha fet que ja ens sentim com a casa quan caminem pels Goraleus Labs camí de la ColdRoom a buscar un reactiu, o quan saludem a la dona de recepció, els netejadors o els xinos que treballen a l'oficina del costat i ens atrevim a dir això de goedenmorgen, o més encara guyumorgen, com ho pronuncien al dialecte que parlen ací. Però no s'aneu a pensar, que encara ens guardem la nostra desconeixença i "ignorància Erasmus" per apalancar-nos a qualsevol vi d'honor que fan en acabar les conferències: t'acostes, t'agafes les cerveses (o, en cas que la servisquen calenta, cosa bastant sovint en aquestos racons del món, una copa de vi) i un platet de cacaus i t'unixes a la tertúlia envoltada de científics que no havies vist en la vida i que no saps que pinten allí; però tu tampoc no pintes res allí, no importa. Que algú se'ns acosta i ens recrimina alguna cosa? Ups, sorry, I didn't know it, I'm Erasmus student and... Això ho soluciona tot; però les dues cerveses ja ens les hem begut.

I d'aquestes cerveses, al pàrking de les bicis; és hora de tornar a casa. Si plou comencem un ritual que ens converteix vertaders paiasos. Els pantalons de plàstic impermeable que ens podem pujar fins al coll i encara ens venen grans, damunt, la jaqueta també impermeable i la caputxa ben apretada a la cara; suspira, deixa els trastos dins les bosses que compràrem al Hema (també impermeables) i convertix-te en un vehicle perillós, que no frena per creuar la carretera, simplement evita els cotxes; agafa marxa, posa-li el turbo... arriba a Merenwijt, Vossemerlaan, Ambrosiadal, 14, casa.

Un dilluns? Odesa. Un dimarts? Prost. Un dimecres? Einstein."Een biertje, neem! (...) Dank je wel!" Asseguda a les taules de fusta que hi ha a la terrassa enmig del canal, et sents una holandesa més. De fet, ja ho som; aquest matí hem entrat al registre civil de Leiden, i en tres setmanes tindrem el número de la seguritat social.

El que venia a dir és que estic accelerant el temps vivint-lo d'aquesta manera, i no buscaré el botó del pausar-lo. Potser ho he oblidat de no gastar-lo. M'agrada la sensació de cansanci, em fa sentir-me viva i pensar com aquella cançó de Marley, everything's gonna be all right...

posted under | 1 Comments

la terra, els orígens...

- ¡Hay que ver como somos los españoles! Cuando nos juntamos, siempre acabamos hablando, o discutiendo, sobre política. Pero aun así, nos volvemos a juntar.

- Antonio, ve con cuidado que aquí le dices "española" a alguna gente y se mosquea...

- Uy sí, perdone señorita "quiero ser catalana y comerme los mocos aislada con los de mi especie".


I és aleshores, quan estàs lluny i has conegut gent que mai no s'han interessat per la vertadera història de l'Estat on viuen, quan més catalana em sent, i quan més m'apetix menjar-me els mocs o el que siga, però fer-ho lliure i tranquil·la.

Són nits (o post-nits) de borratxeres a la porta d'una discoteca o asseguts al sofà d'un dels pisos més propers al centre de Leiden en què no m'importa repetir una i mil vegades que no es tracta d'un capritx, sinó d'un sentiment. No es tracta d'un conte de guerrers i batalles perdudes, sinó de la història d'un poble real. No es tracta de voler o no voler ser catalans, sinó d'uns origens. No es tracta de demanar una llibertat per decidir la independència, sinó d'exigir-ho, de fer-ho.

Ha arribat el 9 d'octubre, diada nacional del País Valencià. Una data més per demostrar la unitat popular i avançar cap a la construcció nacional. Per fer vibrar una vegada més els carrers d'aquella màgica ciutat, per fer-la plorar de ràbia i tristor però per donar-li esperances i força per continuar lluitant. Des d'ací podré sentir l'olor a pòlvora, el so de dolçaines i tabals, podré escoltar els crits i càntics de la gent, veure les banderes enlairades i sentir tremolar l'asfalt.



Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors