descriure l'indescriptible...

És l'últim dia d'un any que vaig començar inmersa en el món que sempre havia somiat i desitjat. Envoltada d'un grapat de gent que estime i estimaré sempre. Tot s'anava succeïnt sense que em donara temps a pensar-ho dues vegades. Inevitablement, morien i naixien sentiments, amistats i demés relacions. I passaven els mesos...

Gener, febrer, març. Continuava el moviment universitari, però també hi eren els exàmens, els estudis i les hores de biblioteca. I la festa per La Safor i per Benimaclet, Sant Blai, Carnestoltes, Falles... Com sempre, diferents a cada cop.
Abril, maig, juny. Arribava la primavera i el bon temps. Les manifestacions, els concerts, la nit de Sant Joan. Vaig prendre decisions importants, Erasmus. I estudiava per als últims exàmens. Biblioteca, química, café, gespa, amics.  
Juliol, agost, setembre. Un estiu increïble, inoblidable. Els detalls me'ls guarde per a mi. L'hora dels acomiadaments, i la marxa cap a una nova vida a Holanda. Sentiments contradictoris, amb reticències i por a perdre el que tenia ací, però desitjos d'allunyar-me de tot.
Octubre, novembre, desembre. Un nou món, nova gent, nou país, nou idioma. Noves vivències, cultures, viatges. Nova vida, sense poder despegar-me del que continua sent la "meua" vida. I tornada a casa per Nadal. La retrobada amb la meua terra, la meua gent, el meu món.

No obstant, encara que ho semble, aquesta entrada queda molt lluny de ser un resum de l'any. A sigut a l'hora de fer el recull de records quan m'he adonat que sóc incapaç de fer-ho. Incapaç de resumir en una entrada del blog tot el que ha significat per a mi aquest any. Més que especial, no he trobat paraules per descriure'l. Tampoc he trobat cap imatge, ni cap fotografia, ni cap poema, ni cap cançó. 

Només puc dir una cosa de què estic segura i és que mai no oblidaré l'any que està a punt d'acabar. Hi ha moltes, moltíssimes raons que hem fan dir açò sabent que no es "allò que diem sempre", però si se'm permet, també me les guarde per a mi.

Alhora, no m'atrevisc a parlar de l'any que vindrà. Com no ho vaig fer fa ara un any. Tan sols continuaré fent marxa, vivint amb por de posar-hi ordre, traent l'energia d'allà on me'n quede i deixant-me portar. Somriuré, ploraré, abraçaré, odiaré i besaré. M'enrabiaré i me n'orgulliré, brindaré i cantaré, cridaré fort per algú i contra algú. Seré sincera i mentiré. Ho tornaré a intentar, i tornaré a desistir farta de tot. Dubtaré, però també apostaré i lluitaré per allò de què estic segura. No hi ha més, al 2010, com al 2009, seré jo, la mateixa de sempre; això sí, en canvi continu.


Bon any!

posted under | 1 Comments

tornar a casa...

erasmus, leiden

arribada, maletes, benvingudes
nous paisatges, nous idiomes
nova gent

universiteit, SCM, labs
nanoparticles, flasks, NMRs
free-lunch, drinks, coffee

bicicleta, xileno

expedicio, radial, spray
xocs, caigudes, morats

canals, llacs
anecs, oques, cignes
vaques, ovelles
planures, molins

amsterdam, barri roig
cervesa, marihuana, sexe
fotos, rises

einstein, odessa, looser's
botellon, casa manolo, afterparty

pluja, fred, vent
impermeable
botes, guants, bufanda
gelades

visites, viatges
den haag, edam, rotterdam
leuven, bologna, brussels

atajo, merenwijt, ambrosiadal

sandvitx, gofres, cappuccino
histories, consells
amigues

i ara, tornar

nadal, casa
familia, amigues, amics
potries, benimaclet
retrobades, besos, abraçades


tramvia, campus
cafe, gespa
assemblees, xerrades

cervesa, cassalla
centfocs, kilombo
terra, glop, standby

sopars, dinars
cap d'any, aniversaris
acomiadaments

i tornar a tornar




[ ERASMUS, season 1: finished ]
[ ERASMUS, temporada 1: acabada ]



continuarà...
 

posted under , | 1 Comments

sobren paraules

EXIGIM FETS! 
Ja n'hi ha prou de fotos, bona voluntat, recolzaments hipocrites i demes parafernalia politica i electoralista. Ja n'hi ha prou de discursos absurds. Fa temps que heu demostrat que les vostres paraules i promeses son falses. No creiem en el vostre sistema.

Una dona mor per culpa vostra. Hi ha pobles i cultures senceres morint per culpa vostra. I continueu omplint-se la boca de solidaritat i benevolensa. No! Ja n'hi ha prou! Si no actueu vosaltres, no ens deixeu altre remei que fer-ho nosaltres, amb els nostres mitjans i les nostres vies; aquelles vies que no ens podreu furtar.


 

"Hoy es 10 de Diciembre, Día Internacional de los Derechos Humanos. En estos momentos en los que se conmemora un día sagrado para la Humanidad, un día de ideales y de principios que garantizan los derechos básicos; yo, que soy defensora de Derechos Humanos, estoy en huelga de hambre desde hace 25 días a causa de la injusticia y de la falta de respeto a los Derechos Humanos.

Hoy, después de mi expulsión ilegal de mi tierra por las autoridades marroquíes, después de ser retenida ilegalmente en este aeropuerto de Lanzarote por el Gobierno español y de ser separada de mis hijos contra mi voluntad, siento más que nunca el dolor de las familias saharauis separadas desde hace más de 35 años por un muro de más de 2.600 kilómetros.

Hoy, como cada día, sufro pensando en mis compañeros encarcelados, sufro pensando en los siete activistas de Derechos Humanos que, por decisión arbitraria del gobierno marroquí, van a comparecer ante un tribunal militar y son amenazados con la pena de muerte. Pienso también en la población saharaui, oprimida y reprimida diariamente por la policía marroquí en el Sahara Occidental. Y pienso en su futuro.

En este Día Internacional de los Derechos Humanos felicito a todas las personas libres que defienden los derechos elementales y se sacrifican para lograr paz en el mundo, y al mismo tiempo les lanzo un llamamiento urgente para la protección de los derechos de mi pueblo, el pueblo saharaui.

Hoy es también un buen día para la esperanza, un día que aprovecho para pedir al mundo y especialmente a las madres, que apoyen mi reivindicación, que es el regreso al Sahara Occidental. Deseo abrazar a mis hijos, deseo vivir con ellos y con mi madre, pero con dignidad.

Hoy quiero agradecer a la sociedad española su solidaridad y su defensa continua de los derechos legítimos del pueblo saharaui y también, su solidaridad conmigo en estos duros momentos."



Aminetu Haidar
Aeropuerto de Lanzarote, 10 de Diciembre de 2009




"España se encuentra incapaz de resolver la situación que ha creado con mi persona.
España ha vulnerado la legalidad internacional, los derechos humanos, y pretende solucionarlo ofreciéndome una vivienda como mera opción.
Digo una vez más que España es cómplice de Marruecos y ambos gobiernos quieren empujarme hasta la muerte. Es responsabilidad directa de España las consecuencias de la huelga de hambre que mantengo desde hace veinte días.  El último  mensaje  que transmito al gobierno español es que ni la cárcel, ni la desaparición forzosa, ni la tortura, ni la expulsión del trabajo, han podido doblegar ni cambiar mis principios.
Mis convicciones no se venden.  Mi única reivindicación es regresar a mi casa con mis hijos y mi madre, en El Aaiún, el Sáhara Occidental."

Aminetu Haidar
Aeropuerto de  Lanzarote,  5 de diciembre 2009





Aminetu Haidar a casa JA!
Sahara lliure JA! 


PD_: no es que no sapiga escriure, es que a l'ordinador de la facultat no puc posar accents ni c trencada...

de nou, sentimentalismes...

Torne a escriure per parlar(-me) de mí. Després d'haver passat un novembre sentimentalment horrible, comence el desembre amb un estat d'ànim difícil de descriure. Potser pels viatges, per tenir l'agenda completa o sols pel fet que s'acosta Nadal, em desperte somrient i amb ganes de passar el dia com millor sàpiga; i així, que el novembre quede cada minut més lluny de mí.

Deia que escric per parlar-me perquè de fa molt de temps que utilitze bitàcores, fotologs o un simple document de l'OpenOffice per traure'm pensaments, sentiments i sobretot, sentimentalismes. M'ajudava a sentir-me millor, em buidava i després rellegint-me, intentava trobar-me i refer-me. Però ja no. Poques vegades sent la necessitat d'escriure un post parlant dels meus sentiments, i quan ho faig no és precisament per poder rellegir-ho jo mateixa.

Fa uns mesos q
ue estic descobrint que les teràpies conjuntes via MSN em són molt més efectives, a banda de boniques i divertides. Són teràpies pròpies de la nit de diumenge, però que sovint repetim quasi que tots els dies de la setmana. Converses llargues plenes de reflexions, filosofismes, suposicions i hipòtesis. Ens contradiem constantment quan comencem a dir allò que devem dir i allò que realment pensem. I acabem descobrint-nos EMOs, patètics o bojos perduts. Però té un encant especial, i és que ho fem junts. Aleshores riem, i et sent a prop, al meu costat. És quan comence a recordar tot allò que hem passat junts des que ens coneixérem, per converses d'internet. Quan m'adone de quant que et necessite, t'enyore i t'estime.

Posar-me a descriure la nostra relació seria perdre el temps; simplement sé que eres qui m'ajuda a somiar i qui em fa tornar al món i posar els peus a terra, qui m'ajuda a somriure i a ser feliç, amb qui puc contar en qualsevol moment i per a qualsevol cosa. La persona que, sense voler-ho ni saber-ho, m'ha fet plorar en llegir un e-mail que no era per a mi o en sentir una història aliena cantada en valencià. Una persona que sí, s'ha convertit en una xicoteta part de mi. Amb els meus orígens, la meua història i les meues històries. Amb la meua música, la meua festa i les meues festes. Amb els meus somnis i esperances, i també amb les meues tristeses i decepcions. Potser per casualitat ens coneixérem, però en estos moments, ets qui més sap de mi, com parlar-me, com renyir-me, com ajudar-me i com traure'm un somriure quan ja no aguante més. I el millor de tot açò és que tothom sabria de qui parle sense haver de dir el teu nom.

Fins prompte, xiquet.

Ja saps que passa...


posted under , | 2 Comments
Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors