i tot això i allò...

Certament, tenia ganes de retre-li el meu homenatge personal a Vicent Andrés Estellés. Un poeta que m'empeny a estimar més i més la meua València, la meua història i la meua llengua. Car d'homes com ell, en són parits ben pocs...

 Burjassot, 4 - setembre - 1924

És el fill del forner, que feia versos. Més cultament encara, és el nét major de Nadalet. Un home que no tenia més remei que escriure certes coses, i les diu, i les diu com les veu, com les sent, o potser com les viu. Un home que escrivint se sent lliure, absolutament lliure. 
Allí el pariren i allí està. I com passen certes coses, allí les canta i allí les diu. Allí treballa i dóna besos, agonitza i riu. Defensa unes collites, deu veritats i quatre mites. Pobre de béns i ric de dies, pobre de versos, d'afanys ric. Canta a l'amor i les parelles que viuen, beuen i se'n van. Canta un amor de contraband. Canta l'amor, canta els amants.
És aquell que desitjava, a voltes, un amor educat. I en marxa el tocadiscos, negligentment besant, ara un muscle, després el peçó d'una orella. Però tenia un amor brusc i salvatge, amb l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Se sentia un entre tants, que agafen el tramvia i ploren cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar. Aquell a qui li agradaven les albergínies i enramar-se d'oli cru el pimentó torrat, tallat en tires.
És aquell qui temia fer-li un Cant a València. A aquell sol matiner, les Torres dels Serrans amb aquell breu color inicial de geranis, Ah, València, València!
És l'home que va dir allò de "assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble". Ja ho sabia bé, allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble.
I va morir, demanant que li posaren entre les mans la creu o aquell rosari humil, suat i gastat. Va demanar: poseu-me les ulleres. I va advertir: li ho direu a Pere Quart, li ho direu però amb moltíssima cura a poc a poc, com es deia aquell poeta que era fill d'un forner de Burjassot?

setembre

I com cada setembre, torne a Miquel Martí i Pol... 

La cadència és més lenta ara que el temps 
també alenteix el ritme i qualsevol 
mirada té un deix lúcid de nostàlgia. 
Amb tants de vents diversos, no serà 
fàcil trobar el lloc just per la tristesa.

I tanmateix la tristesa m'acompanya
melangiosament aquest setembre
i en fa un cristall trencadís.

Tant de bo que no tornessin mai
aquells captards agressius, fastuosos,
que amb la seva puixança m'abaltien.

Ara em sento sensatament feliç,
sensatament instal·lat en un ordre 
que m'acull sense vulgaritats ni impertinències. 
Algú dins meu compassa el bategar del desig i del somni, 
mentre espero senyals tal volta incerts a l'horitzó
i enyoro el gust d'un cos ofert i càlid. 
Voluptuosament desfaig camí sense anar enlloc. 

Jo també setembrejo.

posted under , | 1 Comments

i ara, certesa i convicció.

I per sort, aquella incertesa que m'aterrava s'ha convertit en un estiu fantàstic.
Un retorn a la meua terreta, a ma casa. He tornat a passetjar pel meu poble, a fer hores i hores al bar de sempre, a nadar a la meua mar, a gaudir de les festes i borratxeres a les meues nits, amb la meua música i el meu ambient. I així he passat aquestos mesos de desconnexió, retrobant-me a mi mateixa.

La incertesa s'ha convertit en la fermesa de veure que som els mateixos de sempre. Que puc confiar en les meues amigues i els meus amics, que no ens calen paraules per demostrar allò que amb mirades fem saber entendre.

L'exili em va servir per reflexionar, tant que hem va fer dubtar. Però aquell dubte que tanta por em creava, es va esfumar en tornar, i com m'havien dit, s'ha convertit en convicció. Una vegada rellegida la meua vida, m'he adonat que m'agrada; perquè és allò que he triat, allò que he fet [[ sí Andrés, com deia Galeano ;) ]].

I tot aquest rotllo només és una excusa per fer-me tornar, després de les vacances, al món blogger, xD.
Fins prompte!

posted under | 0 Comments

de punts i principis d'incertesa...

El principi d'incertesa de Heisenberg deia que no és possible determinar alhora la posició i la velocitat exacta d'un cos. No, no vaig a parlar de teories quàntiques. Parlaré del moment de posar un altre punt i principi a la meua vida. En aquest cas, un principi d'incertesa.

Incertesa per no saber en quin punt estic exactament.
Incertesa per no saber amb quina velocitat em moc.
Incertesa per no saber on aniré ni com ho faré.
Incertesa per no saber qui m'acompanyarà.
Incertesa, també, per no saber controlar les meues reaccions.
Incertesa per no voler prendre decisions equivocades.
Incertesa per no caminar amb pas ferm.
Incertesa per recordar massa el passat.
Incertesa per intentar només viure el present.
Incertesa per no voler pensar en el futur.


No només he de posar punt final a l'Erasmus. Com em passà l'estiu passat, tinc por de posar punt a la vida d'estudianta. Punt final a la Llicenciatura en Química. I les preguntes ressonen: i ara? què faig amb la meua vida? Aquest principi d'incertesa m'aterrava. Però realment no són els estudis el que em preocupa; per sort, aquest any m'ha servit per aclarir-me les idees i si alguna cosa he tret en clar és que no vaig a abandonar la meua vida a la UVEG tan prompte.


El principi d'incertesa a què hem referia el provoca haver de tornar a casa. És complicat, potser molt més complicat que prendre la decisió de fugir durant un any. Quan t'exilies (erasmusment parlant), sembla que obrigues un parèntesi on viuràs tu mateixa, sense restriccions familiars ni infuències de les amistats. Vius per tu i per a tu, com si tot allò que has viscut durant anys, aquelles cases i pisos, aquells carrers per on has caminat tantes vegades i que tant han influit en la teua manera de ser i comportar-te deixaren d'importar. Dins aquest parèntesi no hi ha res més que tu, i el teu nou món. Nou país, nou idioma, nova gent... Mai he volgut oblidar o deixar enrere el món fóra del parèntesi, tot i que m'invaïa de nostàlgia i enyorança. Però durant aquest temps, he oblidat que aquell món no formava part del parèntesi, i que allí, la vida continuava.


Potser per això és tan complicat tornar. No sé què hem trobaré, ni com m'ho trobaré. Potser tot continue igual, però serà diferent. Un any, aquest any, t'ajuda a veure les coses des d'una altra perspectiva. T'adones de la importància dels xicotets detalls que passaven desapercebuts i, en desaparéixer et fan reflexionar sobre la necessitat de lluitar per certes coses i certes relacions. No sé si seré capaç de reprendre la meua vida o hauré de posar un nou principi. Hauré de readaptar-me a viure en aquella terra, plena d'històries, records i sentiments.


I és aquesta incertesa de no saber com tornar allò que realment m'aterra. Però tal vegada siga un bon principi. Un principi d'incertesa...


posted under | 2 Comments

too long time in the Netherlands...

Després de 9 mesos a aquest país, t'adones que compleixes totes i cadascuna de les sentències que afirma el: You know you've been in the Netherlands for too long when...

1) You have a bike.
2) You even know how to brake using retropedaling.
3) Walking from your faculty to the cafeteria has become unimaginable. You take your bike, even if it's for 50 meters.
4) Eating 7 slides of bread for lunch doesn't scare you anymore.
5) By the way, you stopped eating warm luch. You chust eat bread.
6) You know what a "kroket" is, and you learned to avoid the orange ones.
7) It doesn't surprise you anymore to eat at 18.30h.
8) You drink beer.
9) You got used to trance and electro music.
10) You don't cheat on the train, because controllers are everywhere!
11) You used to use cash all the time, but now you have a pin card.
12) You think ducks are cute.
13) As soon as the sun pops out, you make a barbecue, even if it's 10ºC outside.
14) You think 15ºC is warm.
15) You know winter stops in May, and not March as everywhere else.
16) You don't remember what a mountain looks like.
17) You still don't know how to speak Dutch. But your English has imporved.
18) You know what Surinam is. And where it is.
19) You never go out without you bike ligths.
20) You think butter in a bottle is normal.
21) You go to Leiden on saturday.
22) You've been to a flower park, and thought it was cool.
23) You're ok with having only one flavour of ice cream (the white ones).
24) You don't even bother to ask "do you speak English?", you just speak English right away.
26) You have finally accepted the fact that Gouda is cheese.
27) Paying 6€ for a meal in the cafeteria seems normal.
28) You know how to repair a bike.
29) You eat potatoes at least once a day.
30) You always check the weather before leaving home.
31) You know what it is being late and having to wait for a boat to cross the bridge.
32) You can drink milk at any time of the day.
33) Sometimes, you only drink milk as lunch.
34) You have tried "karnemelk" alt least once.
35) You start liking "dropjes".
36) For you something sweet means "stroopwafels".
37) Spring means flowers blooming and construction sites opeining up all over the place.
38) Being tall gets a new meaning.
39) Blonde is back to being a hair-color, not a concept.
40) You have 4 seasons in one day.
41) You think that paying to use the toilets is normal.
42) You know that "kapsalon" is not a typical turkisch dish, but a hairdresser.
43) You start to think that the strange position of the hole in the WC is not that disgusting.
44) You find it easier to find a good joint that a good coffee.
45) You have the AH bonus card.
46) Your windows have no curtains, and you don't care.
47) If your windows have coutains, you don't use them, and just don't care who might be looking at you.
48) For you, light rain is not rain.
49) Professors write a "well done" comment in you assignment and still grade you with a 6.
50) You can dring beer in the cinema (good).
51) 10ºC is warm enough to wear a short or mini skirt.
52) You can ride your bike in the rain, wind and even snow.
53) Guys are very cute.
54) You can ride your bike wearing skirt, a suit or even high heels.
55) When you start having strong opinion even if you vaguely know the topic.
56) When you wash the dishes with soap without rincing them.
57) "Alstublieft" and "Dank u wel" are the only dutch words you know.
58) You aren't surprised anymore that the disco closes at 4 (but it still pisses you off).
59) You learn to bike withous using your hands on the handle.
60) You go to the market and you only buy the stuffs that fit un your bike.
61) Riding a bike and drinking beer, coffee, smoking, eating at the same time is not a problem any more.
62) You reformulate the saying "if you drink, don't drive" by "if you drink, don't ride". 


I moltes més! (grup del Facebook)

squatting will continue

"Squatting is about helping each other, and waiting for each other. It's about everything to everyone, you do it for an ideal..."

Squatting. Okupació. És, més que un moviment, una forma de vida encara legal als Països Baixos. I dic encara perquè a partir de l'1 de juny s'aprovarà una llei que ho prohibeix.

Va començar al 1971, quan el Tribunal Suprem neerlandés va dictaminar el concepte de "pau interna" (huisvrede) que signiva quelcom com que no es pot entrar a una casa sense el permís de l'usuari actual, incloent-hi els i les okupes. Des d'aleshores, el propietari de l'edifici ha de recurrir als tribunals o emprendre accions il·legals per al desallotjament. Més tard, en 1994, s'aprovà una llei que regulava la legalitat de l'okupació.
Ara per ara, si un edifici ha estat buit per almenys 1 any, pot ser okupat. Normalment se li envia una carta al propietari comunicant-li-ho i es convida a la policia a que inspecione si l'inmoble està en bones condicions per a la vivenda. Això és, ha de tindre com a mínim una taula, un llit i una cadira.

"A table, bed and chair" és un petit documental que mostra una escena d'okupació real a Amsterdam:


Hui en dia, la major part de l'okupació als Països Baixos és duta a terme per estudiants sense possibilitats de llogar una casa o un pis. Però a més, la majoria d'edificis okupats es convertixen també en centres socials que oferixen sostre i ajuda a tothom.
No obstant això, durant els 3 últims anys, el govern neerlandés està preparant una llei anti-okupa. La prohibició entrarà en vigor el proper 1 de juny, convertint l'okupació en un delicte castigable amb 1 any de presó i fins a 3 anys si hi ha resistència al desallotjament.

S'estan preparant mobilitzacions i accions per tot arreu del país per a aquest dia. Però si una cosa és clara i segura dins l'entorn okupa és que "la okupació continuarà".

This can't be the end of squatting! 
Squatting will continue!

posted under , | 0 Comments

la història d'un carro sense rodes

El meu carro era fantàstic. Rodava i rodava sense cap problema, llevat de les xicotetes pedres que podia trobar en el camí, però que no li impedien continuar. Era tan, tan fantàstic que no vaig saber controlar-lo. Supose que el vaig sobrevalorar i sobrecarregar. Aleshores, quan ja pensava que res podia fallar... patapam! Just al mig d'un encreuament de camins el carro va deixar de funcionar.

No li vaig donar gaire importància, creia que aquell carro, que mai m'havia fallat, mereixia un esforç per la meua part. No vaig dubtar a continuar estirant d'ell. Vaig continuar pel camí per on venia, deixant enrere l'encreuament. Al principi era fàcil, potser per la mateixa innèrcia del temps on tot fluïa. Però a poc a poc se m'anava fent més complicat. Qualsevol pedreta o clot en el camí em feien aturar-me. Em requeria cada vegada més esforç continuar estirant d'aquell carro. Potser, vaig pensar, duia massa trastos al damunt; m'hauria de desfer d'allò que realment no era necessari i d'allò que havia perdut el seu valor. Deixar-ho a la vora del camí, insistint-me en que no estava perdut per a sempre. Quan el carro tornara a funcionar, ho reprendria.
I així vaig rebre un nou impuls, em tornava a ser més fàcil estirar d'aquell carro... O potser havia sigut un moment il.lusori? Potser només havia sigut una pendent de baixada en el camí que m'havia ajudat, perquè prompte em vaig tornar a adonar que estava cansada. Les forces se m'estaven esgotant, i ja no tenia ganes de seguir estirant del carro, sola. Perquè hi era sola al mig del camí, d'això no hi havia dubte.

Tal vegada havia triat el camí incorrecte i havera hagut de girar per aquell encreuament on el carro va fer patapam. De res servix ara plantejar-s'ho, però. I aleshores, una pregunta: de què servix estirar d'un carro sense rodes?

Oh! Tenia raó! El carro no tenia rodes! Les hauria perdut pel camí i no m'havia adonat. O potser mai n'havia tingut. Però ara havia de plantejar-m'ho seriosament. No podia continuar estirant d'un carro sense rodes.
No anava a demanar més explicacions a ningú, no volia tornar a escoltar allò "ho sentim, disculpe les molèsties". Potser havia arribat el moment de parar. Descansar i esperar. Més endavant li tornaria a posar les rodes al carro, o potser acabara comprant-ne un de nou. El que estava clar és que no anava a continuar el camí així. I menys encara, sola.

I així estic en estos moments, esperant les rodes. No puc, ni vull, avançar. I tampoc puc, ni vull, abandonar aquest carro. No em sap malament haver d'esperar, potser perquè tinc l'esperança que arribaran i podré continaur fent marxa, i qui sap si reprendre allò que havia deixat al mig del camí. Ma mare em diria que sóc una cabuda, que ja massa esforçps he dedicat a eixe trasto vell que anomene carro. I sí, ho reconec, ma mare sempre té raó. Però quan pense que alguna cosa val la pena, no la deixe passar, no la deixe morir. Per molts esforços i plors que hem supose, no desistisc. Això sí, si alguna cosa he aprés durant aquest camí és que no tot depén de mi i que les meues forces no són inesgotables.

No abandonaré el carro, però fins que no tinga rodes, no continuaré arrastrant-lo. Estic cansada i no vull llançar a perdre tots els moments fantàstics que he viscut amb ell. Només em queda esperar.

posted under | 0 Comments

Dit nooit meer! (Mai més!)

"Om een toekomst op te bouwen,
moet je het verleden kennen"
Otto Frank, 1967. 

To build up a future, you have to know the past.
Per construïr un futur, has de conéixer el passat.


4 maig - Dodenherdenking - Les banderes onegen a mig pal a les portes de les cases, comerços, edificis i places. A les 8 de la nit, el país sencer es quedarà en silenci. Dos minuts de record a les víctimes de la II Guerra Mundial. 

5 maig - Bevrijdingsdag - Dia de l'Alliberament. Festivitat nacional en memòria de la fi de l'ocupació nazi durant la II Guerra Mundial. Concerts i festa a tot arreu del país.

Celebrar la llibertat.
Tornar a dir allò de "mai més".
Never again!
Dit nooit meer!

posted under , | 0 Comments

orgullosos i somrients!

Terrorisme! Terrorisme! A la Universitat de València, terrorisme! Separatistes radicals! Enaltiment del terrorisme! Terra Lliure, ETA! Països Catalans, lluita! Violents! Terroristes!

S'han tirat les mans al cap. Articles a Levante-EMV (ací), El Mundo (ací i ací), Las Provincias (ací, ací, ací, ací, ací, ací i ací), ABC (ací), Libertad Digital (ací), Minuto Digital (ací), La voz de Barcelona (ací), etcètera. L'editorial de dos dies a Las Provincias (ací i ací) i una vinyeta. També es dediquen vídeos (ací i ací). Fins i tot Canal 9 (ací), amb la seua forma particular i peculiar de dir les notícies dedica uns segons!


I mentrestant, no puc evitar somriure i que se'm passe pel cap aquella cançó de La Gossa Sorda que deia...

Diuen que som el dimoni, la béstia negra de l'ordre, el paradigma de l'odi, la fera immunda i ferotge que trenca el consens i el tedi de la seua bassa d'oli. Dins del sistema modèlic, som la taca de petroli.
Des de les seues poltrones, diuen que trenquem l'essència, no sé de quina una i grande, libre i maleïda pàtria. Nosaltres de peus a terra, volem la vida més vida. Si cal serem el be negre contra la blanca mentida.

I nosaltres orgullosos i somrients, rebem els colps i assumim el nostre paper. Estar en el punt de mira dels putrefactes ens fa saber que no anem errats dels trets.




Que diguen el que vullguen que estem ben vius! No espereu flors quan ens heu venut verí. Que diguen el que vullguen que estem ben vius i aquesta és la llet que tenim!

No em queda més que dir i repetir: enhorabona companys!

Som Països Catalans

Arrenca l'any i arriba abril. Hi ha un país que és país nostre i és país com les arrels, i diem sud diem país... () 
No puc fallar, no puc faltar. Arriba el 25 d'abril. Tornem a conmemorar la derrota d'Almansa, i ho tornem a fer lluitant. Eixint al carrer, i exigint allò que som. Som Països Catalans.













el poder de les excavadores


Estic al treball, a la facultat. Hauria de fer feina al laboratori, però hi ha una cosa que em distrau i m'impedix concentrar-me. Aquest matí he llegit a la premsa que han començat els enderrocaments al Cabanyal. Entrava en vigor la llei que Rita i companyia s'havien tret de la mànega per continuar amb els seus plans malèfics, deixant fóra de joc BICs, ordres ministerials i, el més important de tot, la voluntat del poble.  
En adonar-se'n, els veins i veïnes del barri s'han mobilitzat. També polítics en contra dels enderrocaments han acudit. Però tots i totes han sigut desallotjats i arrastrats lluny de les seues propietats, els seus tresors històrics i culturals, per una colla de policies locals i estatals. Càrregues policials contra veins que intenten defensar el seu barri de la destrucció. Paranormal, si més no.
Reb notícies a temps real per internet. Facebook, Twitter i amics que relaten com poden els fets. Fotos que posen els pèls de punta, manifestos i escrits de suport i solidaritat a diverses pàgines web i, com no, mentires i manipulació a Canal 9. No puc despegar-me de l'ordinador, ja no hem queden ungles i he hagut d'anar a per un altre café.
Sent odi i ràbia. I també molta impotència. Sent com han aconseguit rebaixar-nos al ningú, o pitjor, al no-res. Com la seua superioritat i prepotència s'ha escampat pels carrers d'una ciutat i d'un país que estime, convertint-se en destrucció i violència. Només ells i els seus interesos existixen, i ho fan per damunt de la justícia, la premsa i sobretot, per damunt d'un poble unit a les seues arrels, la seua cultura i la seua història. Estic enfadada. I no dubte en desitjar, públicament, el pitjor dels patiments per a tota aquesta tropa d'individus de trage i corbata, bolsos, gin-tònics, farlopa i somriures hipòcrites. Lamentablement, l'olor a podrit està tan arrelat que només alguns pocs la sentim; la resta permanéixen inmòbils, agraïts al fals progrés, benestar i comoditat que els dibuixen amb edificis de Calatrava i circuits de Fórmula 1.
Van a per la tercera casa. Els i les veïnes demanen ajuda. Conec a gent que s'acosta al barri, a mirar, a donar suport, a protestar i defensar. Realment, viuran en primera persona l'inici de la desaparició del barri, i tot el que comporta. Diuen que aquestes coses són les que fan a la gent moure's, la necessitat de lluitar es convertix en ànims i esperances. A mi em dóna ganes d'enviar-ho tot a la merda i fugir d'aquell país, d'aquella gent, d'aquell poder; però alhora, sé que sóc i seré incapaç. Si podera fer-ho, no estaria escrivint açò ni m'hagueren caigut les llàgrimes en veure les excavadores. Però la impotència, en aquest cas, em supera. M'ha envaït el pessimisme, i se'm passen pel cap imatges futures, quan amb xerrades i documentals expliquem els joves què era i què va passar al Cabanyal. Em ronda pel cap la pregunta de sempre: i per què ningú va fer res per evitar-ho?
 
I què més es pot fer? S'esgoten les mesures pacífiques, polítiques i judicials. Les porres, com en temps que creïa passats, continuen guanyant a la dignitat, llibertat i el sentit comú del poble. Potser només ens queda esperar, espectants, a veure com casa per casa, taulell per taulell, ens furten un poc més de nosaltres mateixos. I seguirem somiant en la venjança, en que algun dia serem forts i serem molts. Lluitarem i vencerem. M’agradaria poder assegurar també que ho veurem. Però com dic, el pessimisme m’ha envaït hui, i ha començat a enderrocar també els meus somnis de viure en una terra digna i lliure.  

plou i fa sol

Aquesta passada nit ha plogut aigua a cànters i hem tornat a baixar a 8ºC de màxima. Tot i ser, oficialment, primavera, sembla que no acaba d'arribar. No és fàcil...
Ha passat molt de temps des de l'estiu. Al principi tot succeïa de forma tranquila, pausada i raonable. Les temperatures disminuïen a poc a poc, les fulles canviaven de color i queien dels arbres sense presa. Començaren les pluges inesgotables i desaparegué la llum. Una rutina que s'allargà massa. Amb el nou any, tot aquell paisatge de tonalitats marrons es va cobrir de blanc. Tot semblava haver entrat en un estat de letàrgia. Els arbres nus i l' aigua estàtica, quieta, congelada. No hi havia ànecs, ni corbs, ni gavines. Però allò no podia durar massa; tot havia de reviure tard o prompte. Pujaren les temperatures i quelcom començava a canviar. Els animals tornaren enèrgics i semblava que la gespa, coberta durant 5 mesos per fulles seques i neu, tornava a respirar. 
Però ja portem 1 mes així. Amb el sol i les bones temperatures floriren els primers tulipans a les vores del camí i les carreteres. Allarga el dia i els colors són més intensos, semblava que aquella rutina de la tardor no tornaria. I de nou, pluges, vent i fred. Però espera! Que ara para de ploure! Torna a eixir el sol! Sembla que faça calor! Ah no... Mira aquell núvol negre d'allà. Moltes d'aquestes primeres flors han desaparegut. Encara queden fulles seques però la gespa torna a ser verda. Els arbres encara no trauen fulles, però als seus peus creixen noves plantes, amb flors. Plou i fa sol. A què jugueu? Després d'aquest dur i complicat temps, deixeu que la primavera arribe! 
Evidentment, amb aquest post no pretenia comentar l'oratge, sinó escriure metafòricament sobre l'esquizofrènia anímica que provoca en mi. En fí...
 

posted under , | 1 Comments

tornar


Tornar. S’ha convertit en una paraula amb molta importància per a mi aquest temps. Vaig començar a setembre un viatge per al qual tenia bitllet d’anada i també, de tornada; malgrat que alguns em retaven a que no ho faria. Ja hem queda menys per tornar, i ja m'és inevitable començar a fer repàs i pensar en què ha significat (i està significant) aquesta experiència per a mi.

Vaig tornar a casa al Nadal, retrobant-me amb un món que no havia oblidat. Vaig tornar a abraçar amics i amigues, vaig tornar a passar temps rient, parlant i discutint amb la família. També vaig tornar a passetjar pel meu poble i em vaig tornar a fer cerveses al Centfocs. Vaig tornar a eixir de festa al Kilombo, i em vaig fer allí litres de cervesa, de calimotxo i algunes cassalles. Vaig tornar, també, a caminar pels carrers de Benimaclet. Sopar al Terra, i tornar a fer aquella ruta Glop-Pink-StandBy. Vaig tornar a tindre converses necessàries, i tambe vaig tornar a passar llargues estones conversant sense sentit. Vaig tornar, per unes setmanes, a la meua vida i per primera vegada, vaig saber apreciar allò que tinc. Però el Nadal va acabar, i vaig haver de tornar.

Vaig tornar a Leiden. Tornant a viure amb una gent que es fa d’estimar, tornant a viure damunt d’una bici, envoltada de canals i pluja. Tornar al treball de laboratori, els dimecres de festa a l’Einstein i les nits de desfase al Looser’s. Vaig tornar a tindre moments i dies d’enyorança. Tornar a entristir i a morir-me de ganes per abraçar certes personetes. Però tornava també a somriure constantment i, després del Nadal, tornava a saber viure el present sense preocupar-me per futurs utòpics. Fins i tot, vaig tornar a abandonar el blog; per alguna raó, ja no necessitava aquest espai per alliberar-me de sentimentalismes.

Però, deixant de banda el terreny personal, aquest llarg viatge està tenint altres efectes en mi. Efectes dels quals ja m’havien parlat i advertit aquelles persones que han viscut una experiència semblant. Parle d’ideologia, i de com he tornat a sentir els origens de la meua lluita política. Potser siga el fet d’estar lluny i la impotència que causa allò de “no poder fer res”, pero m’ha afectat de sobremanera tot el que està ocorrent al Cabanyal i també m’he sentit partícep de campanyes per (i en contra de) les eleccions a Rectorat de la UVEG, per exemple. Torne a preguntar-me: i per què ningu fa res? Tot i que sé perfectament que hi ha moltíssima gent treballant dia a dia per fer que la nostra terra aconseguisca la llibertat i el respecte que es mereix; em torna a semblar insuficient. Torne a tindre el desig d’estar a primera línia de la batalla, i de mossegar la mà d’aquells que ens intenten furtar la dignitat del nostre poble i el nostre territori. I, encara que he tornat a adonar-me’n que ens queda molt per fer, tambe he aprés a valorar el que tinc. Tinc un moviment que es preocupa pel present i el futur del País Valencià i dels Països Catalans. Un moviment de base, que avança a poc a poc pero amb la fermesa d’una història innegable i uns principis coherents i sostenibles.

Sí, torne a admirar l’Esquerra Independentista; i ara més que mai, em sent orgullosa de poder formar part. Torne a somriure quan algú em pregunta per què no em sent espanyola, torne a gaudir d’explicar en què consistix l’independentisme i d’escoltar com es queden sense arguments a les discussions. I si em pose una mica més romàntica, puc dir que torna a posar-me els pèls de punta escoltar una dolçaina o llegir un poema de Vicent Andrés Estellés. M’han caigut les llagrimes quan he tornat a escoltar la Muixeranga. M’he emocionat en sentir la histÒria del Gegant de Naia, en recordar la Samarreta d’Ovidi despres de 15 anys de la seua mort, o quan, espentada per l'enveja, he tornat a descobrir Obrint Pas; un dels grups que havia oblidat i que m’han fet tornar a l’origen de la meua lluita. Del Sud, Som, A València o Tornem a Casa… les quatre cançons que vaig escoltar anit tirada al llit i que m’han fet tornar a tindre ganes d’escriure aquest article al blog.

creuant l'univers...

Parle de com una pel·lícula romàntica, plena de somnis, lluites i il·lusions pot fer-me baixar al món. De com un musical cursi es converteix en una dels pocs films que no dubte en tornar a veure mil i una vegades. De com unes cançons absurdes però precioses, poden fer-me plorar fins esgotar les llàgrimes.




No one I think is in my tree, I mean it must be high or low.
That is you can't you know tune in but it's all right.
That is I think it's not too bad.

Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields.
Nothing is real and nothing to get hung about.
Strawberry Fields forever.

Living is easy with eyes closed, misunderstanding all you see.
It's getting hard to be someone but it all works out.
It doesn't matter much to me.

Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields.
Nothing is real and nothing to get hung about.
Strawberry Fields forever.

Always know sometimes think it's me, but you know I know and it's a dream.
I think I know of thee, ah yes, but it's all wrong.
That is I think I disagree.

Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields.
Nothing is real and nothing to get hung about.
Strawberry Fields forever.


Across The Universe
(2007) Julie Taymor - Revolution Studios

vincles

Podria haver escrit sobre les setmanes que he passat a casa per Nadal, sobre com m'he sentit tornant a la meua terra, a la meua gent i a les meues històries. També podria haver escrit sobre la (re)tornada a Leiden, sobre el paisatge blanc i gelat, sobre el fred, la neu i els jocs d'hivern a la meua nova casa, vertaderament lluny de la meua casa. Podria escriure d'allò que em fa feliç o allò que m'entristeix, d'enyorances, de somriures o de records. Podria escriure del treball, de plans de futur i d'il·lusions. Podria també escriure de política; de corrupció, especulació, mentides i calumnies. O bé, caure altra vegada en allò de copiar una cançó o un poema que signifique quelcom per a mi en un determinat moment de la meua vida. Però no ho faré. Instada a escriure de nou al blog per l'avorriment que suposa no poder anar a treballar, he decidit que parlaré sobre vincles.

Sí, vincles, enllaços. I és que, a la fí, he descobert quelcom que m'enllaça a aquesta ciutat holandesa.


No ve d'enlloc. Partir?
No hi ha paraula màgica que trenqui
aquest costum de l'ull, 
aquest silenci sonor de dards.
La primavera, el luxe dels anys i de la llum. 
Ara es perdia en el camí vençut. 
Les esperances han mort a temps. 
Tot és de nou perfecte al llarg de la buidor:
la lenta pluja no va a cap banda.


Pluja. Salvador Espriu.

Aquest poema, escrit a una cantonada entre Telderskade i Rin een Schiekade, a Leiden forma part d'una iniciativa sorgida fa uns anys d'emplenar les parets fredes de la ciutat de poesia. Poemes escrits en infinitat de llengües, colors i formes, acompanyats d'una traducció a l'anglés i al dutch, elegits a consciència per tenir algun tipus de relació (ja siga pel que diuen, per l'autor o per la història d'aquest) amb la ciutat de Leiden.
I sí, també un autor català hi te cabuda en aquest projecte. Però allò que realment m'ha sorprés és la raó i explicació que donen a la pàgina web sobre l'elecció d'Espriu per fer reviure aquesta paret (punxeu ací). 
De primeres, la procedència del poeta és Catalonië, i no Spaans com podriem pressuposar. Però no és només això, tot i que m'és molt complicat traduïr el text literalment;  em permetré el luxe de reescriure'l a la meua manera:


(...)

"El poema en qüestió s'anomena Pluja. Es tracta de Salvador Espriu (1913-1985) i està escrit en un idioma que pocs als Països Baixos entenen, el català. Es parla a la província espanyola de Catalunya, amb Barcelona com a capital. Quelcom així com Fries i nosaltres (punxeu ací per saber un poc més sobre Friesland). Però amb una forta càrrega, així com nosaltres forem dòcils darrere Heerenveen Den Haag i Orange, els catalans porten segles intentant recuperar-se del poderós Madrid, capital a la qual fan servei. Catalunya somia amb una independència per l'endemà. La veu i la carpeta (s'entén com la paraula, els poemes...) per desfer-se de l'odiat enemic.
No és solament que aquest poema que hi ha en una part tranquila de la ciutat s'ha publicat en aquest idioma. Encara que no és fàcil adonar-se'n, hi ha un fort vincle entre el català i Leiden. Fa només un parell de segles que el governant espanyol - leer Madrileen - estava ací, a les portes, deixant que la gent morís de fam en elles per imposar la seua llei. Finalment, va fracassar i això Catalunya ens ho enveja. Uns per altres, esperem que açò ajude a Catalunya.  La pluma, segons el proverbi, és més poderosa que l'espasa."
(...)

Més que un vincle amb la meua terra, aquest poema s'ha convertit per a mi en un símbol d'esperança. Un racó preciós que em recorda una lluita que no he vist començar i tampoc veuré acabar, però es tracta d'una lluita porte endins i m'aferra a una terra que estime. Una lluita en que cada persona, cada moment i cada paraula importen. Tant o més que qualsevol espasa...


hoy es la víspera de siempre

Avuí, simplement em quede amb una lletra, un poema, una cançó.
Em quede amb Sílvio Rodríguez i un nou diumenge.
Un diumenge estrany, però diumenge al cap i a la fí.


Hoy es la víspera de siempre,
los días, eternamente
no me dejan definir.
Y siempre estoy como esperando
que cuando al fin pase algo
aún me quede por decir,
por sentir, por retener,
un pedazo siquiera de mí.


¡Qué tal, tú!
Hoy es la víspera de siempre. Da igual.
Hoy ha salido el sol por ese lugar
en que suele aparecer.
¡Qué tal, tú!
Es delicioso conocerte y me da igual
verme de pronto en un recodo y, total,
volver a desaparecer.


¡Ay, la vida! que se llena de instantes,
que se llena de gentes,
que se llena de igual.
¡Ay, la vida! con su víspera muda,
con su infancia desnuda,
con su ocaso fugaz.


(1968) Sílvio Rodríguez




posted under , | 1 Comments
Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors