de punts i principis d'incertesa...

El principi d'incertesa de Heisenberg deia que no és possible determinar alhora la posició i la velocitat exacta d'un cos. No, no vaig a parlar de teories quàntiques. Parlaré del moment de posar un altre punt i principi a la meua vida. En aquest cas, un principi d'incertesa.

Incertesa per no saber en quin punt estic exactament.
Incertesa per no saber amb quina velocitat em moc.
Incertesa per no saber on aniré ni com ho faré.
Incertesa per no saber qui m'acompanyarà.
Incertesa, també, per no saber controlar les meues reaccions.
Incertesa per no voler prendre decisions equivocades.
Incertesa per no caminar amb pas ferm.
Incertesa per recordar massa el passat.
Incertesa per intentar només viure el present.
Incertesa per no voler pensar en el futur.


No només he de posar punt final a l'Erasmus. Com em passà l'estiu passat, tinc por de posar punt a la vida d'estudianta. Punt final a la Llicenciatura en Química. I les preguntes ressonen: i ara? què faig amb la meua vida? Aquest principi d'incertesa m'aterrava. Però realment no són els estudis el que em preocupa; per sort, aquest any m'ha servit per aclarir-me les idees i si alguna cosa he tret en clar és que no vaig a abandonar la meua vida a la UVEG tan prompte.


El principi d'incertesa a què hem referia el provoca haver de tornar a casa. És complicat, potser molt més complicat que prendre la decisió de fugir durant un any. Quan t'exilies (erasmusment parlant), sembla que obrigues un parèntesi on viuràs tu mateixa, sense restriccions familiars ni infuències de les amistats. Vius per tu i per a tu, com si tot allò que has viscut durant anys, aquelles cases i pisos, aquells carrers per on has caminat tantes vegades i que tant han influit en la teua manera de ser i comportar-te deixaren d'importar. Dins aquest parèntesi no hi ha res més que tu, i el teu nou món. Nou país, nou idioma, nova gent... Mai he volgut oblidar o deixar enrere el món fóra del parèntesi, tot i que m'invaïa de nostàlgia i enyorança. Però durant aquest temps, he oblidat que aquell món no formava part del parèntesi, i que allí, la vida continuava.


Potser per això és tan complicat tornar. No sé què hem trobaré, ni com m'ho trobaré. Potser tot continue igual, però serà diferent. Un any, aquest any, t'ajuda a veure les coses des d'una altra perspectiva. T'adones de la importància dels xicotets detalls que passaven desapercebuts i, en desaparéixer et fan reflexionar sobre la necessitat de lluitar per certes coses i certes relacions. No sé si seré capaç de reprendre la meua vida o hauré de posar un nou principi. Hauré de readaptar-me a viure en aquella terra, plena d'històries, records i sentiments.


I és aquesta incertesa de no saber com tornar allò que realment m'aterra. Però tal vegada siga un bon principi. Un principi d'incertesa...


posted under |

2 comentaris:

Pau ha dit...

tranquil·la, entre totes farem que la tornada siga fàcil i un punt de certesa. :)

Andrés ha dit...

Crec saber exactament el que sents quan escrius el que escrius. Són sensacions extranyes, però creu-me, la incertesa es transforma rapidament en convicció: quan aprens a rellegir la teua realitat amb altres ulls i comproves que tot torna a ser com abans, et refermes en la teua vida anterior al parentesis.
Clar que canviem, ho fem constantment, no tinguem por ni del canvi ni de la incertesa, gaudim d'ella i amb ella. Les essències són una fal·làcia, ja ho diu la física quantica. I Galeano deia que "no som el que som, sinó que som el que fem per canviar el que som". En eixe sentit estiguem tranquils, la nostra vida no ens pot controlar perquè no "és" si nosaltres no "fem".

Publica un comentari a l'entrada

Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici

Seguidors