creuant l'univers...

Parle de com una pel·lícula romàntica, plena de somnis, lluites i il·lusions pot fer-me baixar al món. De com un musical cursi es converteix en una dels pocs films que no dubte en tornar a veure mil i una vegades. De com unes cançons absurdes però precioses, poden fer-me plorar fins esgotar les llàgrimes.




No one I think is in my tree, I mean it must be high or low.
That is you can't you know tune in but it's all right.
That is I think it's not too bad.

Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields.
Nothing is real and nothing to get hung about.
Strawberry Fields forever.

Living is easy with eyes closed, misunderstanding all you see.
It's getting hard to be someone but it all works out.
It doesn't matter much to me.

Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields.
Nothing is real and nothing to get hung about.
Strawberry Fields forever.

Always know sometimes think it's me, but you know I know and it's a dream.
I think I know of thee, ah yes, but it's all wrong.
That is I think I disagree.

Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields.
Nothing is real and nothing to get hung about.
Strawberry Fields forever.


Across The Universe
(2007) Julie Taymor - Revolution Studios

vincles

Podria haver escrit sobre les setmanes que he passat a casa per Nadal, sobre com m'he sentit tornant a la meua terra, a la meua gent i a les meues històries. També podria haver escrit sobre la (re)tornada a Leiden, sobre el paisatge blanc i gelat, sobre el fred, la neu i els jocs d'hivern a la meua nova casa, vertaderament lluny de la meua casa. Podria escriure d'allò que em fa feliç o allò que m'entristeix, d'enyorances, de somriures o de records. Podria escriure del treball, de plans de futur i d'il·lusions. Podria també escriure de política; de corrupció, especulació, mentides i calumnies. O bé, caure altra vegada en allò de copiar una cançó o un poema que signifique quelcom per a mi en un determinat moment de la meua vida. Però no ho faré. Instada a escriure de nou al blog per l'avorriment que suposa no poder anar a treballar, he decidit que parlaré sobre vincles.

Sí, vincles, enllaços. I és que, a la fí, he descobert quelcom que m'enllaça a aquesta ciutat holandesa.


No ve d'enlloc. Partir?
No hi ha paraula màgica que trenqui
aquest costum de l'ull, 
aquest silenci sonor de dards.
La primavera, el luxe dels anys i de la llum. 
Ara es perdia en el camí vençut. 
Les esperances han mort a temps. 
Tot és de nou perfecte al llarg de la buidor:
la lenta pluja no va a cap banda.


Pluja. Salvador Espriu.

Aquest poema, escrit a una cantonada entre Telderskade i Rin een Schiekade, a Leiden forma part d'una iniciativa sorgida fa uns anys d'emplenar les parets fredes de la ciutat de poesia. Poemes escrits en infinitat de llengües, colors i formes, acompanyats d'una traducció a l'anglés i al dutch, elegits a consciència per tenir algun tipus de relació (ja siga pel que diuen, per l'autor o per la història d'aquest) amb la ciutat de Leiden.
I sí, també un autor català hi te cabuda en aquest projecte. Però allò que realment m'ha sorprés és la raó i explicació que donen a la pàgina web sobre l'elecció d'Espriu per fer reviure aquesta paret (punxeu ací). 
De primeres, la procedència del poeta és Catalonië, i no Spaans com podriem pressuposar. Però no és només això, tot i que m'és molt complicat traduïr el text literalment;  em permetré el luxe de reescriure'l a la meua manera:


(...)

"El poema en qüestió s'anomena Pluja. Es tracta de Salvador Espriu (1913-1985) i està escrit en un idioma que pocs als Països Baixos entenen, el català. Es parla a la província espanyola de Catalunya, amb Barcelona com a capital. Quelcom així com Fries i nosaltres (punxeu ací per saber un poc més sobre Friesland). Però amb una forta càrrega, així com nosaltres forem dòcils darrere Heerenveen Den Haag i Orange, els catalans porten segles intentant recuperar-se del poderós Madrid, capital a la qual fan servei. Catalunya somia amb una independència per l'endemà. La veu i la carpeta (s'entén com la paraula, els poemes...) per desfer-se de l'odiat enemic.
No és solament que aquest poema que hi ha en una part tranquila de la ciutat s'ha publicat en aquest idioma. Encara que no és fàcil adonar-se'n, hi ha un fort vincle entre el català i Leiden. Fa només un parell de segles que el governant espanyol - leer Madrileen - estava ací, a les portes, deixant que la gent morís de fam en elles per imposar la seua llei. Finalment, va fracassar i això Catalunya ens ho enveja. Uns per altres, esperem que açò ajude a Catalunya.  La pluma, segons el proverbi, és més poderosa que l'espasa."
(...)

Més que un vincle amb la meua terra, aquest poema s'ha convertit per a mi en un símbol d'esperança. Un racó preciós que em recorda una lluita que no he vist començar i tampoc veuré acabar, però es tracta d'una lluita porte endins i m'aferra a una terra que estime. Una lluita en que cada persona, cada moment i cada paraula importen. Tant o més que qualsevol espasa...


hoy es la víspera de siempre

Avuí, simplement em quede amb una lletra, un poema, una cançó.
Em quede amb Sílvio Rodríguez i un nou diumenge.
Un diumenge estrany, però diumenge al cap i a la fí.


Hoy es la víspera de siempre,
los días, eternamente
no me dejan definir.
Y siempre estoy como esperando
que cuando al fin pase algo
aún me quede por decir,
por sentir, por retener,
un pedazo siquiera de mí.


¡Qué tal, tú!
Hoy es la víspera de siempre. Da igual.
Hoy ha salido el sol por ese lugar
en que suele aparecer.
¡Qué tal, tú!
Es delicioso conocerte y me da igual
verme de pronto en un recodo y, total,
volver a desaparecer.


¡Ay, la vida! que se llena de instantes,
que se llena de gentes,
que se llena de igual.
¡Ay, la vida! con su víspera muda,
con su infancia desnuda,
con su ocaso fugaz.


(1968) Sílvio Rodríguez




posted under , | 1 Comments
Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors