orgullosos i somrients!

Terrorisme! Terrorisme! A la Universitat de València, terrorisme! Separatistes radicals! Enaltiment del terrorisme! Terra Lliure, ETA! Països Catalans, lluita! Violents! Terroristes!

S'han tirat les mans al cap. Articles a Levante-EMV (ací), El Mundo (ací i ací), Las Provincias (ací, ací, ací, ací, ací, ací i ací), ABC (ací), Libertad Digital (ací), Minuto Digital (ací), La voz de Barcelona (ací), etcètera. L'editorial de dos dies a Las Provincias (ací i ací) i una vinyeta. També es dediquen vídeos (ací i ací). Fins i tot Canal 9 (ací), amb la seua forma particular i peculiar de dir les notícies dedica uns segons!


I mentrestant, no puc evitar somriure i que se'm passe pel cap aquella cançó de La Gossa Sorda que deia...

Diuen que som el dimoni, la béstia negra de l'ordre, el paradigma de l'odi, la fera immunda i ferotge que trenca el consens i el tedi de la seua bassa d'oli. Dins del sistema modèlic, som la taca de petroli.
Des de les seues poltrones, diuen que trenquem l'essència, no sé de quina una i grande, libre i maleïda pàtria. Nosaltres de peus a terra, volem la vida més vida. Si cal serem el be negre contra la blanca mentida.

I nosaltres orgullosos i somrients, rebem els colps i assumim el nostre paper. Estar en el punt de mira dels putrefactes ens fa saber que no anem errats dels trets.




Que diguen el que vullguen que estem ben vius! No espereu flors quan ens heu venut verí. Que diguen el que vullguen que estem ben vius i aquesta és la llet que tenim!

No em queda més que dir i repetir: enhorabona companys!

Som Països Catalans

Arrenca l'any i arriba abril. Hi ha un país que és país nostre i és país com les arrels, i diem sud diem país... () 
No puc fallar, no puc faltar. Arriba el 25 d'abril. Tornem a conmemorar la derrota d'Almansa, i ho tornem a fer lluitant. Eixint al carrer, i exigint allò que som. Som Països Catalans.













el poder de les excavadores


Estic al treball, a la facultat. Hauria de fer feina al laboratori, però hi ha una cosa que em distrau i m'impedix concentrar-me. Aquest matí he llegit a la premsa que han començat els enderrocaments al Cabanyal. Entrava en vigor la llei que Rita i companyia s'havien tret de la mànega per continuar amb els seus plans malèfics, deixant fóra de joc BICs, ordres ministerials i, el més important de tot, la voluntat del poble.  
En adonar-se'n, els veins i veïnes del barri s'han mobilitzat. També polítics en contra dels enderrocaments han acudit. Però tots i totes han sigut desallotjats i arrastrats lluny de les seues propietats, els seus tresors històrics i culturals, per una colla de policies locals i estatals. Càrregues policials contra veins que intenten defensar el seu barri de la destrucció. Paranormal, si més no.
Reb notícies a temps real per internet. Facebook, Twitter i amics que relaten com poden els fets. Fotos que posen els pèls de punta, manifestos i escrits de suport i solidaritat a diverses pàgines web i, com no, mentires i manipulació a Canal 9. No puc despegar-me de l'ordinador, ja no hem queden ungles i he hagut d'anar a per un altre café.
Sent odi i ràbia. I també molta impotència. Sent com han aconseguit rebaixar-nos al ningú, o pitjor, al no-res. Com la seua superioritat i prepotència s'ha escampat pels carrers d'una ciutat i d'un país que estime, convertint-se en destrucció i violència. Només ells i els seus interesos existixen, i ho fan per damunt de la justícia, la premsa i sobretot, per damunt d'un poble unit a les seues arrels, la seua cultura i la seua història. Estic enfadada. I no dubte en desitjar, públicament, el pitjor dels patiments per a tota aquesta tropa d'individus de trage i corbata, bolsos, gin-tònics, farlopa i somriures hipòcrites. Lamentablement, l'olor a podrit està tan arrelat que només alguns pocs la sentim; la resta permanéixen inmòbils, agraïts al fals progrés, benestar i comoditat que els dibuixen amb edificis de Calatrava i circuits de Fórmula 1.
Van a per la tercera casa. Els i les veïnes demanen ajuda. Conec a gent que s'acosta al barri, a mirar, a donar suport, a protestar i defensar. Realment, viuran en primera persona l'inici de la desaparició del barri, i tot el que comporta. Diuen que aquestes coses són les que fan a la gent moure's, la necessitat de lluitar es convertix en ànims i esperances. A mi em dóna ganes d'enviar-ho tot a la merda i fugir d'aquell país, d'aquella gent, d'aquell poder; però alhora, sé que sóc i seré incapaç. Si podera fer-ho, no estaria escrivint açò ni m'hagueren caigut les llàgrimes en veure les excavadores. Però la impotència, en aquest cas, em supera. M'ha envaït el pessimisme, i se'm passen pel cap imatges futures, quan amb xerrades i documentals expliquem els joves què era i què va passar al Cabanyal. Em ronda pel cap la pregunta de sempre: i per què ningú va fer res per evitar-ho?
 
I què més es pot fer? S'esgoten les mesures pacífiques, polítiques i judicials. Les porres, com en temps que creïa passats, continuen guanyant a la dignitat, llibertat i el sentit comú del poble. Potser només ens queda esperar, espectants, a veure com casa per casa, taulell per taulell, ens furten un poc més de nosaltres mateixos. I seguirem somiant en la venjança, en que algun dia serem forts i serem molts. Lluitarem i vencerem. M’agradaria poder assegurar també que ho veurem. Però com dic, el pessimisme m’ha envaït hui, i ha començat a enderrocar també els meus somnis de viure en una terra digna i lliure.  

plou i fa sol

Aquesta passada nit ha plogut aigua a cànters i hem tornat a baixar a 8ºC de màxima. Tot i ser, oficialment, primavera, sembla que no acaba d'arribar. No és fàcil...
Ha passat molt de temps des de l'estiu. Al principi tot succeïa de forma tranquila, pausada i raonable. Les temperatures disminuïen a poc a poc, les fulles canviaven de color i queien dels arbres sense presa. Començaren les pluges inesgotables i desaparegué la llum. Una rutina que s'allargà massa. Amb el nou any, tot aquell paisatge de tonalitats marrons es va cobrir de blanc. Tot semblava haver entrat en un estat de letàrgia. Els arbres nus i l' aigua estàtica, quieta, congelada. No hi havia ànecs, ni corbs, ni gavines. Però allò no podia durar massa; tot havia de reviure tard o prompte. Pujaren les temperatures i quelcom començava a canviar. Els animals tornaren enèrgics i semblava que la gespa, coberta durant 5 mesos per fulles seques i neu, tornava a respirar. 
Però ja portem 1 mes així. Amb el sol i les bones temperatures floriren els primers tulipans a les vores del camí i les carreteres. Allarga el dia i els colors són més intensos, semblava que aquella rutina de la tardor no tornaria. I de nou, pluges, vent i fred. Però espera! Que ara para de ploure! Torna a eixir el sol! Sembla que faça calor! Ah no... Mira aquell núvol negre d'allà. Moltes d'aquestes primeres flors han desaparegut. Encara queden fulles seques però la gespa torna a ser verda. Els arbres encara no trauen fulles, però als seus peus creixen noves plantes, amb flors. Plou i fa sol. A què jugueu? Després d'aquest dur i complicat temps, deixeu que la primavera arribe! 
Evidentment, amb aquest post no pretenia comentar l'oratge, sinó escriure metafòricament sobre l'esquizofrènia anímica que provoca en mi. En fí...
 

posted under , | 1 Comments
Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors