squatting will continue

"Squatting is about helping each other, and waiting for each other. It's about everything to everyone, you do it for an ideal..."

Squatting. Okupació. És, més que un moviment, una forma de vida encara legal als Països Baixos. I dic encara perquè a partir de l'1 de juny s'aprovarà una llei que ho prohibeix.

Va començar al 1971, quan el Tribunal Suprem neerlandés va dictaminar el concepte de "pau interna" (huisvrede) que signiva quelcom com que no es pot entrar a una casa sense el permís de l'usuari actual, incloent-hi els i les okupes. Des d'aleshores, el propietari de l'edifici ha de recurrir als tribunals o emprendre accions il·legals per al desallotjament. Més tard, en 1994, s'aprovà una llei que regulava la legalitat de l'okupació.
Ara per ara, si un edifici ha estat buit per almenys 1 any, pot ser okupat. Normalment se li envia una carta al propietari comunicant-li-ho i es convida a la policia a que inspecione si l'inmoble està en bones condicions per a la vivenda. Això és, ha de tindre com a mínim una taula, un llit i una cadira.

"A table, bed and chair" és un petit documental que mostra una escena d'okupació real a Amsterdam:


Hui en dia, la major part de l'okupació als Països Baixos és duta a terme per estudiants sense possibilitats de llogar una casa o un pis. Però a més, la majoria d'edificis okupats es convertixen també en centres socials que oferixen sostre i ajuda a tothom.
No obstant això, durant els 3 últims anys, el govern neerlandés està preparant una llei anti-okupa. La prohibició entrarà en vigor el proper 1 de juny, convertint l'okupació en un delicte castigable amb 1 any de presó i fins a 3 anys si hi ha resistència al desallotjament.

S'estan preparant mobilitzacions i accions per tot arreu del país per a aquest dia. Però si una cosa és clara i segura dins l'entorn okupa és que "la okupació continuarà".

This can't be the end of squatting! 
Squatting will continue!

posted under , | 0 Comments

la història d'un carro sense rodes

El meu carro era fantàstic. Rodava i rodava sense cap problema, llevat de les xicotetes pedres que podia trobar en el camí, però que no li impedien continuar. Era tan, tan fantàstic que no vaig saber controlar-lo. Supose que el vaig sobrevalorar i sobrecarregar. Aleshores, quan ja pensava que res podia fallar... patapam! Just al mig d'un encreuament de camins el carro va deixar de funcionar.

No li vaig donar gaire importància, creia que aquell carro, que mai m'havia fallat, mereixia un esforç per la meua part. No vaig dubtar a continuar estirant d'ell. Vaig continuar pel camí per on venia, deixant enrere l'encreuament. Al principi era fàcil, potser per la mateixa innèrcia del temps on tot fluïa. Però a poc a poc se m'anava fent més complicat. Qualsevol pedreta o clot en el camí em feien aturar-me. Em requeria cada vegada més esforç continuar estirant d'aquell carro. Potser, vaig pensar, duia massa trastos al damunt; m'hauria de desfer d'allò que realment no era necessari i d'allò que havia perdut el seu valor. Deixar-ho a la vora del camí, insistint-me en que no estava perdut per a sempre. Quan el carro tornara a funcionar, ho reprendria.
I així vaig rebre un nou impuls, em tornava a ser més fàcil estirar d'aquell carro... O potser havia sigut un moment il.lusori? Potser només havia sigut una pendent de baixada en el camí que m'havia ajudat, perquè prompte em vaig tornar a adonar que estava cansada. Les forces se m'estaven esgotant, i ja no tenia ganes de seguir estirant del carro, sola. Perquè hi era sola al mig del camí, d'això no hi havia dubte.

Tal vegada havia triat el camí incorrecte i havera hagut de girar per aquell encreuament on el carro va fer patapam. De res servix ara plantejar-s'ho, però. I aleshores, una pregunta: de què servix estirar d'un carro sense rodes?

Oh! Tenia raó! El carro no tenia rodes! Les hauria perdut pel camí i no m'havia adonat. O potser mai n'havia tingut. Però ara havia de plantejar-m'ho seriosament. No podia continuar estirant d'un carro sense rodes.
No anava a demanar més explicacions a ningú, no volia tornar a escoltar allò "ho sentim, disculpe les molèsties". Potser havia arribat el moment de parar. Descansar i esperar. Més endavant li tornaria a posar les rodes al carro, o potser acabara comprant-ne un de nou. El que estava clar és que no anava a continuar el camí així. I menys encara, sola.

I així estic en estos moments, esperant les rodes. No puc, ni vull, avançar. I tampoc puc, ni vull, abandonar aquest carro. No em sap malament haver d'esperar, potser perquè tinc l'esperança que arribaran i podré continaur fent marxa, i qui sap si reprendre allò que havia deixat al mig del camí. Ma mare em diria que sóc una cabuda, que ja massa esforçps he dedicat a eixe trasto vell que anomene carro. I sí, ho reconec, ma mare sempre té raó. Però quan pense que alguna cosa val la pena, no la deixe passar, no la deixe morir. Per molts esforços i plors que hem supose, no desistisc. Això sí, si alguna cosa he aprés durant aquest camí és que no tot depén de mi i que les meues forces no són inesgotables.

No abandonaré el carro, però fins que no tinga rodes, no continuaré arrastrant-lo. Estic cansada i no vull llançar a perdre tots els moments fantàstics que he viscut amb ell. Només em queda esperar.

posted under | 0 Comments

Dit nooit meer! (Mai més!)

"Om een toekomst op te bouwen,
moet je het verleden kennen"
Otto Frank, 1967. 

To build up a future, you have to know the past.
Per construïr un futur, has de conéixer el passat.


4 maig - Dodenherdenking - Les banderes onegen a mig pal a les portes de les cases, comerços, edificis i places. A les 8 de la nit, el país sencer es quedarà en silenci. Dos minuts de record a les víctimes de la II Guerra Mundial. 

5 maig - Bevrijdingsdag - Dia de l'Alliberament. Festivitat nacional en memòria de la fi de l'ocupació nazi durant la II Guerra Mundial. Concerts i festa a tot arreu del país.

Celebrar la llibertat.
Tornar a dir allò de "mai més".
Never again!
Dit nooit meer!

posted under , | 0 Comments
Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors