i tot això i allò...

Certament, tenia ganes de retre-li el meu homenatge personal a Vicent Andrés Estellés. Un poeta que m'empeny a estimar més i més la meua València, la meua història i la meua llengua. Car d'homes com ell, en són parits ben pocs...

 Burjassot, 4 - setembre - 1924

És el fill del forner, que feia versos. Més cultament encara, és el nét major de Nadalet. Un home que no tenia més remei que escriure certes coses, i les diu, i les diu com les veu, com les sent, o potser com les viu. Un home que escrivint se sent lliure, absolutament lliure. 
Allí el pariren i allí està. I com passen certes coses, allí les canta i allí les diu. Allí treballa i dóna besos, agonitza i riu. Defensa unes collites, deu veritats i quatre mites. Pobre de béns i ric de dies, pobre de versos, d'afanys ric. Canta a l'amor i les parelles que viuen, beuen i se'n van. Canta un amor de contraband. Canta l'amor, canta els amants.
És aquell que desitjava, a voltes, un amor educat. I en marxa el tocadiscos, negligentment besant, ara un muscle, després el peçó d'una orella. Però tenia un amor brusc i salvatge, amb l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Se sentia un entre tants, que agafen el tramvia i ploren cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar. Aquell a qui li agradaven les albergínies i enramar-se d'oli cru el pimentó torrat, tallat en tires.
És aquell qui temia fer-li un Cant a València. A aquell sol matiner, les Torres dels Serrans amb aquell breu color inicial de geranis, Ah, València, València!
És l'home que va dir allò de "assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble". Ja ho sabia bé, allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble.
I va morir, demanant que li posaren entre les mans la creu o aquell rosari humil, suat i gastat. Va demanar: poseu-me les ulleres. I va advertir: li ho direu a Pere Quart, li ho direu però amb moltíssima cura a poc a poc, com es deia aquell poeta que era fill d'un forner de Burjassot?

setembre

I com cada setembre, torne a Miquel Martí i Pol... 

La cadència és més lenta ara que el temps 
també alenteix el ritme i qualsevol 
mirada té un deix lúcid de nostàlgia. 
Amb tants de vents diversos, no serà 
fàcil trobar el lloc just per la tristesa.

I tanmateix la tristesa m'acompanya
melangiosament aquest setembre
i en fa un cristall trencadís.

Tant de bo que no tornessin mai
aquells captards agressius, fastuosos,
que amb la seva puixança m'abaltien.

Ara em sento sensatament feliç,
sensatament instal·lat en un ordre 
que m'acull sense vulgaritats ni impertinències. 
Algú dins meu compassa el bategar del desig i del somni, 
mentre espero senyals tal volta incerts a l'horitzó
i enyoro el gust d'un cos ofert i càlid. 
Voluptuosament desfaig camí sense anar enlloc. 

Jo també setembrejo.

posted under , | 1 Comments
Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici

Seguidors