punt i principi...

un vertader punt i principi

2011-01-03T19:43:00.000+01:00

una saforahui a barcelona...

http://iprincipi.blogspot.com/

i tot això i allò...

2010-09-04T17:23:00.000+02:00

Certament, tenia ganes de retre-li el meu homenatge personal a Vicent Andrés Estellés. Un poeta que m'empeny a estimar més i més la meua València, la meua història i la meua llengua. Car d'homes com ell, en són parits ben pocs...

Burjassot, 4 - setembre - 1924

És el fill del forner, que feia versos. Més cultament encara, és el nét major de Nadalet. Un home que no tenia més remei que escriure certes coses, i les diu, i les diu com les veu, com les sent, o potser com les viu. Un home que escrivint se sent lliure, absolutament lliure.

Allí el pariren i allí està. I com passen certes coses, allí les canta i allí les diu. Allí treballa i dóna besos, agonitza i riu. Defensa unes collites, deu veritats i quatre mites. Pobre de béns i ric de dies, pobre de versos, d'afanys ric. Canta a l'amor i les parelles que viuen, beuen i se'n van. Canta un amor de contraband. Canta l'amor, canta els amants.

És aquell que desitjava, a voltes, un amor educat. I en marxa el tocadiscos, negligentment besant, ara un muscle, després el peçó d'una orella. Però tenia un amor brusc i salvatge, amb l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Se sentia un entre tants, que agafen el tramvia i ploren cada jorn, silenciosament, quasi sense plorar. Aquell a qui li agradaven les albergínies i enramar-se d'oli cru el pimentó torrat, tallat en tires.

És aquell qui temia fer-li un Cant a València. A aquell sol matiner, les Torres dels Serrans amb aquell breu color inicial de geranis, Ah, València, València!

És l'home que va dir allò de "assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble". Ja ho sabia bé, allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble.

I va morir, demanant que li posaren entre les mans la creu o aquell rosari humil, suat i gastat. Va demanar: poseu-me les ulleres. I va advertir: li ho direu a Pere Quart, li ho direu però amb moltíssima cura a poc a poc, com es deia aquell poeta que era fill d'un forner de Burjassot?

setembre

2010-09-01T13:23:00.002+02:00

I com cada setembre, torne a Miquel Martí i Pol...

La cadència és més lenta ara que el temps

també alenteix el ritme i qualsevol

mirada té un deix lúcid de nostàlgia.

Amb tants de vents diversos, no serà

fàcil trobar el lloc just per la tristesa.

I tanmateix la tristesa m'acompanya

melangiosament aquest setembre

i en fa un cristall trencadís.

Tant de bo que no tornessin mai

aquells captards agressius, fastuosos,

que amb la seva puixança m'abaltien.

Ara em sento sensatament feliç,

sensatament instal·lat en un ordre

que m'acull sense vulgaritats ni impertinències.

Algú dins meu compassa el bategar del desig i del somni,

mentre espero senyals tal volta incerts a l'horitzó

i enyoro el gust d'un cos ofert i càlid.

Voluptuosament desfaig camí sense anar enlloc.

Jo també setembrejo.

i ara, certesa i convicció.

2010-08-24T00:21:00.001+02:00

I per sort, aquella incertesa que m'aterrava s'ha convertit en un estiu fantàstic.

Un retorn a la meua terreta, a ma casa. He tornat a passetjar pel meu poble, a fer hores i hores al bar de sempre, a nadar a la meua mar, a gaudir de les festes i borratxeres a les meues nits, amb la meua música i el meu ambient. I així he passat aquestos mesos de desconnexió, retrobant-me a mi mateixa.

La incertesa s'ha convertit en la fermesa de veure que som els mateixos de sempre. Que puc confiar en les meues amigues i els meus amics, que no ens calen paraules per demostrar allò que amb mirades fem saber entendre.

L'exili em va servir per reflexionar, tant que hem va fer dubtar. Però aquell dubte que tanta por em creava, es va esfumar en tornar, i com m'havien dit, s'ha convertit en convicció. Una vegada rellegida la meua vida, m'he adonat que m'agrada; perquè és allò que he triat, allò que he fet [[ sí Andrés, com deia Galeano ;) ]].

I tot aquest rotllo només és una excusa per fer-me tornar, després de les vacances, al món blogger, xD.

Fins prompte!

♫

Naia – El Gegant

de punts i principis d'incertesa...

2010-06-09T18:47:00.001+02:00

El principi d'incertesa de Heisenberg deia que no és possible determinar alhora la posició i la velocitat exacta d'un cos. No, no vaig a parlar de teories quàntiques. Parlaré del moment de posar un altre punt i principi a la meua vida. En aquest cas, un principi d'incertesa.

Incertesa per no saber en quin punt estic exactament.
Incertesa per no saber amb quina velocitat em moc.
Incertesa per no saber on aniré ni com ho faré.
Incertesa per no saber qui m'acompanyarà.
Incertesa, també, per no saber controlar les meues reaccions.
Incertesa per no voler prendre decisions equivocades.
Incertesa per no caminar amb pas ferm.
Incertesa per recordar massa el passat.
Incertesa per intentar només viure el present.
Incertesa per no voler pensar en el futur.

No només he de posar punt final a l'Erasmus. Com em passà l'estiu passat, tinc por de posar punt a la vida d'estudianta. Punt final a la Llicenciatura en Química. I les preguntes ressonen: i ara? què faig amb la meua vida? Aquest principi d'incertesa m'aterrava. Però realment no són els estudis el que em preocupa; per sort, aquest any m'ha servit per aclarir-me les idees i si alguna cosa he tret en clar és que no vaig a abandonar la meua vida a la UVEG tan prompte.

El principi d'incertesa a què hem referia el provoca haver de tornar a casa. És complicat, potser molt més complicat que prendre la decisió de fugir durant un any. Quan t'exilies (erasmusment parlant), sembla que obrigues un parèntesi on viuràs tu mateixa, sense restriccions familiars ni infuències de les amistats. Vius per tu i per a tu, com si tot allò que has viscut durant anys, aquelles cases i pisos, aquells carrers per on has caminat tantes vegades i que tant han influit en la teua manera de ser i comportar-te deixaren d'importar. Dins aquest parèntesi no hi ha res més que tu, i el teu nou món. Nou país, nou idioma, nova gent... Mai he volgut oblidar o deixar enrere el món fóra del parèntesi, tot i que m'invaïa de nostàlgia i enyorança. Però durant aquest temps, he oblidat que aquell món no formava part del parèntesi, i que allí, la vida continuava.

Potser per això és tan complicat tornar. No sé què hem trobaré, ni com m'ho trobaré. Potser tot continue igual, però serà diferent. Un any, aquest any, t'ajuda a veure les coses des d'una altra perspectiva. T'adones de la importància dels xicotets detalls que passaven desapercebuts i, en desaparéixer et fan reflexionar sobre la necessitat de lluitar per certes coses i certes relacions. No sé si seré capaç de reprendre la meua vida o hauré de posar un nou principi. Hauré de readaptar-me a viure en aquella terra, plena d'històries, records i sentiments.

I és aquesta incertesa de no saber com tornar allò que realment m'aterra. Però tal vegada siga un bon principi. Un principi d'incertesa...

too long time in the Netherlands...

2010-06-01T11:58:00.003+02:00

Després de 9 mesos a aquest país, t'adones que compleixes totes i cadascuna de les sentències que afirma el: You know you've been in the Netherlands for too long when...

1) You have a bike.

2) You even know how to brake using retropedaling.

3) Walking from your faculty to the cafeteria has become unimaginable. You take your bike, even if it's for 50 meters.

4) Eating 7 slides of bread for lunch doesn't scare you anymore.

5) By the way, you stopped eating warm luch. You chust eat bread.

6) You know what a "kroket" is, and you learned to avoid the orange ones.

7) It doesn't surprise you anymore to eat at 18.30h.

8) You drink beer.

9) You got used to trance and electro music.

10) You don't cheat on the train, because controllers are everywhere!

11) You used to use cash all the time, but now you have a pin card.

12) You think ducks are cute.

13) As soon as the sun pops out, you make a barbecue, even if it's 10ºC outside.

14) You think 15ºC is warm.

15) You know winter stops in May, and not March as everywhere else.

16) You don't remember what a mountain looks like.

17) You still don't know how to speak Dutch. But your English has imporved.

18) You know what Surinam is. And where it is.

19) You never go out without you bike ligths.

20) You think butter in a bottle is normal.

21) You go to Leiden on saturday.

22) You've been to a flower park, and thought it was cool.

23) You're ok with having only one flavour of ice cream (the white ones).

24) You don't even bother to ask "do you speak English?", you just speak English right away.

26) You have finally accepted the fact that Gouda is cheese.

27) Paying 6€ for a meal in the cafeteria seems normal.

28) You know how to repair a bike.

29) You eat potatoes at least once a day.

30) You always check the weather before leaving home.

31) You know what it is being late and having to wait for a boat to cross the bridge.

32) You can drink milk at any time of the day.

33) Sometimes, you only drink milk as lunch.

34) You have tried "karnemelk" alt least once.

35) You start liking "dropjes".

36) For you something sweet means "stroopwafels".

37) Spring means flowers blooming and construction sites opeining up all over the place.

38) Being tall gets a new meaning.

39) Blonde is back to being a hair-color, not a concept.

40) You have 4 seasons in one day.

41) You think that paying to use the toilets is normal.

42) You know that "kapsalon" is not a typical turkisch dish, but a hairdresser.

43) You start to think that the strange position of the hole in the WC is not that disgusting.

44) You find it easier to find a good joint that a good coffee.

45) You have the AH bonus card.

46) Your windows have no curtains, and you don't care.

47) If your windows have coutains, you don't use them, and just don't care who might be looking at you.

48) For you, light rain is not rain.

49) Professors write a "well done" comment in you assignment and still grade you with a 6.

50) You can dring beer in the cinema (good).

51) 10ºC is warm enough to wear a short or mini skirt.

52) You can ride your bike in the rain, wind and even snow.

53) Guys are very cute.

54) You can ride your bike wearing skirt, a suit or even high heels.

55) When you start having strong opinion even if you vaguely know the topic.

56) When you wash the dishes with soap without rincing them.

57) "Alstublieft" and "Dank u wel" are the only dutch words you know.

58) You aren't surprised anymore that the disco closes at 4 (but it still pisses you off).

59) You learn to bike withous using your hands on the handle.

60) You go to the market and you only buy the stuffs that fit un your bike.

61) Riding a bike and drinking beer, coffee, smoking, eating at the same time is not a problem any more.

62) You reformulate the saying "if you drink, don't drive" by "if you drink, don't ride".

I moltes més! (grup del Facebook)

squatting will continue

2010-05-28T13:07:00.003+02:00

"Squatting is about helping each other, and waiting for each other. It's about everything to everyone, you do it for an ideal..."

Squatting. Okupació. És, més que un moviment, una forma de vida encara legal als Països Baixos. I dic encara perquè a partir de l'1 de juny s'aprovarà una llei que ho prohibeix.

Va començar al 1971, quan el Tribunal Suprem neerlandés va dictaminar el concepte de "pau interna" (huisvrede) que signiva quelcom com que no es pot entrar a una casa sense el permís de l'usuari actual, incloent-hi els i les okupes. Des d'aleshores, el propietari de l'edifici ha de recurrir als tribunals o emprendre accions il·legals per al desallotjament. Més tard, en 1994, s'aprovà una llei que regulava la legalitat de l'okupació.

Ara per ara, si un edifici ha estat buit per almenys 1 any, pot ser okupat. Normalment se li envia una carta al propietari comunicant-li-ho i es convida a la policia a que inspecione si l'inmoble està en bones condicions per a la vivenda. Això és, ha de tindre com a mínim una taula, un llit i una cadira.

"A table, bed and chair" és un petit documental que mostra una escena d'okupació real a Amsterdam:

Hui en dia, la major part de l'okupació als Països Baixos és duta a terme per estudiants sense possibilitats de llogar una casa o un pis. Però a més, la majoria d'edificis okupats es convertixen també en centres socials que oferixen sostre i ajuda a tothom.

No obstant això, durant els 3 últims anys, el govern neerlandés està preparant una llei anti-okupa. La prohibició entrarà en vigor el proper 1 de juny, convertint l'okupació en un delicte castigable amb 1 any de presó i fins a 3 anys si hi ha resistència al desallotjament.

S'estan preparant mobilitzacions i accions per tot arreu del país per a aquest dia. Però si una cosa és clara i segura dins l'entorn okupa és que "la okupació continuarà".

This can't be the end of squatting!

Squatting will continue!

la història d'un carro sense rodes

2010-05-10T13:50:00.005+02:00

El meu carro era fantàstic. Rodava i rodava sense cap problema, llevat de les xicotetes pedres que podia trobar en el camí, però que no li impedien continuar. Era tan, tan fantàstic que no vaig saber controlar-lo. Supose que el vaig sobrevalorar i sobrecarregar. Aleshores, quan ja pensava que res podia fallar... patapam! Just al mig d'un encreuament de camins el carro va deixar de funcionar.

No li vaig donar gaire importància, creia que aquell carro, que mai m'havia fallat, mereixia un esforç per la meua part. No vaig dubtar a continuar estirant d'ell. Vaig continuar pel camí per on venia, deixant enrere l'encreuament. Al principi era fàcil, potser per la mateixa innèrcia del temps on tot fluïa. Però a poc a poc se m'anava fent més complicat. Qualsevol pedreta o clot en el camí em feien aturar-me. Em requeria cada vegada més esforç continuar estirant d'aquell carro. Potser, vaig pensar, duia massa trastos al damunt; m'hauria de desfer d'allò que realment no era necessari i d'allò que havia perdut el seu valor. Deixar-ho a la vora del camí, insistint-me en que no estava perdut per a sempre. Quan el carro tornara a funcionar, ho reprendria.

I així vaig rebre un nou impuls, em tornava a ser més fàcil estirar d'aquell carro... O potser havia sigut un moment il.lusori? Potser només havia sigut una pendent de baixada en el camí que m'havia ajudat, perquè prompte em vaig tornar a adonar que estava cansada. Les forces se m'estaven esgotant, i ja no tenia ganes de seguir estirant del carro, sola. Perquè hi era sola al mig del camí, d'això no hi havia dubte.

Tal vegada havia triat el camí incorrecte i havera hagut de girar per aquell encreuament on el carro va fer patapam. De res servix ara plantejar-s'ho, però. I aleshores, una pregunta: de què servix estirar d'un carro sense rodes?

Oh! Tenia raó! El carro no tenia rodes! Les hauria perdut pel camí i no m'havia adonat. O potser mai n'havia tingut. Però ara havia de plantejar-m'ho seriosament. No podia continuar estirant d'un carro sense rodes.

No anava a demanar més explicacions a ningú, no volia tornar a escoltar allò "ho sentim, disculpe les molèsties". Potser havia arribat el moment de parar. Descansar i esperar. Més endavant li tornaria a posar les rodes al carro, o potser acabara comprant-ne un de nou. El que estava clar és que no anava a continuar el camí així. I menys encara, sola.

I així estic en estos moments, esperant les rodes. No puc, ni vull, avançar. I tampoc puc, ni vull, abandonar aquest carro. No em sap malament haver d'esperar, potser perquè tinc l'esperança que arribaran i podré continaur fent marxa, i qui sap si reprendre allò que havia deixat al mig del camí. Ma mare em diria que sóc una cabuda, que ja massa esforçps he dedicat a eixe trasto vell que anomene carro. I sí, ho reconec, ma mare sempre té raó. Però quan pense que alguna cosa val la pena, no la deixe passar, no la deixe morir. Per molts esforços i plors que hem supose, no desistisc. Això sí, si alguna cosa he aprés durant aquest camí és que no tot depén de mi i que les meues forces no són inesgotables.

No abandonaré el carro, però fins que no tinga rodes, no continuaré arrastrant-lo. Estic cansada i no vull llançar a perdre tots els moments fantàstics que he viscut amb ell. Només em queda esperar.

Dit nooit meer! (Mai més!)

2010-05-04T17:33:00.001+02:00

"Om een toekomst op te bouwen,

moet je het verleden kennen"

Otto Frank, 1967.

To build up a future, you have to know the past.

Per construïr un futur, has de conéixer el passat.

4 maig - Dodenherdenking - Les banderes onegen a mig pal a les portes de les cases, comerços, edificis i places. A les 8 de la nit, el país sencer es quedarà en silenci. Dos minuts de record a les víctimes de la II Guerra Mundial.

5 maig - Bevrijdingsdag - Dia de l'Alliberament. Festivitat nacional en memòria de la fi de l'ocupació nazi durant la II Guerra Mundial. Concerts i festa a tot arreu del país.

Celebrar la llibertat.

Tornar a dir allò de "mai més".

Never again!

Dit nooit meer!

orgullosos i somrients!

2010-04-29T12:08:00.000+02:00

Terrorisme! Terrorisme! A la Universitat de València, terrorisme! Separatistes radicals! Enaltiment del terrorisme! Terra Lliure, ETA! Països Catalans, lluita! Violents! Terroristes!

S'han tirat les mans al cap. Articles a Levante-EMV (ací), El Mundo (ací i ací), Las Provincias (ací, ací, ací, ací, ací, ací i ací), ABC (ací), Libertad Digital (ací), Minuto Digital (ací), La voz de Barcelona (ací), etcètera. L'editorial de dos dies a Las Provincias (ací i ací) i una vinyeta. També es dediquen vídeos (ací i ací). Fins i tot Canal 9 (ací), amb la seua forma particular i peculiar de dir les notícies dedica uns segons!

I mentrestant, no puc evitar somriure i que se'm passe pel cap aquella cançó de La Gossa Sorda que deia...

Diuen que som el dimoni, la béstia negra de l'ordre, el paradigma de l'odi, la fera immunda i ferotge que trenca el consens i el tedi de la seua bassa d'oli. Dins del sistema modèlic, som la taca de petroli.
Des de les seues poltrones, diuen que trenquem l'essència, no sé de quina una i grande, libre i maleïda pàtria. Nosaltres de peus a terra, volem la vida més vida. Si cal serem el be negre contra la blanca mentida.

I nosaltres orgullosos i somrients, rebem els colps i assumim el nostre paper. Estar en el punt de mira dels putrefactes ens fa saber que no anem errats dels trets.

Que diguen el que vullguen que estem ben vius! No espereu flors quan ens heu venut verí. Que diguen el que vullguen que estem ben vius i aquesta és la llet que tenim!

No em queda més que dir i repetir: enhorabona companys!

Som Països Catalans

2010-04-17T14:01:00.003+02:00

Arrenca l'any i arriba abril. Hi ha un país que és país nostre i és país com les arrels, i diem sud diem país... (♫)
No puc fallar, no puc faltar. Arriba el 25 d'abril. Tornem a conmemorar la derrota d'Almansa, i ho tornem a fer lluitant. Eixint al carrer, i exigint allò que som. Som Països Catalans.

el poder de les excavadores

2010-04-13T16:53:00.000+02:00

Estic al treball, a la facultat. Hauria de fer feina al laboratori, però hi ha una cosa que em distrau i m'impedix concentrar-me. Aquest matí he llegit a la premsa que han començat els enderrocaments al Cabanyal. Entrava en vigor la llei que Rita i companyia s'havien tret de la mànega per continuar amb els seus plans malèfics, deixant fóra de joc BICs, ordres ministerials i, el més important de tot, la voluntat del poble.

En adonar-se'n, els veins i veïnes del barri s'han mobilitzat. També polítics en contra dels enderrocaments han acudit. Però tots i totes han sigut desallotjats i arrastrats lluny de les seues propietats, els seus tresors històrics i culturals, per una colla de policies locals i estatals. Càrregues policials contra veins que intenten defensar el seu barri de la destrucció. Paranormal, si més no.

Reb notícies a temps real per internet. Facebook, Twitter i amics que relaten com poden els fets. Fotos que posen els pèls de punta, manifestos i escrits de suport i solidaritat a diverses pàgines web i, com no, mentires i manipulació a Canal 9. No puc despegar-me de l'ordinador, ja no hem queden ungles i he hagut d'anar a per un altre café.

Sent odi i ràbia. I també molta impotència. Sent com han aconseguit rebaixar-nos al ningú, o pitjor, al no-res. Com la seua superioritat i prepotència s'ha escampat pels carrers d'una ciutat i d'un país que estime, convertint-se en destrucció i violència. Només ells i els seus interesos existixen, i ho fan per damunt de la justícia, la premsa i sobretot, per damunt d'un poble unit a les seues arrels, la seua cultura i la seua història. Estic enfadada. I no dubte en desitjar, públicament, el pitjor dels patiments per a tota aquesta tropa d'individus de trage i corbata, bolsos, gin-tònics, farlopa i somriures hipòcrites. Lamentablement, l'olor a podrit està tan arrelat que només alguns pocs la sentim; la resta permanéixen inmòbils, agraïts al fals progrés, benestar i comoditat que els dibuixen amb edificis de Calatrava i circuits de Fórmula 1.

Van a per la tercera casa. Els i les veïnes demanen ajuda. Conec a gent que s'acosta al barri, a mirar, a donar suport, a protestar i defensar. Realment, viuran en primera persona l'inici de la desaparició del barri, i tot el que comporta. Diuen que aquestes coses són les que fan a la gent moure's, la necessitat de lluitar es convertix en ànims i esperances. A mi em dóna ganes d'enviar-ho tot a la merda i fugir d'aquell país, d'aquella gent, d'aquell poder; però alhora, sé que sóc i seré incapaç. Si podera fer-ho, no estaria escrivint açò ni m'hagueren caigut les llàgrimes en veure les excavadores. Però la impotència, en aquest cas, em supera. M'ha envaït el pessimisme, i se'm passen pel cap imatges futures, quan amb xerrades i documentals expliquem els joves què era i què va passar al Cabanyal. Em ronda pel cap la pregunta de sempre: i per què ningú va fer res per evitar-ho?

I què més es pot fer? S'esgoten les mesures pacífiques, polítiques i judicials. Les porres, com en temps que creïa passats, continuen guanyant a la dignitat, llibertat i el sentit comú del poble. Potser només ens queda esperar, espectants, a veure com casa per casa, taulell per taulell, ens furten un poc més de nosaltres mateixos. I seguirem somiant en la venjança, en que algun dia serem forts i serem molts. Lluitarem i vencerem. M’agradaria poder assegurar també que ho veurem. Però com dic, el pessimisme m’ha envaït hui, i ha començat a enderrocar també els meus somnis de viure en una terra digna i lliure.

plou i fa sol

2010-04-01T19:34:00.005+02:00

Aquesta passada nit ha plogut aigua a cànters i hem tornat a baixar a 8ºC de màxima. Tot i ser, oficialment, primavera, sembla que no acaba d'arribar. No és fàcil...

Ha passat molt de temps des de l'estiu. Al principi tot succeïa de forma tranquila, pausada i raonable. Les temperatures disminuïen a poc a poc, les fulles canviaven de color i queien dels arbres sense presa. Començaren les pluges inesgotables i desaparegué la llum. Una rutina que s'allargà massa. Amb el nou any, tot aquell paisatge de tonalitats marrons es va cobrir de blanc. Tot semblava haver entrat en un estat de letàrgia. Els arbres nus i l' aigua estàtica, quieta, congelada. No hi havia ànecs, ni corbs, ni gavines. Però allò no podia durar massa; tot havia de reviure tard o prompte. Pujaren les temperatures i quelcom començava a canviar. Els animals tornaren enèrgics i semblava que la gespa, coberta durant 5 mesos per fulles seques i neu, tornava a respirar.

Però ja portem 1 mes així. Amb el sol i les bones temperatures floriren els primers tulipans a les vores del camí i les carreteres. Allarga el dia i els colors són més intensos, semblava que aquella rutina de la tardor no tornaria. I de nou, pluges, vent i fred. Però espera! Que ara para de ploure! Torna a eixir el sol! Sembla que faça calor! Ah no... Mira aquell núvol negre d'allà. Moltes d'aquestes primeres flors han desaparegut. Encara queden fulles seques però la gespa torna a ser verda. Els arbres encara no trauen fulles, però als seus peus creixen noves plantes, amb flors. Plou i fa sol. A què jugueu? Després d'aquest dur i complicat temps, deixeu que la primavera arribe!

Evidentment, amb aquest post no pretenia comentar l'oratge, sinó escriure metafòricament sobre l'esquizofrènia anímica que provoca en mi. En fí...

tornar

2010-03-22T20:50:00.005+01:00

Tornar. S’ha convertit en una paraula amb molta importància per a mi aquest temps. Vaig començar a setembre un viatge per al qual tenia bitllet d’anada i també, de tornada; malgrat que alguns em retaven a que no ho faria. Ja hem queda menys per tornar, i ja m'és inevitable començar a fer repàs i pensar en què ha significat (i està significant) aquesta experiència per a mi.

Vaig tornar a casa al Nadal, retrobant-me amb un món que no havia oblidat. Vaig tornar a abraçar amics i amigues, vaig tornar a passar temps rient, parlant i discutint amb la família. També vaig tornar a passetjar pel meu poble i em vaig tornar a fer cerveses al Centfocs. Vaig tornar a eixir de festa al Kilombo, i em vaig fer allí litres de cervesa, de calimotxo i algunes cassalles. Vaig tornar, també, a caminar pels carrers de Benimaclet. Sopar al Terra, i tornar a fer aquella ruta Glop-Pink-StandBy. Vaig tornar a tindre converses necessàries, i tambe vaig tornar a passar llargues estones conversant sense sentit. Vaig tornar, per unes setmanes, a la meua vida i per primera vegada, vaig saber apreciar allò que tinc. Però el Nadal va acabar, i vaig haver de tornar.

Vaig tornar a Leiden. Tornant a viure amb una gent que es fa d’estimar, tornant a viure damunt d’una bici, envoltada de canals i pluja. Tornar al treball de laboratori, els dimecres de festa a l’Einstein i les nits de desfase al Looser’s. Vaig tornar a tindre moments i dies d’enyorança. Tornar a entristir i a morir-me de ganes per abraçar certes personetes. Però tornava també a somriure constantment i, després del Nadal, tornava a saber viure el present sense preocupar-me per futurs utòpics. Fins i tot, vaig tornar a abandonar el blog; per alguna raó, ja no necessitava aquest espai per alliberar-me de sentimentalismes.

Però, deixant de banda el terreny personal, aquest llarg viatge està tenint altres efectes en mi. Efectes dels quals ja m’havien parlat i advertit aquelles persones que han viscut una experiència semblant. Parle d’ideologia, i de com he tornat a sentir els origens de la meua lluita política. Potser siga el fet d’estar lluny i la impotència que causa allò de “no poder fer res”, pero m’ha afectat de sobremanera tot el que està ocorrent al Cabanyal i també m’he sentit partícep de campanyes per (i en contra de) les eleccions a Rectorat de la UVEG, per exemple. Torne a preguntar-me: i per què ningu fa res? Tot i que sé perfectament que hi ha moltíssima gent treballant dia a dia per fer que la nostra terra aconseguisca la llibertat i el respecte que es mereix; em torna a semblar insuficient. Torne a tindre el desig d’estar a primera línia de la batalla, i de mossegar la mà d’aquells que ens intenten furtar la dignitat del nostre poble i el nostre territori. I, encara que he tornat a adonar-me’n que ens queda molt per fer, tambe he aprés a valorar el que tinc. Tinc un moviment que es preocupa pel present i el futur del País Valencià i dels Països Catalans. Un moviment de base, que avança a poc a poc pero amb la fermesa d’una història innegable i uns principis coherents i sostenibles.

Sí, torne a admirar l’Esquerra Independentista; i ara més que mai, em sent orgullosa de poder formar part. Torne a somriure quan algú em pregunta per què no em sent espanyola, torne a gaudir d’explicar en què consistix l’independentisme i d’escoltar com es queden sense arguments a les discussions. I si em pose una mica més romàntica, puc dir que torna a posar-me els pèls de punta escoltar una dolçaina o llegir un poema de Vicent Andrés Estellés. M’han caigut les llagrimes quan he tornat a escoltar la Muixeranga. M’he emocionat en sentir la histÒria del Gegant de Naia, en recordar la Samarreta d’Ovidi despres de 15 anys de la seua mort, o quan, espentada per l'enveja, he tornat a descobrir Obrint Pas; un dels grups que havia oblidat i que m’han fet tornar a l’origen de la meua lluita. Del Sud, Som, A València o Tornem a Casa… les quatre cançons que vaig escoltar anit tirada al llit i que m’han fet tornar a tindre ganes d’escriure aquest article al blog.

creuant l'univers...

2010-01-26T19:50:00.001+01:00

Parle de com una pel·lícula romàntica, plena de somnis, lluites i il·lusions pot fer-me baixar al món. De com un musical cursi es converteix en una dels pocs films que no dubte en tornar a veure mil i una vegades. De com unes cançons absurdes però precioses, poden fer-me plorar fins esgotar les llàgrimes.

No one I think is in my tree, I mean it must be high or low.
That is you can't you know tune in but it's all right.
That is I think it's not too bad.

Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields.
Nothing is real and nothing to get hung about.
Strawberry Fields forever.

Living is easy with eyes closed, misunderstanding all you see.
It's getting hard to be someone but it all works out.
It doesn't matter much to me.

Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields.
Nothing is real and nothing to get hung about.
Strawberry Fields forever.

Always know sometimes think it's me, but you know I know and it's a dream.
I think I know of thee, ah yes, but it's all wrong.
That is I think I disagree.

Let me take you down, 'cause I'm going to Strawberry Fields.
Nothing is real and nothing to get hung about.
Strawberry Fields forever.

Across The Universe

(2007) Julie Taymor - Revolution Studios

(web site)

vincles

2010-01-19T17:13:00.003+01:00

Podria haver escrit sobre les setmanes que he passat a casa per Nadal, sobre com m'he sentit tornant a la meua terra, a la meua gent i a les meues històries. També podria haver escrit sobre la (re)tornada a Leiden, sobre el paisatge blanc i gelat, sobre el fred, la neu i els jocs d'hivern a la meua nova casa, vertaderament lluny de la meua casa. Podria escriure d'allò que em fa feliç o allò que m'entristeix, d'enyorances, de somriures o de records. Podria escriure del treball, de plans de futur i d'il·lusions. Podria també escriure de política; de corrupció, especulació, mentides i calumnies. O bé, caure altra vegada en allò de copiar una cançó o un poema que signifique quelcom per a mi en un determinat moment de la meua vida. Però no ho faré. Instada a escriure de nou al blog per l'avorriment que suposa no poder anar a treballar, he decidit que parlaré sobre vincles.

Sí, vincles, enllaços. I és que, a la fí, he descobert quelcom que m'enllaça a aquesta ciutat holandesa.

No ve d'enlloc. Partir?

No hi ha paraula màgica que trenqui

aquest costum de l'ull,

aquest silenci sonor de dards.

La primavera, el luxe dels anys i de la llum.

Ara es perdia en el camí vençut.

Les esperances han mort a temps.

Tot és de nou perfecte al llarg de la buidor:

la lenta pluja no va a cap banda.

Pluja. Salvador Espriu.

Aquest poema, escrit a una cantonada entre Telderskade i Rin een Schiekade, a Leiden forma part d'una iniciativa sorgida fa uns anys d'emplenar les parets fredes de la ciutat de poesia. Poemes escrits en infinitat de llengües, colors i formes, acompanyats d'una traducció a l'anglés i al dutch, elegits a consciència per tenir algun tipus de relació (ja siga pel que diuen, per l'autor o per la història d'aquest) amb la ciutat de Leiden.

I sí, també un autor català hi te cabuda en aquest projecte. Però allò que realment m'ha sorprés és la raó i explicació que donen a la pàgina web sobre l'elecció d'Espriu per fer reviure aquesta paret (punxeu ací).

De primeres, la procedència del poeta és Catalonië, i no Spaans com podriem pressuposar. Però no és només això, tot i que m'és molt complicat traduïr el text literalment; em permetré el luxe de reescriure'l a la meua manera:

(...)

"El poema en qüestió s'anomena Pluja. Es tracta de Salvador Espriu (1913-1985) i està escrit en un idioma que pocs als Països Baixos entenen, el català. Es parla a la província espanyola de Catalunya, amb Barcelona com a capital. Quelcom així com Fries i nosaltres (punxeu ací per saber un poc més sobre Friesland). Però amb una forta càrrega, així com nosaltres forem dòcils darrere Heerenveen Den Haag i Orange, els catalans porten segles intentant recuperar-se del poderós Madrid, capital a la qual fan servei. Catalunya somia amb una independència per l'endemà. La veu i la carpeta (s'entén com la paraula, els poemes...) per desfer-se de l'odiat enemic.

No és solament que aquest poema que hi ha en una part tranquila de la ciutat s'ha publicat en aquest idioma. Encara que no és fàcil adonar-se'n, hi ha un fort vincle entre el català i Leiden. Fa només un parell de segles que el governant espanyol - leer Madrileen - estava ací, a les portes, deixant que la gent morís de fam en elles per imposar la seua llei. Finalment, va fracassar i això Catalunya ens ho enveja. Uns per altres, esperem que açò ajude a Catalunya. La pluma, segons el proverbi, és més poderosa que l'espasa."

(...)

Més que un vincle amb la meua terra, aquest poema s'ha convertit per a mi en un símbol d'esperança. Un racó preciós que em recorda una lluita que no he vist començar i tampoc veuré acabar, però es tracta d'una lluita porte endins i m'aferra a una terra que estime. Una lluita en que cada persona, cada moment i cada paraula importen. Tant o més que qualsevol espasa...

hoy es la víspera de siempre

2010-01-03T13:57:00.001+01:00

Avuí, simplement em quede amb una lletra, un poema, una cançó.

Em quede amb Sílvio Rodríguez i un nou diumenge.

Un diumenge estrany, però diumenge al cap i a la fí.

Hoy es la víspera de siempre,
los días, eternamente
no me dejan definir.
Y siempre estoy como esperando
que cuando al fin pase algo
aún me quede por decir,
por sentir, por retener,
un pedazo siquiera de mí.

¡Qué tal, tú!
Hoy es la víspera de siempre. Da igual.
Hoy ha salido el sol por ese lugar
en que suele aparecer.
¡Qué tal, tú!
Es delicioso conocerte y me da igual
verme de pronto en un recodo y, total,
volver a desaparecer.

¡Ay, la vida! que se llena de instantes,
que se llena de gentes,
que se llena de igual.
¡Ay, la vida! con su víspera muda,
con su infancia desnuda,
con su ocaso fugaz.

(1968) Sílvio Rodríguez

descriure l'indescriptible...

2009-12-31T16:54:00.004+01:00

És l'últim dia d'un any que vaig començar inmersa en el món que sempre havia somiat i desitjat. Envoltada d'un grapat de gent que estime i estimaré sempre. Tot s'anava succeïnt sense que em donara temps a pensar-ho dues vegades. Inevitablement, morien i naixien sentiments, amistats i demés relacions. I passaven els mesos...

Gener, febrer, març. Continuava el moviment universitari, però també hi eren els exàmens, els estudis i les hores de biblioteca. I la festa per La Safor i per Benimaclet, Sant Blai, Carnestoltes, Falles... Com sempre, diferents a cada cop.

Abril, maig, juny. Arribava la primavera i el bon temps. Les manifestacions, els concerts, la nit de Sant Joan. Vaig prendre decisions importants, Erasmus. I estudiava per als últims exàmens. Biblioteca, química, café, gespa, amics.

Juliol, agost, setembre. Un estiu increïble, inoblidable. Els detalls me'ls guarde per a mi. L'hora dels acomiadaments, i la marxa cap a una nova vida a Holanda. Sentiments contradictoris, amb reticències i por a perdre el que tenia ací, però desitjos d'allunyar-me de tot.

Octubre, novembre, desembre. Un nou món, nova gent, nou país, nou idioma. Noves vivències, cultures, viatges. Nova vida, sense poder despegar-me del que continua sent la "meua" vida. I tornada a casa per Nadal. La retrobada amb la meua terra, la meua gent, el meu món.

No obstant, encara que ho semble, aquesta entrada queda molt lluny de ser un resum de l'any. A sigut a l'hora de fer el recull de records quan m'he adonat que sóc incapaç de fer-ho. Incapaç de resumir en una entrada del blog tot el que ha significat per a mi aquest any. Més que especial, no he trobat paraules per descriure'l. Tampoc he trobat cap imatge, ni cap fotografia, ni cap poema, ni cap cançó.

Només puc dir una cosa de què estic segura i és que mai no oblidaré l'any que està a punt d'acabar. Hi ha moltes, moltíssimes raons que hem fan dir açò sabent que no es "allò que diem sempre", però si se'm permet, també me les guarde per a mi.

Alhora, no m'atrevisc a parlar de l'any que vindrà. Com no ho vaig fer fa ara un any. Tan sols continuaré fent marxa, vivint amb por de posar-hi ordre, traent l'energia d'allà on me'n quede i deixant-me portar. Somriuré, ploraré, abraçaré, odiaré i besaré. M'enrabiaré i me n'orgulliré, brindaré i cantaré, cridaré fort per algú i contra algú. Seré sincera i mentiré. Ho tornaré a intentar, i tornaré a desistir farta de tot. Dubtaré, però també apostaré i lluitaré per allò de què estic segura. No hi ha més, al 2010, com al 2009, seré jo, la mateixa de sempre; això sí, en canvi continu.

Bon any!

tornar a casa...

2009-12-15T11:24:00.003+01:00

erasmus, leiden

arribada, maletes, benvingudes

nous paisatges, nous idiomes

nova gent

universiteit, SCM, labs

nanoparticles, flasks, NMRs

free-lunch, drinks, coffee

bicicleta, xileno

expedicio, radial, spray

xocs, caigudes, morats

canals, llacs

anecs, oques, cignes

vaques, ovelles

planures, molins

amsterdam, barri roig

cervesa, marihuana, sexe

fotos, rises

einstein, odessa, looser's

botellon, casa manolo, afterparty

pluja, fred, vent

impermeable

botes, guants, bufanda

gelades

visites, viatges

den haag, edam, rotterdam

leuven, bologna, brussels

atajo, merenwijt, ambrosiadal

sandvitx, gofres, cappuccino

histories, consells

amigues

i ara, tornar

nadal, casa

familia, amigues, amics

potries, benimaclet

retrobades, besos, abraçades

tramvia, campus

cafe, gespa

assemblees, xerrades

cervesa, cassalla

centfocs, kilombo

terra, glop, standby

sopars, dinars

cap d'any, aniversaris

acomiadaments

i tornar a tornar

[ ERASMUS, season 1: finished ]
[ ERASMUS, temporada 1: acabada ]

continuarà...

sobren paraules

2009-12-10T12:17:00.001+01:00

EXIGIM FETS!

Ja n'hi ha prou de fotos, bona voluntat, recolzaments hipocrites i demes parafernalia politica i electoralista. Ja n'hi ha prou de discursos absurds. Fa temps que heu demostrat que les vostres paraules i promeses son falses. No creiem en el vostre sistema.

Una dona mor per culpa vostra. Hi ha pobles i cultures senceres morint per culpa vostra. I continueu omplint-se la boca de solidaritat i benevolensa. No! Ja n'hi ha prou! Si no actueu vosaltres, no ens deixeu altre remei que fer-ho nosaltres, amb els nostres mitjans i les nostres vies; aquelles vies que no ens podreu furtar.

"Hoy es 10 de Diciembre, Día Internacional de los Derechos Humanos. En estos momentos en los que se conmemora un día sagrado para la Humanidad, un día de ideales y de principios que garantizan los derechos básicos; yo, que soy defensora de Derechos Humanos, estoy en huelga de hambre desde hace 25 días a causa de la injusticia y de la falta de respeto a los Derechos Humanos.

Hoy, después de mi expulsión ilegal de mi tierra por las autoridades marroquíes, después de ser retenida ilegalmente en este aeropuerto de Lanzarote por el Gobierno español y de ser separada de mis hijos contra mi voluntad, siento más que nunca el dolor de las familias saharauis separadas desde hace más de 35 años por un muro de más de 2.600 kilómetros.

Hoy, como cada día, sufro pensando en mis compañeros encarcelados, sufro pensando en los siete activistas de Derechos Humanos que, por decisión arbitraria del gobierno marroquí, van a comparecer ante un tribunal militar y son amenazados con la pena de muerte. Pienso también en la población saharaui, oprimida y reprimida diariamente por la policía marroquí en el Sahara Occidental. Y pienso en su futuro.

En este Día Internacional de los Derechos Humanos felicito a todas las personas libres que defienden los derechos elementales y se sacrifican para lograr paz en el mundo, y al mismo tiempo les lanzo un llamamiento urgente para la protección de los derechos de mi pueblo, el pueblo saharaui.

Hoy es también un buen día para la esperanza, un día que aprovecho para pedir al mundo y especialmente a las madres, que apoyen mi reivindicación, que es el regreso al Sahara Occidental. Deseo abrazar a mis hijos, deseo vivir con ellos y con mi madre, pero con dignidad.

Hoy quiero agradecer a la sociedad española su solidaridad y su defensa continua de los derechos legítimos del pueblo saharaui y también, su solidaridad conmigo en estos duros momentos."

Aminetu Haidar
Aeropuerto de Lanzarote, 10 de Diciembre de 2009

"España se encuentra incapaz de resolver la situación que ha creado con mi persona.
España ha vulnerado la legalidad internacional, los derechos humanos, y pretende solucionarlo ofreciéndome una vivienda como mera opción.
Digo una vez más que España es cómplice de Marruecos y ambos gobiernos quieren empujarme hasta la muerte. Es responsabilidad directa de España las consecuencias de la huelga de hambre que mantengo desde hace veinte días. El último mensaje que transmito al gobierno español es que ni la cárcel, ni la desaparición forzosa, ni la tortura, ni la expulsión del trabajo, han podido doblegar ni cambiar mis principios.
Mis convicciones no se venden. Mi única reivindicación es regresar a mi casa con mis hijos y mi madre, en El Aaiún, el Sáhara Occidental."

Aminetu Haidar
Aeropuerto de Lanzarote, 5 de diciembre 2009

Aminetu Haidar a casa JA!

Sahara lliure JA!

PD_: no es que no sapiga escriure, es que a l'ordinador de la facultat no puc posar accents ni c trencada...

de nou, sentimentalismes...

2009-12-02T17:29:00.006+01:00

Torne a escriure per parlar(-me) de mí. Després d'haver passat un novembre sentimentalment horrible, comence el desembre amb un estat d'ànim difícil de descriure. Potser pels viatges, per tenir l'agenda completa o sols pel fet que s'acosta Nadal, em desperte somrient i amb ganes de passar el dia com millor sàpiga; i així, que el novembre quede cada minut més lluny de mí.

Deia que escric per parlar-me perquè de fa molt de temps que utilitze bitàcores, fotologs o un simple document de l'OpenOffice per traure'm pensaments, sentiments i sobretot, sentimentalismes. M'ajudava a sentir-me millor, em buidava i després rellegint-me, intentava trobar-me i refer-me. Però ja no. Poques vegades sent la necessitat d'escriure un post parlant dels meus sentiments, i quan ho faig no és precisament per poder rellegir-ho jo mateixa.

Fa uns mesos que estic descobrint que les teràpies conjuntes via MSN em són molt més efectives, a banda de boniques i divertides. Són teràpies pròpies de la nit de diumenge, però que sovint repetim quasi que tots els dies de la setmana. Converses llargues plenes de reflexions, filosofismes, suposicions i hipòtesis. Ens contradiem constantment quan comencem a dir allò que devem dir i allò que realment pensem. I acabem descobrint-nos EMOs, patètics o bojos perduts. Però té un encant especial, i és que ho fem junts. Aleshores riem, i et sent a prop, al meu costat. És quan comence a recordar tot allò que hem passat junts des que ens coneixérem, per converses d'internet. Quan m'adone de quant que et necessite, t'enyore i t'estime.

Posar-me a descriure la nostra relació seria perdre el temps; simplement sé que eres qui m'ajuda a somiar i qui em fa tornar al món i posar els peus a terra, qui m'ajuda a somriure i a ser feliç, amb qui puc contar en qualsevol moment i per a qualsevol cosa. La persona que, sense voler-ho ni saber-ho, m'ha fet plorar en llegir un e-mail que no era per a mi o en sentir una història aliena cantada en valencià. Una persona que sí, s'ha convertit en una xicoteta part de mi. Amb els meus orígens, la meua història i les meues històries. Amb la meua música, la meua festa i les meues festes. Amb els meus somnis i esperances, i també amb les meues tristeses i decepcions. Potser per casualitat ens coneixérem, però en estos moments, ets qui més sap de mi, com parlar-me, com renyir-me, com ajudar-me i com traure'm un somriure quan ja no aguante més. I el millor de tot açò és que tothom sabria de qui parle sense haver de dir el teu nom.

Fins prompte, xiquet.
Ja saps que passa...

cada generació té els pirates que mereix

2009-11-24T19:58:00.008+01:00

"Every generation gets the pirates it deserves"
Robert I. Burns

Les nostres, pirates que lluiten pels drets humans, pels drets de les dones. Pirates que exigixen l'avortament legal, el dret a decidir sobre el propi cos. Pirates que intenten evitar que cada 8 minuts en alguna part del món una dona mora com a resultat d'un avortament il·legal i insegur. Pirates necessàries però que no haurien d'existir.

Les nostres pirates són elles.
Woman on waves.
Són dones, activistes, metges.
Avortistes.

Trailer de la pel·lícula:
http://www.vesselthefilm.com/Vessel/Preamble.html

Arribada a València:
http://www.vesselthefilm.com/Vessel/Footage_1.html

I mentre continue instal·lada a un país sense escrúpols ni tabús sexuals, on les llibertats són lleis; al meu país seguixen demanant drets i llibertats reals lluny dels pedaços hipòcrites i electoralistes, exigint coeducació i educació sexual activa i especialitzada, tallant d'arrel les desigualtats de gènere, lluitant contra el patriarcat.

25-Novembre

19.30h al Parterre

Totes juntes contra el patriarcat,
acabem amb la violència sexista!

estudiantat en peu de guerra

2009-11-17T11:40:00.007+01:00

Es diu que la història es repeteix. De fet, quan pensem en la història del moviment estudiantil, aquesta declaració no està massa lluny de la realitat.

L'activisme estudiantil ha estat darrere de cada procés històric, empenyent la societat en una nova direcció. Els estudiants i les estudiantes de tot el món sempre s'han unit per demanar la democràcia, la pau i la justícia; les protestes estudiantils han estat determinants en la lluita contra qualsevol tipus de règim autoritari, de la resistència al nazisme i fins les actuals lluites per la llibertat.

El 17 de novembre és el Dia Internacional dels Estudiants (en 1939, aquest dia milers d'estudiants de Txecoslovàquia van ser enviats a camps de concentració i executats per les protestes contra l'ocupació nazi). Per això, hui cal que mirem cap enrere i recordem les víctimes, però també cal que ens fixem en les lluites que ens toca dur endavant a nosaltres. El 2009, sens dubte, el món està en esperit de canvi. La crisi de caràcter financer, ambiental i social causa una necessitat d'establir prioritats i prendre decisions. En aquest context, l'estudiantat ens trobem en una situació d'inferioritat: encara no hi ha un reconeixement formal com a grup social amb necessitats i interessos, per això, quedem en una posició marginada a l'hora de fer front a l'atur, els contratemps financers en l'educació, els problemes per trobar un habitatge digne, etc.

L'educació ha de garantir la llibertat dels i les estudiantes i per tant, la nostra participació en qualsevol presa de decisions és una exigència essencial. Però no podem esperar, ens correspon a nosaltres fer d'això una realitat.

El 17 de novembre de 2009 celebrem el 70 aniversari de les lluites del moviment estudiantil arreu del món. Cal fer una crida a l'acció. Manifestacions, concentracions, esdeveniments i seminaris per al lliure accés a l'educació d'alta qualitat i el reconeixement dels drets de l'estudiantat.

19-N Vaga i Manifestació!

Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC)
Forum Europeu d'Estudiants (SEF)

Grip A la carta

2009-11-08T19:21:00.004+01:00

Amb motiu de les detalladament planificades vacances que m'havia proporcionat desinteresadament el departament SCM a la Universiteit of Leiden, i enmarcant-ho en una tardor freda, plujosa i plena de festes descontrolades, el molt honorable H1N1, influenzavirus tipus A, té el gust d'oferir-los:

1) Entrants (simptomes incials):
Cal parar atenció per no confondre-ho amb simptomes post-Festa, també coneguts com "resaca".
- Amanida d'intens dolor de gola amb dificultat per a tragar, acompanyada d'una predisposició al contagi. Servit a temperatures baixes i després d'una incubació extrema a una Halloween party.
- Canapè d'estornuts i malestar general amb denominació d'origen.

2) Primer plat (acceptació de la malaltia):
Es recomana l'inici del repós una vegada s'haja servit aquest plat.
- Crema d'insuportable dolor de cap, congestió nassal i tos contínua.
- Barrejat de nit: calorades extremes, suor freda, escalfreds i dificultat per a respirar. Servit a elevada temperatura (al voltant dels 40ºC).

3) Segon plat (pèrdua de la vitalitat):
Advertència: no fer cas quan et passe pel cap això de "vull morir-me".
- Cassoleta de dolor muscular i cansanci extrem, cuinada amb falta d'energia i pèrdua de reflexos.
- Ardor d'ulls amb salsa de llagrimeig constant i amb guarnició d'insomni i febra elevada.

4) Postres (seqüeles):
Inevitables.
- Herpes confitat al llavi superior.
- Sobredosi de paracetamol i àcid acetilsalicílic.

Bon profit,
i bon contagi!

PD_: això sí, sense cancel·lar cap acte de l'agenda ni negar-me a reprovar el gust de la cassalla dos mesos després.

estúpid novembre

2009-11-02T19:48:00.005+01:00

Comence novembre envoltada d'aspirines i mocadors. Ho sé, tanta festa i el mal oratge, m'havia de repercutir algun dia. Però és només el fet d'estar a casa sense tenir res a fer, allò que hem torna a portar de viatge pels records. Mai no vull deixar-me portar per l'estúpida enyorança; però és inevitable.

Després d'aquest temps, pensava que hauria sigut capaç de superar els reptes que m'havia promés, però no és així. Només em cal una estúpida cançó per tornar a caure enmig de síl·labes de vidre, punts, principis, dies i nits de guerra i amor; estúpida música tallavenes. Però d'això precisament volia parlar... d'aquells dies i nits de novembre. Un mes d'assemblea contínua, de matins i matinades d'activisme estudiantil, de punkismes, frikismes i perroflautismes excusables, de victòries i fracasos, i de celebracions d'ambdós resultats. Un dels mesos, que sens dubte, més allunyen unes amistats i n'afermen d'altres. Ara comence un novembre lluny de l'anterior, i lluny de tot això de que parle; bé, no tant lluny, mentre uns continueu lluitant contra Bolonya, altres ens trobarem per Bologna de visita Erasmus! Però serà un estúpid novembre en què m'adonaré que no és fàcil deixar d'enyorar els jocs, les llargues converses plenes de rises i absurdismes, les mirades i els cafés. Tampoc estic segura si vull oblidar-ho. Bàh, estúpid sentimentalisme!

I al final, m'ha quedat un post sense coherència, però he escrit allò que he estat pensant tota la vesprada; mentre debatia internament si dormir o respirar i mirava les fotos que hi ha enganxades a la paret de l'habitació...

herfst in Leiden

2009-10-16T20:27:00.010+02:00

El paisatge s'ha tintat de tardor. Ara, quan eixim de casa de bon matí, s'escolta el cruixir de les fulles mortes i se sent una fredor humida digna del pitjor desembre a la meua terra. Una fredor que ja ha arribat a gelar la rosada de la nit, i la gespa de les vores, a les 9 del matí, encara no ha eixit de l'inmens iglú que s'ha format damunt seu.

Bufa vent del nord, i als mapes de l'oratge ja ens pinten en verd claret, això són 10º de màxima. Podrà sobre-entendre's que els mapes de l'oratge són, de moment, l'única cosa que arribem a entendre del Metro quan intentem llegir-lo mentre fem el café. Un café, per cert, horrible; amarg i aigüat, però a la planta 0 de la facultat hi ha una màquina on el tenim gratis, i gratis, és gratis. A més, és l'excusa perfecta per eixir uns minuts del laboratori i fer un descanset que acaba allargant-se a mitja hora.

Només és un mes vivint a Leiden, però la intensitat ha fet que ja ens sentim com a casa quan caminem pels Goraleus Labs camí de la ColdRoom a buscar un reactiu, o quan saludem a la dona de recepció, els netejadors o els xinos que treballen a l'oficina del costat i ens atrevim a dir això de goedenmorgen, o més encara guyumorgen, com ho pronuncien al dialecte que parlen ací. Però no s'aneu a pensar, que encara ens guardem la nostra desconeixença i "ignorància Erasmus" per apalancar-nos a qualsevol vi d'honor que fan en acabar les conferències: t'acostes, t'agafes les cerveses (o, en cas que la servisquen calenta, cosa bastant sovint en aquestos racons del món, una copa de vi) i un platet de cacaus i t'unixes a la tertúlia envoltada de científics que no havies vist en la vida i que no saps que pinten allí; però tu tampoc no pintes res allí, no importa. Que algú se'ns acosta i ens recrimina alguna cosa? Ups, sorry, I didn't know it, I'm Erasmus student and... Això ho soluciona tot; però les dues cerveses ja ens les hem begut.

I d'aquestes cerveses, al pàrking de les bicis; és hora de tornar a casa. Si plou comencem un ritual que ens converteix vertaders paiasos. Els pantalons de plàstic impermeable que ens podem pujar fins al coll i encara ens venen grans, damunt, la jaqueta també impermeable i la caputxa ben apretada a la cara; suspira, deixa els trastos dins les bosses que compràrem al Hema (també impermeables) i convertix-te en un vehicle perillós, que no frena per creuar la carretera, simplement evita els cotxes; agafa marxa, posa-li el turbo... arriba a Merenwijt, Vossemerlaan, Ambrosiadal, 14, casa.

Un dilluns? Odesa. Un dimarts? Prost. Un dimecres? Einstein."Een biertje, neem! (...) Dank je wel!" Asseguda a les taules de fusta que hi ha a la terrassa enmig del canal, et sents una holandesa més. De fet, ja ho som; aquest matí hem entrat al registre civil de Leiden, i en tres setmanes tindrem el número de la seguritat social.

El que venia a dir és que estic accelerant el temps vivint-lo d'aquesta manera, i no buscaré el botó del pausar-lo. Potser ho he oblidat de no gastar-lo. M'agrada la sensació de cansanci, em fa sentir-me viva i pensar com aquella cançó de Marley, everything's gonna be all right...

la terra, els orígens...

2009-10-08T22:46:00.005+02:00

- ¡Hay que ver como somos los españoles! Cuando nos juntamos, siempre acabamos hablando, o discutiendo, sobre política. Pero aun así, nos volvemos a juntar.

- Antonio, ve con cuidado que aquí le dices "española" a alguna gente y se mosquea...

- Uy sí, perdone señorita "quiero ser catalana y comerme los mocos aislada con los de mi especie".

I és aleshores, quan estàs lluny i has conegut gent que mai no s'han interessat per la vertadera història de l'Estat on viuen, quan més catalana em sent, i quan més m'apetix menjar-me els mocs o el que siga, però fer-ho lliure i tranquil·la.

Són nits (o post-nits) de borratxeres a la porta d'una discoteca o asseguts al sofà d'un dels pisos més propers al centre de Leiden en què no m'importa repetir una i mil vegades que no es tracta d'un capritx, sinó d'un sentiment. No es tracta d'un conte de guerrers i batalles perdudes, sinó de la història d'un poble real. No es tracta de voler o no voler ser catalans, sinó d'uns origens. No es tracta de demanar una llibertat per decidir la independència, sinó d'exigir-ho, de fer-ho.

Ha arribat el 9 d'octubre, diada nacional del País Valencià. Una data més per demostrar la unitat popular i avançar cap a la construcció nacional. Per fer vibrar una vegada més els carrers d'aquella màgica ciutat, per fer-la plorar de ràbia i tristor però per donar-li esperances i força per continuar lluitant. Des d'ací podré sentir l'olor a pòlvora, el so de dolçaines i tabals, podré escoltar els crits i càntics de la gent, veure les banderes enlairades i sentir tremolar l'asfalt.

(Convocatòria)

recordar, escoltar, imaginar...

2009-09-28T23:36:00.007+02:00

(...)
la solitud no transgredeix cap superfície
s'hi adapta, sinuosa, i confereix
densitat de mirada a cada cosa

harmoniosament, vibra el silenci

Miquel Martí i Pol

El lloc perfecte. El moment perfecte. Deixar-se endur per els records i perdre's en l'enyorança. Sense arribar a malversar cap llàgrima. No volia, sinó, parar el temps. Escoltava la remor de l'aigua, imaginant un futur probablement utòpic carregat d'instants d'un passat real. Sí, això a que dieu somniar...

chemistry

2009-09-25T16:53:00.006+02:00

research
lab
folic acid
NMR
nanoparticles
bonds
pipetes
spectroscopy
silica
filtration
reports
chromatography
chloroform
flasks
cold room
IR
solvents
project

...that's my life.

I like it!

acostumar-se

2009-09-13T22:34:00.003+02:00

No és difícil acostumar-se.

Acostumar-se a viure a una caseta a les afores. A eixir a passejar per camins de pedres, envoltada de prats verds enormes propietat de vaques sense por ni escrúpols que se t'acosten i et miren fixament. O asseure's a un banc de fusta, encarat a un llac inmens i veure surar ànecs i barques amb veles blanques.

Acostumar-se a no ser ningú si no tens bici. A que els carrers tinguen abans carril-bici que vorera per a vianants, que els cotxes respecten per damunt de qualsevol cosa algú amb bici, a ser més poderós que un semàfor en roig mentre pedaletges. A que la distància, el mal de cul o l'oratge no importen, l'unic mitjà de transport és la bici que li has comprat a un xilé a preus de contraban.

Acostumar-se a ser Erasmus student. A tenir fer una Welcome Party a ta casa quan encara no dus ni dues hores en Holanda, a que et conviden a festes brasilenyes o tenir gratis la cervesa a una discoteca només per ser qui ets. A quedar-se els últims a la discoteca, que t'hagen de tirar a patades d'allí i, mentre fumeu l'últim canut del dia intentar decidir "on continuar la festa"; una festa que continua a l'endemà mateix a l'hora de dinar.

Acostumar-se a allò que t'havien contat de l'Erasmus.
Acostumar-se a allò que t'havien contat d'Holanda.
Acostumar-se a allò que esperaves que fóra, i per sort, és.

No és difícil acostumar-se a això.
I només han passat dos dies...

punt i principi

2009-09-07T15:44:00.005+02:00

Punt,
punt,
punt.

Punt i seguit.
Punt i a part.
Punts suspensius...

Punt i final?

Definitivament,
preferisc el
"punt i principi".

Principi d'un viatge,
que acaba amb massa coses.
Principi d'una experiència,
que inicia massa coses.
Principi d'una vida,
que canvia massa coses.

Punt a la meua vida a València.
Principi de la meua vida a Leiden.

jo també setembrejo

2009-09-02T15:31:00.006+02:00

La cadència és més lenta
ara que el temps també alenteix el ritme
i qualsevol mirada té un deix lúcid de nostàlgia.
Amb tants de vents diversos,
no serà fàcil trobar el lloc just per la tristesa.
I tanmateix la tristesa m'acompanya
melangiosament aquest setembre
i en fa un cristall trencadís.
Tant de bo que no tornessin mai
aquells captards agressius, fastuosos,
que amb la seva puixança m'abaltien.
Ara em sento sensatament feliç,
sensatament instal·lat en un ordre que m'acull
sense vulgaritats ni impertinències.
Algú dins meu compassa el bategar del desig i del somni,
mentre espero senyals, tal volta incerts, a l'horitzó
i enyoro el gust d'un cost ofert i càlid.
Voluptuosament desfaig camí sense anar enlloc.
Jo també setembrejo.

- Llibre de les Solituds -
Miquel Martí i Pol

donant-li sentit

2009-08-07T14:18:00.004+02:00

Sona el despertador, tirararitaaa...És matí, però m'alce i en res comence a donar classes. Matemàtiques, física, química, coneixement del medi i fins i tot, anglés. Així passe el matí fins les 12 i mitja, poc dalt o baix, que acabe la jornada laboral i em dedique a feines diverses (neteja, burocràcia Erasmus, cuina, etc.). Solc aprofitar també aquesta estona abans de dinar per enterar-me de com va el món. I ací, el dia comença a perdre el sentit que podia tindre...

Sóc una d'eixes persones que intenta buscar una lògica innata a les accions i reaccions de l'ésser humà, pensava que la racionalitat que ens fa anomenar-nos “intel·ligents” era quelcom biològic que estava present en tots i totes. Però després dels fruits de la meua investigació científica i estadística (basada en allò que he vist, llegit i escoltat cada dia durant quasi 22 anys i part de la història) he arribat a dues possibles respostes: o aquesta racionalitat només és present en certa part de la població (la part que casualment no té poder polític, econòmic, judicial ni informatiu) o que ens prenen el pèl.

Per lògica, un President de la Generalitat implicat en un cas de corrupció, que ha rebut suborns, ha malversat fons públics i sobretot, ha mentit al poble hauria de rebre algun tipus de condemna. Per contra, és “legalitza” la corrupció i aquest president rep felicitacions, enhorabones i quasi segur que una renovació del càrrec a les properes eleccions. O és incomprensible, o és una ironia mordaç que posa de manifest tot allò que denunciàvem sobre la classe política i judicial actual del País.

Per lògica, una banda armada que actua amb objectius d'alliberament, en contra d'una classe política i un exèrcit que oprimix el seu país, no hauria d'atemptar a un altre país on s'intenta lluitar pels mateixos objectius i en contra dels mateixos poders. Per contra, ETA atempta i mata a les Illes Balears, fent-nos més difícil la lluita independentista catalana. O és incomprensible, o és una ironia mordaç que, a banda de trecar-me els esquemes una vegada més, ens obliga a creure cada vegada menys en una solidaritat internacionalista.

Aquestos casos, són bons exemples d'allò que em fa caure en un cicle de reflexions internes i recerques de coherència que acabe deixant per perdudes, i dient-me a mi mateixa que no té ni cap ni peus. Per això, comforme passa l'estiu (amb una velocitat estrepitosa, per cert) cada vegada estic més segura que allò que li dóna sentit al meu món són només les petites coses i gents que em fan sentir normal, racional i viva.

Vaig a continuar donant-li sentit a l'agost...

la mort d'un company

2009-07-19T21:00:00.008+02:00

Morí fa ara 25 anys. I sí, li fem un homenatge.

Fem un homenatge a Toni Villaescusa. Aquell que va nàixer a Quart de Poblet (l'Horta) i, no dubtà en prendre la decisió ferma de lluitar per la seua terra i no renunciar-hi mai. Aquell que va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans o el Moviment de Defensa de la Terra. Aquell que va militar al PSAN, i també a Terra Lliure, banda per la qual va morir; lluita per la qual, va morir.

I aquesta lluita és allò que em fa anomenar-lo company. I aquesta lluita és allò que em fa retre-li un homenatge 25 anys després de la seua mort.

Tanmateix, totes i tots sabem que el millor homenatge és continuar amb allò que el va matar. Continuar exigint justícia, estimant la terra i lluitant per ella. I és que, cuando se aprende a llorar por algo, también se aprende a defenderlo.

Visca la terra!

la situació de la dona al món actual

2009-07-17T13:22:00.004+02:00

*Escriga un text, com ara un article d'opinió o un assaig breu, en què expose i argumente el seu punt de vista sobre un dels dos temes següents:
a) La situació de la dona en el món actual.

Comparar és odiós. Per bé que siga una dita popular, no deixa de ser certa; i és que quan ens posem a comparar situacions actuals amb el passat, ens oblidem de millorar el futur. Són bons exemples d'això quan comparem l'ús actual del valencià al carrer amb la situació durant el Franquisme, si comparem la tecnologia i avanços científics actuals respecte fa uns anys, la censura a la premsa, les llibertats i drets individuals, etc.

El mateix ocórre amb la situació de la dona al món actual. No podem negar, és més, ens hem d'alegrar, que les velles tradicions masclistes o sexistes estàn pràcticament enderrocades. Ens enorgullim d'una igualtat (o més bé jo diria pseudoigualtat) que s'ha aconseguit després de molts anys de lluita justa i feminista. Podem accedir a qualsevol lloc de treball, podem vestir-nos com vulgam, parlar i dir tot allò que desitgem. Estem a casa, al treball, al carrer, a la política i a l'escola. Tenim els mateixos drets i deures que ells i, a més a més, comptem amb polítiques feministes que intenten jugar al nostre favor. Però no hem d'enganyar-nos, només ens podem sentir orgulloses de la nostra realitat actual si la comparem amb el passat i no fem una anàlisi detallada d'aquesta.

Vivim en un masclisme socialment acceptat i encobert, i la gran majoria de nosaltres no ens adonem d'això. Deixant de banda les fastigoses discriminacions religioses i culturals que patim arreu del món, podem analitzar i destapar tot un seguit d'accions i situacions quotidianes que menyspreen o consideren inferior el sexe femení.

Són notícia als telediaris centenars de dones mortes per violència masclista a càrrec dels seus marits; tots i totes ens amoinem d'haver d'escoltar aquestes crueltats inhumanes i intentem posar remei: vigilància policial, ordres d'allunyament o telèfons d'emergència. Però el remei no és, ni serà mai, la solució al problema; aquesta radica en l'educació social. La discriminació laboral (salaris més baixos, incapacitat d'ascendir, etc.) o el dret a decidir sobre la nostra sexualitat i el nostre cos semblen aspectes que a poc a poc van millorant-se, encara que queda molt per fer. Una altra qüestió a analitzar n'és el llenguatge. Malauradament, a les nostres llengües tenim completament acceptades estructures que deriven en un sexisme important; l'exemple més clar és l'ús del masculí plurar per referir-se a la totalitat, tant homes com dones. No som "tots", hauriem de ser "totes i tots". Trencar amb aquesta herència de la societat patriarcal és encara un repte utòpic de la lluita feminista.

Hi ha infinitat d'aspectes, que deprés d'una anàlisi feminista ens fan arribar a la conclusió que vivim en aquella situació de pseudoigualtat de què parlava abans. Podem comparar amb el passat i alegrar-nos, enorgullir-nos dels objectius aconseguits, però no hauriem d'oblidar que queda encara un camí molt llarg per recórrer. Aquest camí és molt dur i complicat, doncs primer haurem de traure a la llum i acceptar les discriminacions que patim per després, començar a lluitar contra elles.

Però la lluita feminista no és més que una manera de ser i comportar-se davant les situacions més quotidianes, de rebel·lar-nos davant les injustícies, d'educar i ensenyar els nostres fills i filles en una igualtat real, de parlar en femení, de no permetre ni una discriminació més. I hem de saber que açò només és un somni si somiem soles, quan somiem juntes començarà a ser una realitat.

*L'article que m'ha fet aprovar el Grau Superior de Valencià de la JQCV :P

hay niños, estúpidos!

2009-07-06T13:25:00.002+02:00

Hay niños!

Hay muertos!
Cuántos muertos más quieren?!
Cuántos muertos más quieren?!

La gent esperava a Manuel Zelaya a l'aeroport. Cridaven "Viene Mel!" i cantaven l'himne nacional hondureny. Mentrestant, els militars carregaven les armes i no dubtaren en "reduir els manifestants". Un colp d'estat que ha trencat amb la pau, un atemptat contra la democràcia i que ja ha assassinat dues persones; mentre a Zelaya no el deixen tornar al seu país acusat de traició a la pàtria. Açò no té ni cap ni peus.

Honduras, resisteix!

i ara?

2009-06-28T12:41:00.007+02:00

Què faig ara?

En què pense?

Què he de sentir?

Felicitat, eufòria?
Tristesa, por?

Enyoraré molt
la meua vida-UVEG.

Però sobretot enyoraré,
les persones i quotidianetats
que han fet que siga tan especial.

Gràcies.

de nou, la lluna!

2009-06-14T16:19:00.005+02:00

Fins aquell mateix instant no em vaig adonar.
Va ser divendres passat, tornava de fer un examen (que m'havia, almenys, acceptable) i arribàvem a Potries a les 10 de la nit. Sense passar per casa, ens reunirem amb amics i amigues al mateix lloc de sempre. Allò no canviava en res. Feia 15 dies que no tornava al poble pel tema dels exàmens; i no ho tirava en falta tampoc. M'he fet a la vida en València, que voleu que us diga? M'agrada.

Estava cansada, però no tenia ganes de quedar-me a casa i dormir. La proposta: anar a veure un concert d'Al Tall a Xeresa i en acabar, a la presentació del nou cd de La Raíz a La Fábrica; no em podia negar. I això férem. Fou realment fantàstic arribar allí i sentir les conegudes cançons a unes veus que seriem capaços de reconéixer a milers de kilòmetres de distància, i veure tanta gent, de tan distintes edats, cantar a una veu allò del Tio Canya o emocionar-se, amb el puny alçat, quan cantaren la Muixeranga. Però no, no fou això el que em va fer un tomb als sentiments.

De tornada cap a Gandia, mentre conduïa escoltant música i xarrant amb la meua amiga, vaig mirar el cel. I vaig veure la lluna. No era lluna plena, era una lluna desgarbada, sense forma. Però em va sobtar aquell paisatge; no em podia creure el temps que feia que no veia la lluna. La vida que he portat aquests últims mesos no em donava temps per parar-me i mirar més amunt dels edificis i la llum que desprenen les vides artificials de la ciutat. Però el pitjor de tot, és que no la trobava a faltar; no recordava l'existència d'aquell astre nocturn que tants poemes, cançons i sentiments ha inspirat arreu del món.

És aleshores quan comences a pensar. Em vaig creure, fa poc, capaç de trobar-li una màgia especial a aquella ciutat. Reconec que m'agrada gaudir de la València que m'he creat. Però, absorta en el meu món romanticament fantàstic, oblidava una cosa important: la realitat.

Una realitat que no ens deixa xafar la gespa, ni pujar als arbres. No podem collir flors, ni olorar-les, ja no tenen aroma. No podem mirar als ulls de la gent, o demostrar eufòria al mig del carrer. No podem cantar, ballar, cridar. Ni tan sols podem escoltar el silenci. No mirem les estrelles, ni la lluna. No la podem veure. Hem destruït tota relació de la humanitat amb la natura, ja no ens cal per a res. És clar, ja no vivim, només sobrevivim a l'infern que nosaltres mateixa hem creat. On hem amagat la part viva de l'ésser humà? Em negue a creure que ens hem convertit en... en allò que som: inútils màquines incapaces de fer res per elles mateixa, sense desitjos, sense somnis, sense vida pròpia.

Però ara, tot açò és superflu i innecessari. Me'n vaig a fer la maleta i tornaré a València, per estudiar, fer exàmens i traure'm la carrera. No importa si aquesta nit veuré o no la lluna.

votar-se i rebotar-se

2009-06-09T14:55:00.008+02:00

Una papereta que parlava de la lluita per la dignitat i la solidaritat entre els pobles; una papereta que ha significat una galtada al fals sistema democràtic i judicial. Una papereta que duia el nom i les idees d'un conjunt de gents que exigim uns drets primitius que ens furten dia rere dia, que volem traure a la llum l'ocupació colonial de les nostres terres, la massacre contínua que pateixen les nostres llengües i cultures, la repressió descarada de les nostres vides.Diumenge vam poder votar una iniciativa internacionalista. Vam poder votar-nos; sens dubte, tot un èxit de lluita independentista i socialista. Però, no obstant, no hem deixat ni deixarem de rebotar-nos. Sabem que, tot i que és important fer nostre el poder per enderrocar-lo, només podrem aconseguir el que volem, necessitem i ens mereixem des del carrer. La lluita popular és la nostra arma més ferma, segura i legítima. Som rebels de naixement i per obligació: potser per història o per atzar, però ens cal prendre una actitud radicalment crítica davant el sistema (polític, econòmic i social) que vol titelletjar-nos, com simples ninots al servei dels interessos capitalistes d'un mercat que només control·len uns pocs.

Per prendre aquesta actitud, ens criminalitzen i ens reprimixen. Volen amagar i silenciar unes veus massa fortes, uns crits que reclamen i exigixen llibertat. Per això ens votem i ens rebotem.
Seguim rebotant-nos, alçant els punys, percudint la lluna...

I després de tot: l'intent d'il·legalització, la criminalització i la silenciació de i les irregularitats desmesurades al recompte de vots (comunicat d'II-SP); només ens deixen l'opció de la lluita de carrer per decidir el nostre futur, i amb això, pense, queden legitimades totes les nostres accions. He dit!

un café a la gespa

2009-06-03T12:56:00.004+02:00

- Café del temps, per favor.

Són 65 cèntims. Fer ús de les tècniques que hem aprés després de 4 cursos de laboratoris per fer entrar, sense fer un empastre la barra de la cafeteria, el café calent de la taça a un got de plàstic que conté tres glassons i un troç de llima fresca. I eixir de l'edific amb rumb fixe però no prefixat.

Són prop de les 3 del migdia. Ja hem dinat; quasi tots ja han dinat. Però ara ens toca sessió de xarreta, asseguts a la gespa del campus. Entre l'ombra de les palmeres i la calor sofocant del sol de juny. Sabem que no ho podem (o millor dit, devem) allargar; hem d'estudiar. Però, com sempre, la marxa cap a la biblioteca es fa esperar; la tranquilitat i felicitat que em (ens) transmet aquella situació mereix aprofitar-la al màxim. Gaudir de l'aroma del café mentre rius i fas prediccions de futur amb la gent que estimes, deixant de banda l'estrés i demés provocacions estudiantils.

Me n'estic aprofitant. No estic deixant perdre ni un dels minuts que hem queden en aquest petit raconet del món. I m'alegre de poder-ho fer (d'aquesta manera i amb aquesta gent).

vivint a la inversa

2009-05-25T09:47:00.003+02:00

I qui ens pot negar el dret a viure així?

i guanyàrem els dolents!

2009-05-23T11:12:00.005+02:00

"... porque el hombre de paz era una fortaleza..." [M.B.]

de bons i dolents...

2009-05-19T18:41:00.009+02:00

"Ja ens han dividit en dues castes, bons i dolents.

No ens torbem davant aquesta ironia inmensa.
Omplim les files de dolents que es burlen mentre burlen,
a l'anada, contra l'enemic, serem més
i a la tornada serem els millors!"

http://iniciativainternacionalista.org

Dir que és irònic queda curt. És indignant i vergonyós veure com se'ls en va de les mans la trama que tenen montada per callar i reprimir qualsevol veu distinta a la seua. Podriem parlar d'accions antidemocràtiques i que vulneren el dret a la informació, a la llibertat d'expressió i a exposar les nostres idees; de fet, això recrimina Adolfo Pérez Esquivel (Premi Nóbel de la Pau) en una carta oberta a Zapatero (llegir-la). No estar d'acord amb la idea d'un Estat Espanyol, ni el seu sistema social o econòmic, sentir que la teua cultura mereix sobreviure a una opressió injusta que encara continua i lluitar per això no va amb la política dels justiciers actuals.

Empenyats en amagar que no es tracta de raons ideològiques, inútilment i amb la poca-vergonya que els caracteritza relacionen qualsevol moviment independentista i revolucionari amb ETA. Haver-se presentat fa 25 anys a unes eleccions amb Herri Batasuna (aleshores un partit completament legal), formar part, donar suport o acudir a actes i manifestacions convocats per l'esquerra abertzale, ser militant d'organitzacions estudiantils independentistes, participar en la MendiMarxa o altres bestieses similars és, per a ells, traduïble en donar suport a una banda armada o, és més, ser part de l'estratègia política d'aquests, i dóna raons per a la impugnació de les llistes de la candidatura a la eleccions europees.

Han de saber que els seus mecanismes mai no podran amb nosaltres. Les derrotes no són més que senyal de que continuem lluitant; una lluita que compta amb la raó com a rerefons, i amb això no es pot acabar.

Com deia el mestre Benedetti:
"...para matar al hombre de la paz
tuvieron que imaginar que era una tropa,
una armada, una hueste, una brigada,
tuvieron que creer que era otro ejército
pero el hombre de la paz era tan sólo un pueblo..."

no te salves

2009-05-18T09:05:00.002+02:00

(...)
Sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro.
(...)

Mario Benedetti
14 de setembre de 1920 - 17 de maig de 2009

descanse en pau, mestre.

ciutat

2009-05-12T21:51:00.004+02:00

Embòs a l'entrada i eixida de la trama urbana. Soroll de botzines. Aldarull de veus que s'insulten en les primeres hores del matí perquè un auto es va creuar davant d'un altre en una rotonda. Alguna hòstia solta enmig de la discussió. Semàfors que són com en blanc i negre perquè ningú no fa cas dels colors i encara menys del que representen i al que t'obliguen. Guàrdies que veuen passar actuacions a mil per hora mentre denuncien tranquil·lament un aparcament en un lloc il·legal encara que no moleste. L'impost revolucionari dels gorretes. Les excavadores plantades enmig del carrer, com si foren dinosauris que s'engoleixen l'asfalt. De sobte i sense saber per què, una traca en girar la cantonada. Més enllà, les ruines de Sarajevo confoses al laberint indi del barri històric. El mareig de la gent que se xuta heroïna o el que siga i la porten d'un lloc a altre els governants per a poder edificar sobre els fonaments fràgils de la seua desesperació.
Aparcaments i més aparcaments subterranis per a convidar que el cotxe siga el mitjà de transport per excel·lència. I per tal que el mitjà de transport per excel·lència siga privat, el millor és reduir al mínim el transport públic. Mitja hora almenys entre l'últim autobús de l'EMT i el següent. Més botzines als trams urbans on els autos (autos, autos, autos, botzines, botzines, botzines) s'amuntonen com formigues de ferralla. Alguna hòstia que es repeteix a les rotondes. Un tipus passeja amb el seu xiquet de la mà, l'amolla, es posa la mà en la butxaca, en trau un petard, li pega foc a la metxa. Pum. Agafa de la mà la criatura. I continuen el passeig. La traca. La identitat. Som els millors. En un cartell que assenyala la direcció de l'Estació del Nord posa: València Terminal. Serà veritat? Ponts. Molts ponts. Més que a París. Més que enlloc del món. Serà per ponts? No obstant, no passa un riu davall dels seus pilars. No hi ha cap riu. Pompte no hi haurà barri marítim Gratacels de luxe a pesar de la crisi. Trencar els carrers. Trencar les cases. Trencar l'ànima. L'Òpera. L'Art. La Ciència. Mirar els taurons i els dofins mentre et menges un filet de tauró o de dofí al restaurant amb vidrieres d'aigua. O el que és el mateix: esquelets blancs de ciment per albergar el buit. Calatrava. Oh, Calatrava! El no-res cultural. Un hotel de setze plantes en compte d'un jardí que s'acomboie amb el Botànic i òbriga l'entrada a la ciuat amb una alenada d'aire net. L'horta. Quina horta? Autos. Ciment. Esquerdes als museus. Grues. Excavadores. Botzines. Traca. Pum.

La columna, Alfons Cervera.

I pum fan ara els meus sentiments en pensar que poc em queda per viure en aquesta ciutat. Una ciutat, que tot i ser terminal, he aprés a estimar i que mai no aprendré a oblidar. Poc més d'un mes de vida a un barri que he fet meu, per passetjar entre carrers embossats de fum i fem però que m'han mostrat una màgia inimaginable. Desitge tornar, més ben dit, no desitge anar-me'n. Banalment pense que l'any que ve tornaré, i tot seguirà igual que ara, o qui diu que no siga millor? De moment, gaudiré el que hem queda com he fet l'últim temps, amb l'esperança de no enyorar massa una ciutat que mereix el cant d'un gran poeta de la terra.

Estime València, i no vull amagar-ho.

25 d'abril

2009-04-18T16:18:00.012+02:00

Som l'essència d'un poble antic,
tan antic com la vida d'uns guerrers,
aquells que romanen vius entre papers,
esclaus de la seua pròpia història.

Som filles dels nens de la guerra,
mamàrem odi i rancor a una classe,
la classe dels qui obligaven a callar-se,
a amagar-se, a exiliar-se, a morir.

Però els nostres punys continuen en l'aire,
seguim llençant-los pedres encara calentes,
fem onejar estels teixits a les nostres banderes,
resistim amb força i objectius de lluita.

Viurem malaltes de ràbia insuportable,
ens emocionarem amb l'aroma de la terra,
mai no evitarem endinsar-nos en la guerra,
i contar, la vertadera història de qui som.

I és l'hora de demostrar-ho. S'acosta el 25 d'abril, la Diada del País Valencià. Una diada en què ens toca prendre les aules per reivindicar la nostra història, i eixir als carrers per exigir la llibertat, la dignitat, la justícia social i l'emancipació d'un poble que sobreviu i encara resisteix.

Jornades del SePC:

Manifest de l'Esquerra Independentista

l'urgell

2009-04-14T13:12:00.002+02:00

Sí, torne a estar connectada. I plena de vida, de forces, de ganes i sobretot, de records que hem fan somriure.

Les invisibles muntanyes del Pla d'Urgell, les hores al cotxe i la cotxà de la merda, el jardí de la casa de Gran Hermano, les partides a la Oca, als Número o al Truc, l'aigua de plutja que ni viu ni deixa viure, els muntonets, el picnic, el partit de futbòl i el "momento yonkis", les raves improvisades enmig la carretera, el menjar i els secrets de cuina, les dobles redones, disfresses estrafalàries (des de nóvies mores a llauradors preparats per a una guerra), cridar per tota casa allò de: vol matar-me!!, les rutes d'Ivars a Barbens, Lleida, Cervera i Mollerussa. Mollerussa, mon amour.

Com sempre, i esta vegada més encara, els 5 dies de Pasqua m'han servit per desconnectar del món rutinari, reconciliar-me amb la meua història personal, i tornar a ser més nostra...

comença l'abril...

2009-04-02T14:52:00.004+02:00

Des de l'assemblea de Maulets de la Safor us convidem a totes a assistir als actes que hem preparat pel 25 d'abril, diada nacional del País Valencià:

Divendres 3 d'Abril - Casal Jaume I d'Oliva

18:30h Xerrada: La instauració del franquisme al País Valencià: Castelló de la Plana i València. A càrrec d'Anreu Ginés, militant de l'Esquerra Independentista i doctorat en història.

22:00h Sopar: Porta't l'entrepà i nosaltres fiquem la resta. Després de sopar hi haurà festa al casal i una xicoteta barra amb preus populars fins que ens tanquen.

Dissabte 25 d'Abril - València

18:00h: Manifestació unitaria de l'Esquerra Independentista. Prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans!

Eixida des de la Plaça Sant Agustí. Hi haurà un bus des de la Safor.
(Per a més informació: mauletslasafor@gmail.com)

Us esperem!

el poder de la (mala) premsa

2009-03-27T14:55:00.006+01:00

De totes és sabuda l'enorme influència que tenen els mitjans de (des)informació a la societat actual; i un bon exemple és allò que està ocorrent ara mateix. A partir de la brutal càrrega dels Mossos contra les estudiantes de la UB en què eixiren ferides, a més, vianants i gent de premsa, els telediaris de totes les cadenes guarden uns segons per comentar, criticar o justificar alguna acció relacionada amb les protestes contra Bolonya o l'actuació de la Policia.

Aquests segons, per ridículs que siguen, fan efecte. Arribes a comprovar que, de sobte, fas el que vols davant agents de la Policia Nacional. L'intent de neteja d'imatge dels mercenaris de l'Estat semblava que responguera a ordres estrictes del rotllo: "Que facen el que siga, però als estudiants, ni un pèl!"

- Concentració? Concentració!

- Tallem Blasco Ibañez? Tallem Blasco Ibañez!
- Manifestació fins rectorat? Manifestació fins rectorat!
- Entrem a Rectorat? Entrem a Rectorat!

Ací i ací, els vídeos.

Ací, el comunicat del SePC.

I sí, per una vegada en la vida i sense que servisca de precedent, donaré les gràcies a la capacitat de criminalització, a la manipulació i al morbo que regeix la línia d'actuació de la premsa. Encara que, per ser sincera, jo tenia ganes de lio...

què està passant?

2009-03-20T11:54:00.002+01:00

Mentre "la Capital de lo Regne" vibrava amb les mascletaes i mostrava senyorosa les seues falles a tot Déu existent, Barcelona ha estat vivint una de les setmanes de major brutalitat per part de l'Estat. I és que la maquinària del sistema cada vegada actua amb més poder i força cap a qui n'està en contra. Democràcia, li diuen; però jo només veig porres, fugides i ferides.

Pànic. Volen que tinguem pànic a eixir al carrer, a demanar allò que creiem necessàri, a enfrontar-nos a aquells que, a pesar de viure de (i gràcies a) nosaltres, no són més que titelles recobertes de ferro i maldat. Silencien el poble a cops de goma, amagats darrere la més basta hipocresia.

Jo només tinc la paraula; un llapis i una veu per reclamar una vida digna. Però sé que som nosaltres qui escriurem la nostra història, i vull pensar que podem acabar amb tota aquesta merda.

El pes de la ràbia comença a ser insuportable.

Comunicat del SePC

de nou, falles!

2009-03-15T13:47:00.007+01:00

Trons, masclets i mascletaes.
Falleres, vestits i pentinats.
Foc, festa i sobretot, música.

Un any més, la primavera a València té banda sonora original. Ens envoltarem de colors i calors, intentant gaudir d'una festivitat tan nostra que fins i tot l'han tenyit de blau. Després de 12 anys vivint les falles com a part essencial d'aquestes, enguany, encara que diferent, no anava a ser menys. Ja hi sóc, inmersa al món de les claus de sol, de les corxeres i semicorxeres, dels pasdobles i xarangues, les canyetes, partitures i fins i tot, de la corbata negra sobre camisa blanca.
Amb el Sol fora farem festa pels carrers de la ciutat de València; quan s'amague, que tremolen Benimaclet, el Carme o el Cabanyal.
Què cony, que visquen les falles!

I sobretot, que visquen les falles populars i combatives!

http://www.fallespopulars.org/

Cartell FPiC '09

8 de març

2009-03-02T21:17:00.003+01:00

Hem nascut i hem crescut al si d'una societat on el patriarcalisme es troba completament assimilat i encobert. Només alguns sectors de la societat ens adonem del greu problema, però lluitar contra ell es dificulta quan et prenen per boja, radical i obsessiva.

Intentar trencar amb els rols masclistes, que van des de l'ús del plural masculí o els cànons de bellesa, fins la violència de gènere o la precarietat laboral, forma part d'un canvi social irrellevant per a la majoria, però imprescindible per a moltes de nosaltres.

Sabem que la lluita feminista i antipatriarcal és, com totes, cosa del dia a dia, de l'actitud davant les situacions quotidianes; tanmateix, la simbologia del 8 de març com a referent d'aquesta lluita no pot deixar-se passar.

1909-2009 // 100 anys del 8 de març

per la pública...

2009-02-28T15:51:00.004+01:00

Tot el meu suport a Tomàs Sayes, estudiant en vaga de fam per la universitat pública.

http://vagadefamperlauniversitatpublica.wordpress.com/

Hi ha lluites que ho mereixen tot; la lluita per un ensenyament digne i de qualitat n'és una d'elles.

contra la contra

2009-02-24T22:32:00.005+01:00

Contra la contra! Construïm l'ensenyament popular!

Durant els darrers anys, han sigut moltes les agressions que està rebent l'ensenyament públic i que estem patint el conjunt de l'estudiantat. Seguint les directrius del neoliberalisme (OMC,ERT, UNICE, directiva Bolkenstein...) als Països Catalans els governs espanyol i francès han establert les lleis base(LOCE, LOE, LOU, llei d'Autonomia Universitària) per establir la seua política de privatització i mercantilització de l'ensenyament.

En el cas del País Valencià, la situació s'agreuja amb la política de degradació i deslegitimació de l'ensenyament públic del govern del PP valencià que ha dut a tot el conjunt de la comunitat educativa i la societat valenciana a plantar-li cara en els carrers, sota les convocatòries unitàries de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic.Així doncs des del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans(SEPC) ens oposem a totes aquestes agressions contra l'ensenyament públic per part dels poders polítics i econòmics i denunciem:

• La manca d'inversió en infraestructures i recursos per l'ensenyament públic obligant-nos a estudiar en barracons que cada vegada més proliferen arreu del país i concentrant i massificant el nombre d'alumnes per aula. Defensem la necessitat d'un ensenyament públic i de qualitat, amb les instal·lacions, mitjans i recursos necessaris per al desenvolupament de totes les estudiantes i tots els estudiants en igualtat de condicions.

• La concertació de batxillerats, que en el present any i des de la implantació de la LOE i el decret valencià ja en son 90 centres, subvencionant així amb diners públics el negoci de les escoles privades. Així com el decret d'admissió d'alumnat que promou la llibertat de cada centre, sobretot els privats-concertats, de triar els seus alumnes, creant fortes desigualtats i la creació d' instituts-ghetto per a les classes més baixes. Reclamem la completa eliminació de la doble-xarxa pública-privada i la consolidació d'un sistema d'ensenyament públic, d'accés universal i gratuït com a únic sistema que iguala realment les possibilitats de totes i tots.

• El sistema de nomenament de directors que des de la LOE han deixat de poder ser triats pel propi Consell Escolar i amb el decret actual de Conselleria, poden ser triats pràcticament "a dit" per aquesta. Demandem un ensenyament democràtic en uns centres democràtics, on els estudiants tinguen més vies de participar en les decisions i gaudisquen d'espais horitzontals i assemblearis per organitzar-se autònomament

• La imposició de l'assignatura "Education for the Citizenship" en anglès com a part de l'estratègia partidista i propagandística per part del govern autonòmic. Destaquem també que "EpC" es tracta d'una assignatura basada en l'adoctrinament i no el debat i la crìtica, i que entre els valors de la social-democràcia inclou també el militarisme i l'espanyolisme, que en el cas del currículum valencià aplega a afirmar que Espanya és una amb tan sols una cultura i una llengua. Proposem un Ensenyament popular, basat en l'aprenentatge crític, i no en l'adoctrinament de valors; sobretot si es tracta de valors d'espanyolisme, militarisme i desigualtat social com els proposats per la Consellera d'Educació i la retirada del Decret pel qual s'estableix la docència d'"Educació per a la ciutadania" en anglès.

• El menyspreu per part de la Conselleria cap al conjunt de la comunitat educativa, imposant els seus decrets fent cas omís de les meses de negociació i de les protestes per part de tots els agents socials. Exigim la dimissió del conseller Font de Mora i de tot el seu equip incloent a la secretària d'Educació. Concha Gomez, per la falta de transparència i les deficiències en la seua gestió. Amb aquesta educació, Font de Mora Dimissió!

• El total menyspreu per a la docència en català per part de l'administració, que emparant-se en una llei ambigua com la Llei d'Ús ha marginat i degradat l'ensenyament en valencià, eliminant selectivament grups de batxillerat, dificultant l'ampliació de l'oferta i enviant professors sense requisit lingüístic a cobrir places de valencià. Reclamem una catalogació lingüística adequada i obligatòria per tot el funcionariat públic relacionat en l'educació, l'obertura de grups en valencià(sobretot de batxillerat) i la consolidació d'un sistema d'immersió lingüística que garantisca el dret dels valencians a utilitzar la nostra llengua a tots els àmbits amb absoluta normalitat.

• Davant les perspectives de futur i amb l'aplicació del procés de Bolonya, rebutgem el sistema de graus i màsters, per precaritzar l'ensenyament de la majoria i elititzar els d'una minoria i supeditant l'educació a les demandes del mercat. En un procés amb escassa participació, poca informació i falta de debat. Exigim la paralització total de la reforma i l'obertura d'espais de debat i negociació realment democràtics per tal d'engegar la reforma de l'educació superior entre tota la comunitat educativa i la resta de la societat.

Des del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans fem una crida a totes les estudiants i els estudiants del País Valencià a fer front a totes les agressions cap a l'ensenyament públic i deixar ben clar a tot aquell que actue contra l'ensenyament públic que ara i sempre nosaltres li farem la contra per defensar el que és nostre, el que és de tots. Així doncs vos convoquem a les següents mobilitzacions arreu del territori:

Guardamar del Segura 12h Davant l'Ajuntament
Teulada 11h Plaça de l'Ajuntament
Carcaixent 12h Plaça Major
Gandia 12h Davant l'Ajuntament
Castelló 12h Plaça Maria Agustina
València 12h Facultat de Geografia i Història

O ara o mai!

Aturem les agressions contra l'ensenyament públic!

www.sepc.cat

No et limites a contemplar

aquestes hores que ara venen,

baixa al carrer, i participa;

no podran res d'avant d'un poble

unit, alegre i combatiu.

Vicent Andrés Estellés

odi a la festa popular

2009-02-23T23:12:00.006+01:00

Tot siga per les falles. La "fiesta de todos los valencianos" mereix l'extermini de qualsevol altra celebració; i més si es tracta d'una festa popular i alternativa com el Carnestoltes de Benimaclet. Indignant. Una vegada més, un 10 per a l'actuació de la benvolguda Rita i la seua colla de pallassos amb porres.

Comunicat de premsa del CS Terra: ací.

aturar-me?

2009-02-15T20:02:00.003+01:00

He estat escrivint.
Paraules buides que omplien papers, però que en rellegir-les només em transmitien absurds intents de viure'm des de fora. Fa temps que no tinc la necessitat de crear-me una imatge d'espill per poder creure que continue viva.

Reconec la vida que he triat. Em sent segura a cada pas que faig i em sent, sobretot, feliç. He aprés a deixar-me portar per uns camins que no amaguen la ràbia, les penes o les amargures, però sí les van deixant de banda, només donant-li importància a allò que ens fa continuar: els somriures, la confiança i les vertaderes idees. He triat una manera de viure que de vegades pot resultar asfixiant, que pot crear conflictes evitables, i que no ho hem deixarà caure en la rutina robòtica de la societat artificial.

Però és allò que jo he triat. I per això, no em calen falses rectificacions, (re)miraments, (re)buscar-me en mi mateixa o reflexions que em duen a plorar i anhelar temps que suposava millors.No vaig a demanar més instants per aturar-me. No, perquè he descobert que no els necessite. Faré mal i m'equivocaré, però d'això també n'aprendré. Potser malbarataré hores i dies, hauré de demanar disculpes i fer esforços enormes per no perdre allò que estime mentre m'empenye en seguir corrent cap avant. No vull tornar a mirar enrere ni molt menys quedar-me estancada en l'aigua bruta i pudenta dels records.

Aturar-me? No. Mai més.

M'he agafat a una mà que m'oferix allò que sempre he desitjat. Una mà que hem transmet confiança, seguretat i vida. Però el més important de tot, és que és la meua mà.

Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem!

contra la seua repressió, la nostra solidaritat!

2009-02-05T20:20:00.005+01:00

Hem de ser justos i realistes: la lluita estudiantil no es queda (no s'ha quedat mai) en burocràcia, falsa democràcia i creure promeses de futur. Ens hem concentrat i manifestat mulitudinàriament, hem demanat debat amb pamcartes i cartells, hem ocupat les facultats com a símbol de lluita i resistència... També hem entrat en aules on s'estava fent classe per informar les alumnes sobre el procés de Bolonya, i hem intentat treure'ls d'allí i que s'uniren a la protesta. I hem intentat impedir una reunió de la Aneca, i reunions del Consell de Govern. Però hem fet tot això, només per demanar la paraula.

Una paraula que ens heu negat des del principi. Ens heu obviat i menyspreat quan més calia demanar-nos opinió i escoltar-nos: en un enorme procés de reforma de l'educació. Enguany, potser tard, la massa estudiantil s'ha adonat del que preteneu posar en marxa baix l'eufemisme "convergència europea". S'inicià una lluita dura en octubre, ens constituïrem en assemblees d'estudiants i ens posarem en moviment ràpida i eficaçment. Prompte aconseguirem informar i posar de la nostra part quasi la totalitat dels universitaris i universitàries. La lluita va prendre els dos fronts: entràrem al vostre joc pseudo-democràtic, però mai deixàrem de banda la realitat de les aules, del carrer.

I això no us agradava. Les bones cares, somriures i el "tot el que vulgau" del principi es convertiren en desallotjaments a traició, denúncies, expulsions, amenaces, expedients, i fins i tot, detencions. Posareu en marxa tot un mecanisme de repressió (injusta i excessiva) intentant paralitzar les nostres accions, la nostra lluita. Exigiu un diàleg que no heu volgut iniciar i un respecte que heu demostrat no tindre; no som idiotes. Ha arribat l'hora en què no ens comformem amb les molles, ja volem el pa sencer. Podeu enviar-nos policies, tancar-nos als calabossos o portar-nos a la Ciutat de la Justícia; podeu amenaçar-nos amb expedients i expulsions, i podeu complir les vostres amenaces.
Però per damunt de tot això, estan els ideals que ens han fet moure: la llibertat, el dret a l'ensenyament, la dignitat d'una educació pública i de qualitat. No teniu paper, ni presons, ni forces suficients per reprimir-nos a tots i totes. Haurieu de saber que, la por que intenteu transmetre'ns es converteix en solidaritat, ràbia i més ganes de lluitar.

I tot açò a què venia? Ah, sí!
Avuí, a la UAB, més detencions.
http://www.sepc.cat/veure.php?id=516
Mentrestant, a la UV,
la lluita continua:
Contra la seua repressió,
la nostra solidaritat.

Nous graus. Nous incidents.

2009-01-29T17:45:00.006+01:00

Ciències de l’Activitat Física i l’Esport; Fisioteràpia; Psicologia; Biologia; Bioquímica i Biomedicina; Biotecnologia; Ciències Ambientals; Geografia i Medi Ambient; Història; Història de l’Art; Informació i Documentació; Educació Social; Filosofia; Pedagogia; Mestre en Educació Infantil; Mestre en Educació Primària; Comunicació Audiovisual; Periodisme; Relacions Laborals i Recursos Humans; i Treball Social.

Són les primeres vint titulacions que la democràtica Universitat de València ha adaptat a l'Espai Europeu d'Educació Superior. Això sí, després de suspendre una reunió del Consell de Govern per la protesta d'una cinquantena d'estudiantes aquest matí al Rectorat.

Els i les estudiantes, burlant la seguretat privada que hi havia a l'edifici han irromput en la sala exigint la paralització del procés d'aprovació dels nous graus; un acte més en contra de la mercantilització i privatització de les universitats públiques que, d'amagades, s'està duent a terme per l'anomenat procés de Bolonya i integració a l'EEES. Aquest fet ha provocat que no continuara la reunió del Consell de Govern que hi havia convocada per a aquest matí i on s'anaven a aprovar els Plans d'Estudi.

A l'eixida del Rectorat, l'estudiantat que hi havia concentrat s'ha trobat amb agents de la policia espanyola que han començat a identificar-los. Més d'una trentena d'estudiantes han sigut perseguides i identificades, un exemple més de la resposta repressiva per part de la Universitat a unes protestes totalment pacífiques i justificades.

Però no acaba tot ahí. La reunió del Consell de Govern, finalment, s'ha celebrat a migdia a l'edifici de La Nau; això sí, sense comptar amb la presència dels estudiants que hi formen part (i anaven a votar en contra de l'aprovació d'aquestos graus) ja que no han estat avisats, responsabilitat del delegat d'estudiants, persona afí al rector de la Universitat.

Poc després dels fets, la Universitat de València ha fet públic un comunicat (llegir-lo) en el qual Francisco Tomàs i Vert ha declarat el seu rebuig a la protesta estudiantil i ha assegurat que "es prendràn mesures". Una clara amenaça, i més, tenint en compte que l'última vegada que es va impedir la celebració d'una reunió del Consell de Govern, les conseqüències foren dos estudiants detinguts. Aquesta és la seua democràcia.

Mentrestant, continuarem lluitant per la dignitat d'una educació. La repressió no ens atura, ens enforteix, augmenta la ràbia i les ganes de moure's per allò que és tan important com nostre: l'ensenyament.

Comunicat del SePC

Notícia a l'Accent.

Valencians, quin goig el vostre!

2009-01-25T19:55:00.006+01:00

Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me’l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l’infern.
Del paradís al foc, no s’hi va mai.
IBN KHAFAJA, Jardí ebri

L'ecologisme sempre ha sigut cosa de hippys. L'amor a la terra, la protecció dels paratges i l'admiració dels paisatges són contraris al desenvolupament i el progrés. El benestar de la societat passa per l'urbanisme descontrol·lat. No importen els espais naturals, la diversitat o la vida mentre d'aquell trocet de terra se'n puga traure benefici econòmic; i al nostre país sembla això va per damunt de tot.
El paradís són muntanyes verd-carrasca, són camins de pedra, són dunes de sorra fina a la platja, és la inmensitat de l'horta. I els amos del paradís, ens l'estan destruint. Amb macrourbanitzacions, centres comercials i noves (i innecessàries) autovies s'omplin les butxaques de bitllets bruts d'il·legalitat i corrupció, mentrestant, aquells hippys que estimem l'olor a flor de taronger som convertits en delinqüents. Un exemple és Vicent Martí, un agricultor ecològic d'Alboraia a qui van jutjar divendres passat juntament amb quatre membres de la Plataforma Salvem l'Horta d'Alboraia (notícia: ací).

D'altra banda, divendres passat va tindre lloc a Potries la presentació del llibre de Roger Cremades: "Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani". Una xerrada de 10 i amb la gratificant sensació de veure el saló d'actes de l'ajuntament de gom a gom.
Un resum i valoració de la xerrada: ací.
El blog de Roger Cremades: ací.

la història actual

2009-01-22T23:27:00.027+01:00

En blanc i negre,
imatges històriques del genocidi nazi.
En color,
imatges actuals del genocidi israelià.

Potser esgarrifen i ens posen els pèls de punta. Però allò que vertaderament esgarrifa són les paraules fredes i llunyanes que enviem, només per calmar les nostres consciències brutes de corrupció i benestar. Som un món malalt i oblidadís, un món massa egoísta per actuar i canviar la història. Una història més que actual.

aturem el genocidi

2009-01-13T23:02:00.010+01:00

A hores d'ara, parlar sobre el conflicte entre Israel i Palestina no ens ve de nou. Milers de ferits, centenars de morts. Israel ha iniciat una guerra total amb la intenció de posar de genolls un poble.

Des que Hamàs prengué el poder, el poble de Gaza sofreix l'embargament quasi total dels productes bàsics, havent de subsistir per ajuda humanitària o directament des del contraban amb Egipte. La lluita contra el terrorisme és l'excusa, una vegada més, per què Israel ataque indiscriminadament tota la franja de Gaza: bombardejos, destrucció d'infraestructures, tancs... Dones, nens, homes, avis, nenes amb les seues àvies, allò que els mitjans de comunicació anomenen "població civil", fugint, refugiant-se, ferits o simplement assassinats.

Palestina és reflex de terror, crits de desesperança, d'auxili. Allò no és una guerra, és una massacre unilateral. I silenci, silenci és el que està rebent per part de la comunitat internacional. O pitjor encara, els negocis amb Israel continuen endavant, finançant així cada bomba, cada bala, cada mort. Polítics i suposats intel·lectuals de tots els països condemnen la violència, però continuen recolzant l'estat israelià per omissió, queda clar que per a elles i ells, la vida d'un israelí val la vida de 500 palestins.

És hora d'exigir:

- que es detinga inmediatament la massacre a Gaza,

- que Israel deixe de matar impunement,

- que es destruïsca el mur d'opressió econòmica i psicològica,

- que es retire l'exèrcit israelià de Cisjordània,

- que es deixe al poble palestí seguir el seu camí, en pau.

Manifest de la Plataforma per Palestina

Plataforma per Palestina (País Valencià)

carta als Reis Mags

2009-01-05T13:11:00.009+01:00

Benvolguts Reis Mags, ja no crec en vosaltres. Ni en vosaltres, ni en cap dels dirigents del planeta (Juan Carlos I, Barak Obama, Nicolas Sarkozy, Yusuhiro Nakasone, Benedicto XVI, Angela Merkel, George W. Bush, José Luís Rodríguez Zapatero, Mohamed VI, Silvio Berlusconi, Elizabeth II, Stephen Harper, Gordon Brown, Hassanal Bolkiah, Tony Blair, Vládimir Putin...).

La innocència i potser ignorància de la infància (i el poble) us havia dotat d'una màgia especial que heu sabut convertir en una fosca pols d'odi, hipocresia i egoísme. Seguiu una estrella plena de vanitat, ràbia, ànsies de poder, orgull, injustícia, dolor, irresponsabilitats i mentides. S'heu convertit en exemple d'avarícia i la falsa solidaritat que profesaveu ha quedat reduïda a l'interés de ben pocs.

Durant aquestos anys m'he portat bé, sempre esperant rebre a canvi algun dels meus somnis què vareu prometre complir. Però ja no crec en les vostres promeses, ni juraments; ja no puc creure cap paraula de les que dieu. Cada dia, en despertar, me n'adone que heu tornat a permetre una nova barbaritat, i es limiteu a tirar les culpes a altra gent, tornar a prometre que acabareu amb això i fer un somriure a la càmera.

Al 2008, han assassinat 97 dones només pel simple fet d'haver nascut dones; vosaltres continueu ignorant el masclisme i oblidant la lluita contra el patriarcat. També han sigut assassinades milers i milers de persones innocents en absurdes guerres que vosaltres heu creat i amb les quals no us interessa acabar. Continueu permetent lapidacions, tortures i penes de mort, sempre mireu cap a un altre costat quan sou vosaltres els responsables d'això. Heu categoritzat el planeta per zones, parleu obertament d'un 3r món que no us és prou digne com per salvar-lo de catàstrofes naturals i artificials; està en les vostres man acabar amb la fam, la pobresa, les epidèmies i l'analfabetisme però seguiu evitant responsabilitats i culpes. Sabeu que gràcies a les seues desgràcies vosaltres podeu continuar vivint com als Reis que sou. Es creieu amb el dret de reprimir la voluntat de persones com vosaltres, i per això privar-los de la llibertat i la dignitat. Amagueu tortures injustes darrere mots com "seguretat" o "democràcia". Ja no m'enganyeu amb la vostra propaganda plena de farses i ambigüetats; el vostre sistema està matant i sacrificant milers de milions de persones que us bridaren un vot de confiança. Sou uns traïdors. No podré creure mai més en vosaltres.

Per això, Ses Magestats, aquesta carta és per dir-vos que ja no esperaré més. No aguantaré un any més de barbàries injustes mentre vosaltres es pleneu la butxaca de bitllets i el cervell de cocaïna.

No reprimiré més les meues accions per por a ser políticament incorrecta o que hem tatxeu de roïna, violenta o indesitjable. Si l'any que vé em porteu carbó, no dubteu que l'usaré per encendre el foc i cremar(-vos), cremaré tot allò que no meresca ser, ni tan sols, un miserable muntó de merda. Estic cansada, he vessat ja massa llàgrimes plenes de ràbia i tristesa com per malbaratar també les meues forces.

Vosaltres continueu repartint il·lusions. Això sí, no oblideu que només sou un conte, amb un principi i, sobretot, un final.

propaganda per Bolonya...

2009-01-04T16:01:00.005+01:00

Gustavo Rachid, un polèmic empresari de comunicació lligat a l'integrisme catòlic, assessor d'universitats privades i expert en privatitzacions, nou fitxatge de Cristina Garmendia per dirigir la política informativa del Ministeri de Ciència i Innovació. El nou "propagandista" contractat per reventar la protesta antiBolonya.

Davant la revolta estudiantil que s'ha format arreu de l'Estat contra el procés d'integració a l'EEES i la reforma educativa que pretenen dur a terme, tant Marius Ruviralta (secretari d'Estat de Universitat) com la pròpia ministra Garmendia es recolzaven al Congrés dient que "los estudiantes no saben por lo que protestan", "Bolonia no tiene nada que ver con las críticas que estan haciendo". Mentrestant, el titular del departament encarregat de vel·lar per la salut del sistema universitari qualificava les protestes estudiantils de violentes i als i les protagonistes d'antisistema.

Després que la premsa comú començara a (des)informar sobre les protestes, el Ministeri va comunicar que iniciaria una campanya per contrarrestar els dubtes i el debat que havia creat a la comunitat universitària la implantació de l'Espai Europeu d'Educació Superior. Per dirigir aquesta campanya, qui millor que una persona vinculada a l'integrisme catòlic espanyol i a diversos lobbies empressarials? Un perfil adient, sobretot quan s'està acusant al Ministeri per la privatització de la universitat i pel debat sobre la investigació en cèl·lules mare.

Gustavo Rachid, un home que segons ha denunciat en un boletí intern espacioseuropeos.com va ser "suspés durant tres mesos com a soci del Club Internacional de Premsa (CIP)" per la comissió d'Ètica i va ser despedit del Club de manera estranya, si més no; que segons diariocritico.com,"ha ignorat les telefonades de molts mitjans de comunicació"; que ha realitzat xarrades sobre privatitzacions com a expert en el tema, tant a nivell estatal com internacional. Un home que ha sigut professor i assessor de la universitat privada Francisco de Vitoria, referent del propagandisme catòlic; que ha col·laborat en l'àrea socioreligiosa de la COPE i en l'Archidiòcesi de Madrid; que ha reconegut bones relacions amb l'Associació de Víctimes del Terrorisme o amb alguns grups de l'oposició cubana lligada a l'exil·li de Miami.

Una bona perla, en definitiva.

Així va l'educació pública...

no més bous

2009-01-02T16:02:00.006+01:00

A Paterna, després d'un referèndum que s'ha estat celebrant durant dos mesos, s'ha aprovat la supressió d'aquesta macabra festivitat.

S'ha aprovat una nova ordenança municipal que estableix la prohibició expressa de la celebració dels "Bous al Carrer" i qualsevol altra festivitat taurina. La normativa determina que el consistori no "autoritzarà ni informarà favorablement la realització d'espectacles, públics o privats, que supose el matractamet i/o sofriment d'animals".

Sens dubte, notícia que celebrar.

http://www.europapress.es/comunitat-valenciana/valencia-00393/noticia-valencia-paterna-no-recuperara-bous-carrer-mostrarse-contra-68-votantes-encuesta-20090102121926.html

bon any!

2009-01-02T15:59:00.002+01:00

I a seguir lluitant pels nostres somnis...

per mirar enrere...

2008-12-30T15:54:00.006+01:00

S’acaba l’any i arriba el temps de mirar enrere, valorar el nostre pas per tots els moments que acumularem a la història de retalls de la nostra vida. Potser cauré en el tòpic de l’any per recordar, però de fet aquest 2008 té raons de pes per no caure en l’oblit.

L’he viscut totalment d’acord amb la meua consciència, he avantposat els meus ideals al capritx del benestar i la facilitat. El vegetarianisme com a mode de vida i lluita contra l’explotació i assassinat irracional d’éssers innocents em deixa gaudir del que m’envolta de forma més coherent i sincera. Amb 21 anys, em sent capaç de decidir què i com visc; per això mateix he pogut dedicar bona part del meu temps (lliure) a reivindicar allò que crec just i necessari. L’independentisme, antifeixisme, antiautoritarisme, anticapitalisme i antiespecisme s’han convertit en una manera de ser, de creure, d’esperar, de parlar, de sentir, de viure. La rebel·lia interna i externa m’ha permés conéixer’m i enorgullir-me de mi mateixa.

Però no tot ha sigut lluita. He començat enguany el que potser siga el meu últim curs com a universitària a València, ja que la idea és passar 5é d’erasmus. I això també m’ha fet pensar en els 4 últims anys. L’emancipació (parcial) dels pares, el dia a dia al pis amb amigues, i pel barri de Benimaclet. Participar de la vida a València, involucrar-me i arribar a sentir que aquella esgotant i incansable ciutat també forma part de mi i he aprés a estimar-la. L’enyoraré. La universitat, a més, enguany s’ha convertit en la meua segona casa; i tot allò que està ocorrent i de què estic participant, les amistats que allí han nascut i crescut sé que marcaran bona part dels meus records d’aquesta etapa.

D’allò que no canvia també volia parlar. Potries i tot el que comporta: l’ésser poble, la família i les relacions extremes amb amics i amigues de tota la vida. Això és el que m’ha fet ser com sóc, i els sentiments d’estima, enyorança quan estem lluny, terror quan alguna cosa no va bé, o simplement felicitat són indescriptibles. Sentir-se arropada, volguda i especial dins l’ambient on em vaig criar i continuar assaborint un paisatge que manté intacta la meua mirada més infantil. He aprés que és necessari donar-li la importància que es mereix a allò que duc tan endins que de vegades oblide que és el que em fa viva.

Sé que el present és, quasi segur, el millor de la meua vida; jove, universitària, estimada, conscienciada i en moviment. No ho malbarataré...
Continuaré caminant.

innocents

2008-12-27T15:41:00.003+01:00

És demanar molt, deixar-los viure en pau?

És demanar molt, deixar-los somniar?

És demanar molt, deixar-los ser infants?

alarma social

2008-12-26T22:36:00.004+01:00

com es crea?

La criminalització dels moviments socials no és un secret a hores d'ara. Totes sabem que els mass media transformen qualsevol acte de rebel·lia en destrucció, delinqüència i terrorisme. I ací està la prova:

(extret de la Coordinadora Antifeixista de Madrid)
L'11 de desembre, en el marc de les protestes a Madrid de solidaritat pels successos de Grècia, en què un jove fou assassinat d'un tir per la policia, Tele5 emet un reportatge amb càmera oculta per criminalitxar els moviments socials.
En aquest reportatge apareixen imatges d'aquells llocs en què estos periodistes estigueren infiltrats: l'11 de novembre en la manifestació de l'aniversari de Carlos Palomino, en el CSO La Traba i en el CSO El Antídoto.
Però el reportage emés va ser més curt d'allò previst inicialment. El material que no poderen emetre el gravaren el 20 de novembre en Valladolid i el 21 de novembre en el CSO 1924 de Madrid, on foren pillats per sorpresa pel grup de seguretat durant el trascurs de la xerrada en record de Carlos i tots els antifeixistes assassinats per nazis els últims anys, enquadrada en les Jornades Antifeixistes '08.

bones festes!

2008-12-23T13:35:00.005+01:00

Arriba l'hivern. Arriben les festes de Nadal i els carrers s'omplin de llums i olor a foc encés. Alegria, pau, emocions, amor, records.

Personalment, fa temps que vaig perdre la ilusió per aquesta festa, bàsicament diria que des que vaig descobrir que els Reis Mags anaven a comprar al Corte Inglés. Em resulta una incoherència extremada el comportament de la societat quan s'acosta el 24 de desembre: el compulsivisme descarat a l'hora de comprar (menjar, regals, beguda...) i la falsa solidaritat que a tothom li naix del cor.

Tanmateix, la idea de passar hores amb la meua gent, escoltar la risa del més menut mentre juga amb els envoltoris dels regals i sentir-me especial quan l'àvia m'abraça em fa, una vegada més, desitjar que arriben les festes de Nadal.

Bones festes!!

enyorances...

2008-12-21T22:29:00.006+01:00

Ja estem en vacances per Nadal. I dic "ja" perquè encara no m'ho crec. Hem fet els 3 primers mesos del curs, i m'han passat volant. Diuen que és quan ho passes bé, quan el temps passa tan depressa.

Per això, aquest post va per la gent què s'ha convertit en la meua rutina estos mesos. Una rutina que enyoraré moltíssim les dues setmanes de nadal, una rutina de la qual no em vull deslligar mai, una rutina que m'agrada i hem fa ser feliç.

Aquesta rutina són elles i ell. Amb qui he dormit, somniat i despertat. Amb qui he desdejunat, dinat i sopat. Amb qui he parlat, enraonat, comentat, xafardejat, discutit. Amb qui he quedat als banquets de la cafeteria. Amb qui he estat en assemblees, en concentracions, en manifestacions. Amb qui he eixit a fer maldats i he acabat corrent pels carrers de Burjassot. Amb qui he plorat, he llegit poesia, m'he emocionat escoltant la muixeranga. Amb qui he sopat al Terra, m'he fet casalles, i he anat al Glop, al Swam i a la Betty. Amb qui he arribat al perroflautisme més indigne. Amb qui he fet la hippy, la friki i la punki. Amb qui he fet contra-campanya durant eleccions. Amb qui he fet pamcartes i cartells. Amb qui he no-anat a classe però amb qui he estudiat a la biblioteca. Amb qui he descobert que la consciència rebel és cansada però recompensa. Amb qui no he deixat de riure i somriure ni un moment.

Us estime!

les nostres mirades seran pedres

2008-12-18T17:06:00.006+01:00

Giro els ulls i em contemplo.

Cinc sostres em separen de la pell.

Tanmateix sóc vulnerable.

Tota la memòria dels pobres

es condensa dins cada gota

espessa de silenci.

Tenaçment encerclats,

manipulats, estèrils,

us som estrictament imprescindibles,

i emmanillats i tot

acumulem la força

que malgasteu vosaltres.

Però, sabeu?, no pellen les ferides,

i a desgrat de macips

i de falsos profetes

el vent s'esmuny a través de les portes.

Farieu bé de témer les mirades,

seran dures com pedres: seran pedres

i us colgaran, allau incontenible,

sota un gran munt d'oblit, dens i compacte.

Miquel Martí i Pol

(1970-1971)

contra la crisi...

2008-12-17T13:06:00.008+01:00

Els rics ploren, els bancs ploren, i volen que nosaltres paguem per la seua avarícia, corrupcions i ànsies de poder. Volen que paguem per allò en què el capitalisme especulatiu i destructiu ha desembocat. Ens cal ser forts, refermar les nostres idees i alternatives front a l'incoherent sistema que menysprea i malbarata les nostres vides. Ens cal moure fitxa, eixir al carrer, i exigir la vertadera solució. Deixem-nos de reformismes absurds...

http://www.cgtpv.org/IMG/pdf/diptic18desembre08-1.pdf

http://www.cgtpv.org/18-D-Manifestacio-a-Valencia-La.html

ni oblit, ni perdó

2008-12-15T23:00:00.012+01:00

Homenatge Antifeixista

15 anys sense Guillem Agulló

16 - desembre - 2008

al teatre Tívoli (Burjassot)

més informació: ací

Després de 15 anys de l'assassinat de Guillem Agulló, la lluita continua. No oblidem, ni perdonarem mai. Continuem lluitant per la nostra dignitat, per la cultura d'un poble ofegat a mans de feixistes.

La ràbia, la lluita contra la tristesa.

La memòria, la lluita contra la desesperança.

La veritat, la lluita contra l'oblit.

I us deixe amb el reportatge de Canal9:

grècia, i la importància de construir...

2008-12-14T22:34:00.009+01:00

Arran l'assassinat d'Alexis Grigoropoulos a Eksarchia per part de la policia, els aconteixements a Grècia han suposat l'inici d'una revolució contra el terrorisme de l'Estat.

Més enllà dels estereotips que llancen els mitjans de desinformació massiva, com els saquetjos i els enfrontaments amb la policia, hi ha un qüestionament generalitzat dels aparells de l'Estat. Ens equivoquem si pensem que són només els i les anarquistes i la resta de sectors de l'esquerra revolucionària qui esta eixint al carrer i donant una resposta contundent no a un fet puntual (l'assassinat d'Alexis), sinó a una situació de constant deteriorament de les condicions de vida de les classes populars que ha afectat especialment a la joventut.

No sorprén ja la radicalització i combativitat a Grècia (són exemple de lluita estudiantil contra Bolonya, per exemple). Es diu que són l'excepció a la passivitat de la societat occidental. Allà s'ha encés la flama, i ara cal parar atenció a dirigir el foc cap a un objectiu socialista i llibertari, i per a això cal una intensa organització i una propaganda efectiva basada en la realitat social concreta. Amb aquesta revolta s'ha començat a destruïr, però allò important realment, és construïr la nova societat, lluny de l'autoritarisme i terrorisme estatal. Mantindre l'impuls i tractar d'evitar que la lluita siga conduïda a l'estèril redil electoral o aïllada, mitjançant la construcció d'organismes de poder popular que siguen continuar-la, extendre-la i dotar-la d'objectius finalistes, amb la presència i intervenció activa de les masses és la feina a fer pels sectors més avançats del moviment popular grec. Recolzem-los.

EDITE:

Crònica i visió particular dels fets:

Arribar a l'avinguda Blasco Ibañez a l'altura del clínic i veure 4 furgones d'antiavalots preparats per a l'acció. Evitem identificacions. La concentració que havia de ser davant la facultat de Geografia i Història s'ha convertit en una manifestació, estàn per davant la facultat de Psicologia. Creuem el jardí i ens integrem. Però fem poc camí... De sobte ens veiem rodejats per agents de la policia espanyola, preparats per a la càrrega, exigint identificacions, apretant-nos, impedint-nos l'eixida del rogle. Volen dur-nos enmig el jardí de l'avinguda, allí és fosc i no passa ningú. Ens acostem a la facultat d'agrònoms, continuen rodejant-nos. Continuem expressant-los el nostre rebuig a la seua democràcia a punta de pistola, al seu terrorisme en forma de repressió. Desconvoquem i entrem a la facultat (on no poden entrar, en teoria) per fer assemblea. Els antiavalots se'n van, i nosaltres també. Queda patent, una vegada més, que sense pistola no són ningú i que la seua democràcia continua basada en la repressió inmediata de qualsevol resposta al terrorisme de l'estat.

burjassot-isme

2008-12-09T20:22:00.007+01:00

Sabem trobar hidrogens diastereotòpics a partir d'un espectre RMN. Sabem sintetitzar p-nitrotolué i descriure el mecanisme detallat. Sabem resoldre integrals triples en coordenades esfèriques. Sabem explicar el procés de fagocitosi d'un bacteri. Sabem predir el tipus de flora i fauna d'una regió a partir de la seua latitud i altitud. Sabem que no podem predir la posició i la quantitat de moviment d'un electró al mateix temps. Sabem que només podem resoldre l'equació Schrödinger en àtoms hidrogenoides. Sabem qui va ser Maria la Profetesa. Sabem quines expressions algebraiques hem d'emprar per solucionar una equació diferencial tipus I. Sabem com extraure acetilferrocé per cromatografia líquida en columna. Sabem quina és la ruta exacta de la glucosa al metabolisme humà. Sabem que hi ha estreles enanes, gegants, de Wolf-Rayet, de carboni, de neutrons, etc. Sabem qui són i què van dir Le Châtelier, Kepler o Born-Oppenhaimer. Sabem que les fulles de les plantes són verdes perquè absorbeixen radiació de 780 nanòmetres. Sabem que les fulles de la gespa són perfectes per fer la migdiada a primavera. Sabem què significa que la cervesa de la cafeteria tinga un 4'5% d'alcohol. Sabem que dormir al sòl és patir fred perquè la calor dels cossos es transmet a favor de gradient i en contra de la nostra voluntat. Sabem que la pintura de les pamcartes s'ha de disoldre amb compostos orgànics com etanol o acetona. Sabem que "molta marihuana" i "molt d'alcohol" reaccionen estequiomètricament al cos humà amb rendiments agradables. Sabem que faltar a classe a primera hora de la vesprada és falta justificada per ús de recursos energètics en la digestió. Sabem que formar part del campus de Burjassot va més enllà d'haver de fer hores i hores de tramvia. Sabem que som un món a part, però sabem moltes coses que vosaltres no podreu saber mai.

café fumetjant

2008-12-08T19:39:00.006+01:00

Entra claror d'un amanéixer d'hivern,
la taça de café encara fumetja.
Tu al meu costat, et sento respirar.
Tranquil, quiet, deus estar somiant.
El mirall de la paret ens reflexa,
sembla una fantasia adolescent.
Comença a nevar. Tinc les mans fredes.
Les acosto al teu pit i et mous.
Obris els ulls. Em mires, m'abraces.
Adormit encara murmures que m'estimes.
Desitge besar-te, tocar-te, tenir-te.
Fer d'aquella estància un món propi
on només existim tu i jo, nosaltres.

som estudiants, no delinqüents

2008-12-02T21:06:00.007+01:00

Em resulta completament vergonyosa i indignant la repressió, tant policial com institucional, que s'està fent al moviment estudiantil assembleari que s'ha creat enguany. Arràn els incidents a Tarongers la setmana passada, les identificacions de 15 estudiants que allí va fer la policia espanyola i la denúncia que ha posat un professor de la Facultat de Dret, les coses han anat a més. Han creuat la ratlla.

Ahir dilluns van estar detinguts 2 estudiants de la Universitat de València, al primer, estudiant a Tarongers, el van buscar a sa casa, el feren declarar amenaçant-lo sinó de passar la nit a comisaria i el deixaren en llibertat. Al segon, estudiant d'història, abordat i detingut per quatre agents de la secreta durant la vesprada ha hagut de passar tota la nit a dependències policials (en les condicions que podem imaginar). Aquest matí li han pres declaració i l'han deixat en llibertat provisional.

Tant dilluns a la nit com aquest matí, des de totes les assemblees d'estudiants de la Universitat de València s'ha mostrat el nostre recolzament i solidaritat amb els nostres companys. No acceptem de cap manera aquests fets. S'està veient molta policia i molt poc de compromís per l'educació, per part de les institucions universitàries. La repressió no ens atura (encara que potser ens sature). I no, no insistiu en fer-nos creure els vostres diàlegs, les vostres vies. La vostra hipocresia és allò que ens està fent eixir al carrer, continuar amb els tancaments a les facultats, exercint pressió per defensar allò en què creiem: una universitat pública i de qualitat. Podem i sabem fer-nos forts, refermar la nostra lluita a cada pas que intenteu obstaculitzar-nos; tenim un gran rerefons contra el qual rectors i policies poc tenen a fer.

[ Premsa ]

Levante:

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008120200_19_526651__policia-detiene-estudiantes-retuvieron-siete-profesores-Universitat

El Mundo:

http://elmundo.es/elmundo/2008/12/02/valencia/1228208961.html

Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3096142

Comunicat del SePC:

http://www.sepc.cat/veure.php?id=493

Alerta Solidària:
http://www.alertasolidaria.org/

més fortes que mai

2008-11-30T12:14:00.010+01:00

Una setmana intensa, si més no.

Després dels desallotjaments a traició del cap de setmana passat, amb excuses invàlides (eleccions? neteja?) el moviment assembleari de la Universitat de València ha hagut de fer front.

Com a resposta a l'atac de rectorat, la reocupació fou inmediata. Al campus de Burjassot, en especial, va tindre lloc tot informant als degans de les nostres raons (el campament no és campanya electoral, si Bolonya no s'atura, la nostra protesta tampoc!) i, a més a més, contàvem a un paper signat per tots els sindicats que es presentaven a eleccions justificant que allò no afectava al desenvolupament normal de les jornades electorals. No obstant això, i degut a les distintes realitats socials de cada campus, va hi haure facultats que no van poder/voler reocupar i es decidí l'ocupació del Rectorat com a contestació als desallotjaments i a més, amb l'excusa, que aquell és un edifici lliure de campanyes electorals.

Tinguérem la sort, o la desgràcia, que el dimecres (dia d'ocupació de Rectorat) es celebrava un Consell de Govern en el que s'havia dit que es parlaria el tema de si s'aplaçaven o no les eleccions del dijous. Llavors, el grup d'estudiants de distintes assemblees que allí estàven van boikotetjar l'acte. Els rumors i les exageracions s'entengueren molt de pressa (violència, por, etc.), i Paco Tomás emet una ordre de desallotjament inmediat de totes les facultats de la UV. L'Assemblea de Ciències es desvincula automàticament d'aquestes accions i continuem la nostra negativa a llevar el campament davant una reunió amb el degà de campus. Aquell ens proposa una negociació: elaborarem un full de ruta amb les nostres reivindicacions, tenint en compte que entiguen en potestat de la Universitat i a curt termini. Aquest full es presentarà dilluns a l'equip deganal del Campus, però també se'ls ha de deixar ben clar que no ens podem fiar d'ells, i sobretot, que la nostra protesta va més enllà d'aquestes reclamacions, per tant, l'ocupació ha de continuar.

Tota aquesta polèmica, s'ha donat per la voluntat de les assemblees a entrar en el joc d'eleccions de la Universitat. Obrir la representació en Claustre a tot l'estudiantat (representat per les assemblees) era trencar la seua democràcia, i els donava una raó més per reprimir i criminalitzar el moviment. N'hem sabut eixir (en alguns Campus millor que en altres) de la situació i amb resultats prou favorables.

Però ja! És hora de tornar a la protesta com l'estavem duent a terme abans d'eleccions. No deixar-nos intimidar per les seues reaccions basades en la por de veure que tot se'ls cau a sobre. Saben (i deuriem saber nosaltres també) que un moviment estudiantil d'aquestes característiques té molta força. Els podem guanyar la partida si sabem actuar amb estratègia. Sense baixar-nos els pantalons, sense tenir-los por a la seua repressió, sense acceptar la universitat d'estrats que han creat. Ens necessiten de la seua part.
Exigim, protestem, resistim.

(De l'incident ocorregut a tarongers dijous a la nit, m'evitaré parlar-ne per no tenir informació de primera mà de què i com va passar. Us deixe alguns enllaços de les notícies aparegudes a elmundo.es:
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/28/valencia/1227866046.html
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/28/valencia/1227871500.html
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/28/valencia/1227892266.html)

desallotjats!

2008-11-23T17:38:00.003+01:00

Ni que parlarem d'una d'aquelles pel·lícules d'acció, a traició i aprofitant l'ausència d'estudiants i estudiantes als campaments de les facultats durant el cap de setmana, alguns "homes del Rector" ens han desallotjat.

El divendres 21, a les 18:45h en Francisco Tomás va fer públic el següent comunicat:
Davant el procés electoral en curs i donat que la campanya electoral s'inicia el pròxim dilluns 24 de novembre, es comunica que amb la finalitat de garantir els drets de tots i totes, el dilluns a les 9 hores deuran desaparèixer els cartells, pancartes i la resta de elements constitutius dels tancaments als centres.
EL RECTOR

Es convocava aquella vesprada-nit mitjançant sms a tot l'estudiantat per fer front a un desallotjament forçat en què intervindria la Policia el dilluns al campus de Tarongers. El que no esperàvem era que dissabte de matí començaren a retirar-se pamcartes, cartells, tendes i demés de les facultats de Tarongers i també de Blasco Ibáñez, resistint únicament la de Geografia i Història gràcies a que hi havia allí gent acampada.
Els fets:

El rector ha desallotjat les facultats dissabte, incomplint el que havia comunicat a l'estudiantat hores abans.
S'han requisat tots els elements dels campament, incloent les fulles amb signatures contra Bolonya que s'havien recollit a totes les facultats.
Aquests fets responen a la petició del delegat d'estudiants de la Universitat de València i membre de Campus Jove Daniel González al desallotjament, afirmant que el seu sindicat es troba en desigualtat d'oportunitats davant de les properes eleccions, desentenent-se així del seu paper com a delegat d'estudiants de tota la Universitat de València i de totes les mobilitzacions que s'estan duent a terme contra aquest Procés de Bolonya, ja que el seu "sindicat" no participa en elles.
El Rector ha portat endavant aquest desallotjament de manera contradictòria amb alguns degans de les facultats de la Universitat de València, ja que alguns d'aquests havien acordat amb membres de les diferents assemblees de facultat que es retirarien pancartes, però que no s'alçarien els tancaments.

Això, al meu parer, no pot donar-nos sinó més forces per portar la lluita endavant. I si ells juguen brut, nosaltres també ho farem.

Em torna a vindre al cap allò de:
"Si aquesta és la coherència de les nostres vides,
la desobediència segueix sent l'única sortida".
Cesk Freixas

Aparició a premsa:
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112300_19_523040__ComunitatValenciana-Universitat-retira-pancartas-encerrados-durante-ausencia

l'èxit de la mani!

2008-11-23T17:32:00.003+01:00

Ací us deixe uns vídeos i enllaços de premsa sobre la manifestació de dijous passat contra Bolonya a València.

Cadena SER:
http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/universitarios-espanoles-alzan-voces-plan/csrcsrpor/20081120csrcsrsoc_10/Tes

El Mundo:
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/20/valencia/1227189638.html

Levante:
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112000_19_521923__COMUNITAT-VALENCIANA-calle-contra-reforma-universitaria

20N antifeixista

2008-11-20T16:51:00.004+01:00

http://www.antifeixistes.org/

Han atemorit.

Han amençat.

Han menyspreat.

Han atacat.

Han insultat.

Han apallissat.

Han assassinat.

Continuen fent-ho.

Continuen lliures.

Prou d'impunitat!

Antifeixistes sempre!!

manifestació

2008-11-18T19:58:00.002+01:00

La política de privatització i mercantilització dels serveis públics per part dels governs liberals, tot seguint les directrius de l'Organització Mundial del Comerç plasmades a l'Acord General de Comerç i Serveis(1994), ha estat ben present en els darrers anys amb les últimes reformes educatives (la LOCE, la posterior LOE i els seus decrets d'implantació a nivell d'ensenyament secundaria, la LOU i la seua posterior reforma a nivell d'ensenyament superior, etc.).

Durant el darrer any l'Estat Espanyol ha donat un nou pas endavant amb la l'arribada dels Reials Decrets d'Adaptació a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) sent la plasmació d'un greu atac a l'autonomia d'una institució com és la Universitat Pública. L'EEES més conegut com a Procés de Bolonya, cada vegada està més a prop, sent la seua data d’implantació el curs 2009/2010 i el qual te com a conseqüències més destacades les següents:
- La devaluació de les titulacions, reduint-se en nombre de crèdits i canviant els seus continguts cap a uns de caràcter generalista i homogeni, induint a que els estudiants hagen de cursar un postgrau per a especialitzar-se.
- El preu dels postgraus augmentarà considerablement i només s’ofertaran aquells que responguen a les necessitats del mercat, i no a les necessitats socials. Aquest fet, supedita la supervivència de les titulacions a criteris d'oferta i demanda laboral.
- Finançament a cost zero, és a dir, sense finançament públic, per tant, comptant amb l’elevat deute de les universitats valencianes, aquestes hauran de buscar finançament privat per a dur a terme les reformes, deixant la porta oberta a l’entrada de les empreses a la universitat.
- La introducció progressiva d'un nou sistema de beques, del tipus préstec-renda (beques-préstec), financiades conjuntament per l'administració pública i entitats privades i que s'hauran de tornar(amb les corresponents comissions i interessos) i aniran substituint el sistema de beques actual.

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans; tot seguint les directrius del Fòrum Europeu d'Estudiants, fòrum de coordinació de les diferents lluites estudiantils d’arreu d’Europa, vos convoquem a les següents mobilitzacions el proper dijous 20 de novembre:
Castelló: 12h. Plaça de la Pau
València: 12h. davant de la Facultat de Geografia i Història (junt amb les assemblees de facultat)
Alacant: 12h. davant del Monument de la Mà
Benissa: 11:30h. Plaça de l’ajuntament

Aturem Bolonya!

hay que organizarse...

2008-11-09T15:42:00.006+01:00

Albert Pla i les seues cançons; algunes de les quals han marcat bona part de la meua història personal. He cantat Sequia asseguda sobre la gespa, formant un rogle amb amics i al so d'una guitarra més vella que bella. També he ballat i he fet la boja, mentre beviem i brindàvem a una cotxera alguna nit de cap d'any escoltant Veintegenarios. Poemes i frases que s'han endut el significat de moments més que especials.

Però no tot són records. I és que amb el nou cd d'Albert Pla "La Diferencia" torna a fer-nos moure i sobretot, riure, amb la seua música, la veu i les lletres. Lletres que, amagades darrere un humor absurd o històries quotidianes, tenen gran valor. Us deixe amb ell...

Tal vez fue una horrible pesadilla,

tal vez fue la luna llena,

tal vez fue la primavera,

desperté de un sobresalto

con el angustioso sentimiento

que tenía el cuerpo hueco,

yo tenía un gran boquete en el esternón

metí la mano dentro de mi pecho

y descubrí con gran horror

que sí..., que no...

que es que yo no

que yo no tenía corazón,

que es que no veis que no,

que yo no tenía corazón.

Mi corazón se me escapaba,

saltaba de mi cama

salía de mi casa

se iba por ahí de farra

sería que estaba deprimido

sería que estaba resentido

yo no sé por qué había sido

pero mi corazón se había ido...

y andando, andando,

se desplazan los humanos

pero los corazones se desplazan

palpitando, palpitando, palpitando....

que es que no veis que no...

que yo no tenía corazón.

que es que no veis que no,

que yo no tenía corazón.

Brillaba el cielo, había luna llena

brillaba la luna, clara

como el sol por la mañana

yo iba siguiendo el corazón calle arriba

y no sé por qué,

empecé a romper retrovisores

de los coches aparcados

¡Fuego al Clero!

Incendié una catedral

y destrocé una sucursal

del Banco de Santander...

¿por qué?, ¿por qué?, ¿por qué?

porque no tengo corazón,

que es que no veis que no,

que yo no tenía corazón.

Desvalijando ancianos,

asesinando perros

atropellando niños,

maldiciendo y escupiendo...

me estaba envileciendo...,

me estaba envileciendo...

destrozándolo todo

lo que me encontraba al paso

Y eso pasa si pierdes el corazón

que te vas poniendo malo...

me estaba sintiendo raro...

¿me estaría volviendo malo?

Es que no veis que no,

que yo no tenía corazón.

es que no veis que no,

que yo no tenía corazón.

Bueno, evitaré explicaros las escenas más escabrosas y macabras de un servidor persiguiendo a su propio corazón, sin su corazón... La cuestión es que mi corazón se me iba..., pero se me iba mucho. Se fue de la casa, salió del barrio, de la ciudad, se metió por el viejo cementerio, luego pasó por un chatarrero, luego otro sendero que se internaba dentro de un bosque i luego llegó a un recodo del río donde estaba el Puente de los Suspiros y ahí, mi corazón pues se encontraba... con otro corazón y los dos corazones se recostaban en la baranda del Puente de los Suspiros a palpitar, a palpitar... No, claro, eso está muy bien, claro... pero en fin...

hay que organizarse...

Porque, claro, te desorganizas y... primero se te va el corazón, pero luego se te van los riñones, o el hígado, o cualquier otro órgano... bueno, yo ya estaba a punto de organizarme cuando, detrás de un árbol, apareció un señor con una gabardina gris y un sombrero gris y un cazamariposas, se subió al Puente de los Suspiros y...¡Zas!, cazó a los dos corazones... Yo, ya daba a mi corazón por perdido, pero de pronto, salió una chica de detrás de unos matorrales, y le tiró una piedra a la cabeza del señor de la gabardina y el sombrero gris y se cayó al suelo desvanecido. Entonces la chica se acercó y se presentó... ¡Hola!, yo soy la dueña del otro corazón, que también se me escapa mucho por las noches... últimamente, ya se sabe, que hay mucha gente que se le escapa el corazón y pues hay otras gentes malas, que los caza para hacer tráfico de órganos y estas cosas y yo, como tenía una piedra, pues he pensado, tírasela, sí... sí... hay que organizarse...,claro, hay que organizarse...

hay que organizarse...

Bueno sí, y en eso, que pasaba por debajo del Puente de los Suspiros una caravana de esclavos, y pensamos... ¡Ya esta! vendemos el cazacorazones al jefe de la caravana de esclavos y con el dinero que nos den, nos da de sobra para organizarnos.

hay que organizarse...